Plena de joia i plena de pena

La Llibertat - N. Vallain

La temporada està a punt d'acabar i fa uns dies repassava les notes a la meva llibreta, per veure si hi havia res que encara en pogués parlar o que pogués passar a la llibreta de la pròxima temporada. I vaig trobar-hi un apunt que feia referència a la Schubertíada de l'any passat. Potser recordareu que a la primera entrada del mes de setembre us comentava que els artistes havien estat especialment oportuns amb les propines, i unes setmanes després vaig parlar-ne d'una, Abschied von der Erde. Doncs bé, avui us en parlaré d'una altra.

Va ser al recital de Konstantin Krimmel i Daniel Heide, que van interpretar-hi La bella molinera. La tradició diu que després d'aquest cicle o de Winterreise no se'n fan, de propines, senzillament perquè no calen. Però no és tan inusual que se'n facin després de La bella molinera, ara recordo Der Tod und das Mädchen cantat per Thomas Quasthoff o Nacht und Träume per Christoph Prégardien. Krimmel va cantar dos lieder de Schubert, An den Mond (D. 193, amb poema de Hölty) i Wandrers Nachtlied II i després, aquí va venir la sorpresa, Freudvoll und leidvoll, de Liszt. I per fora de lloc que pogués semblar sobre el paper una tercera propina d'un altre compositor, a la pràctica va encaixar perfectament amb l'atmosfera que els artistes havien creat. El recital va acabar de manera tan rodona com hauria acabat uns minuts abans amb Des Baches Wiegenlied, l'últim lied de Die schöne Müllerin.

El text de Freudvoll und leidvoll pertany a Egmont, estrenat el 1788. Goethe sovint extreia poemes de les seves novel·les i obres de teatre i els publicava per separat (el cas més conegut és el de les cançons de Mignon i de l'arpista), però no va ser el cas d'aquests versos. Tanmateix, són (o eren) molt coneguts a l'entorn germànic, en part degut a l'Egmont de Beethoven, estrenat el 1810, ja que la quarta secció de l'obra Segon lied de Clärchen, està composta a partir d'aquests versos (cinc anys més tard Schubert va compondre també la seva versió, Die Liebe, D. 210, un lied poc conegut).

La tragèdia Egmont es basa en l'episodi de l'enfrontament entre el Comte Lamoral d'Egmont i el Duc d'Alba, que va acabar amb un judici sumaríssim i l'execució exemplificant del primer. En paral·lel a aquesta trama històrica hi trobem una trama amorosa que no sé si té cap versemblança històrica, però ens interessa per situar el nostre lied. Clärchen i Egmont estan enamorats; la mare de la noia, sempre pràctica, vol que la seva filla es casi amb un cavaller anomenat Brockenburg que l'estima sincerament (diria que Goethe obvia que Egmont estava casat i tenia dotze fills, però és com si la mare n'estigués al cas, d'aquest petit detall). En un moment donat, la mare torna a insistir la filla que es casi amb un noi que ella s'estima com un germà i que està disposat a casar-s'hi encara que sospiti (amb raó) que és l'amant d'Egmont. Li explica que tindrà una vida millor de la que li espera amb el comte, però Clärchen no se l'escolta i canta una cançó que comença amb les paraules "Plena de joia i plena de pena". Quan la mare la renya perquè només pensa en l'amor, Clärchen li diu que és una "cançó poderosa" i que "més d'una vegada ha bressolat amb ella un nen gran perquè s'adormís". En plena discussió arriba Egmont i amb l'escena entre tots dos enamorats acaba el tercer acte.

La fi d'Egmont la coneixem, Clärchen corre una sort similar. Brockenburg, desesperat pel rebuig de Clärchen, havia pres del maletí del seu germà metge un flascó de verí, i havia amenaçat la noia en diverses ocasions que se'l prendria; ella li havia pres entre jocs i se'l pren quan el jove li porta la notícia de la condemna d'Egmont. Moments abans de l'execució, el comte, que s'ha endormiscat a la seva cel·la, veu com s'inclina sobre ell la Llibertat, que té els trets de Clärchen, i li posa una corona de llorer al front. Amb aquest consol anirà al cadafal segur de la victòria final del seu poble.

Liszt va compondre Freudvoll und leidvoll el 1844, i el va publicar el 1848. Aquell mateix any va fer-ne una revisió, com va fer amb moltes altres cançons; la va simplificar, tant la línia vocal com l'acompanyament, donant-li un caràcter més introspectiu. Aquesta versió, publicada el 1860, serà la que escoltarem aquí. Si voleu escoltar la primera i em permeteu la recomanació, busqueu la versió d'Allan Clayton i Julius Drake. A més d'aquest lied en dues versions, el 1849 Liszt va escriure un altre lied amb el mateix poema, que musicalment és completament diferent; si voleu escoltar-lo i, de nou, em permeteu la recomanació, escolteu la versió de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch.

Us deixo amb Krimmel, Heide i la preciosa Freudvoll und leidvoll. Preciosa per la música de Liszt, però no li traguem cap mèrit a Goethe, capaç de dir tantes coses amb només vint-i-tres paraules.

Freudvoll und leidvoll

Freudvoll
Und leidvoll,
Gedankenvoll sein;
Langen
Und bangen
In schwebender Pein;
Himmelhoch jauchzend,
Zum Tode betrübt—
Glücklich allein
Ist die Seele, die liebt.

Plena de joia
i plena de pena,
pensarosa;
delerosa
i angoixada,
sospesa en la sofrença;
immensament exultant,
mortalment trista;
només així és feliç
l’ànima que estima.

(traducció de Salvador Pila)