El 28 de maig de 1925 naixia a Berlín un nen que amb els anys esdevindria el nostre Dietrich Fischer-Dieskau. I dic nostre sense cap intenció de faltar-li al respecte, al contrari. Fischer-Dieskau és patrimoni del lied, com altres coses, materials i immaterials, són patrimoni de la humanitat.
Només cal que ens preguntem cap a on hauria evolucionat sense ell el gènere a partir de la segona meitat del segle XX –la interpretació, la recepció i la composició. Impossible de dir, oi? És una figura tan gran, que costa de veure-hi més enllà. I penso que aquí, precisament, és on rau la seva importància. No en què que fos un gran cantant (de lied, però també d'òpera i oratori); ni en què fes una tasca immensa per divulgar el gènere, també amb els seus llibres i les seves conferències; ni en què es dediqués delerosament a reivindicar lieder mig oblidats (sí, els de Beethoven o els de Wolf, també); ni en què, alhora, fos un intèrpret constant de música contemporània, sovint escrita per a ell. Ni tan sols en què fes escola. La seva importància, a parer meu, és que la seva tasca al servei del lied va ser tan immensa, i va arribar a tanta gent –fins i tot gent que ni sabia què era el lied– que no ens podem imaginar com haurien anat les coses sense ell.
En aquesta casa és un habitual, només faltaria. Potser els lectors més veterans i amb bona memòria esteu recordant que vaig deixar per escrit les meves reticències –que, per altra banda, són irrellevants–, però, així i tot, és un habitual. L'hem escoltat cantant Schubert, Schumann, Mahler, Wolf, Brahms, Beethoven, Mendelssohn, Loewe, Reger, Eisler, Britten, Ives i Ravel (crec que no em descuido de ningú), una selecció que, com totes les que trobareu aquí, és esbiaixada, però alguna representativitat té. Aquesta setmana, com a petit homenatge al seu repertori amplíssim, afegirem un altre compositor a la nòmina: Samuel Barber.
Permeteu-me un record personal: un dia de tempesta a una platja de l'Atlàntic, en ple hivern. M'aturo a escoltar el mar. I m'adono que, a més de les onades quan trenquen, hi ha un altre soroll intens i rítmic. Són els còdols que bateguen quan l'aigua els arrossega en retirar-se i els torna a empènyer cap a la platja en arribar. Un so preciós i relaxant que no he tornat a sentir, perquè les onades mediterrànies no arrosseguen els còdols amb la mateixa força.
El poeta anglès Matthew Arnold (1822-1888) no trobava gens agradable aquest so dels còdols arrossegats per les onades, i al seu poema Dover Beach el descriu com “la nota eterna de la tristesa”.La primera part parla d'un paisatge nocturn en calma, i quan s'hi mencionen els còdols el poema esdevé una anàlisi pessimista del món; la foscor que hi impera només pot suportar-se estimant i sent estimat.
Samuel Barber va compondre la seva cançó Dover Beach, op. 3 el 1931, quan tenia vint-i-un anys i estudiava al conservatori. És una peça per a baríton i quartet de corda que, tot i ser una obra de joventut, es va estimar sempre, conscient, a més, que el seu missatge és tristament atemporal. Dietrich Fischer-Dieskau la va enregistrar el 1968 amb el Juilliard Quartet, i aquesta és la versió que escoltarem avui. És una obra més llarga del que és habitual a Liederabend, però penso que paga la pena fer una excepció.
Creieu que hi ha un cel dels músics com aquells que dibuixava Otto Böhler? (Un altre dia us en parlo, per si no el coneixeu). Si és el cas, Fischer-Dieskau s'hi deurà trobar ben a gust. Nosaltres, des d'aquí, li enviem el nostre agraïment, sempre, i especialment el dia del seu centenari.
The sea is calm to-night,
The tide is full, the moon lies fair
Upon the straights; -- on the French coast the light
Gleams and is gone; the cliffs of England stand,
Glimmering and vast, out in the tranquil bay.
Come to the window, sweet is the night-air!
Only, from the long line of spray
Where the sea meets the moon-blanch'd land,
Listen! you hear the grating roar
Of pebbles which the waves draw back, and fling,
At their return, up the high strand,
Begin, and cease, and then again begin,
With tremulous cadence slow, and bring
The eternal note of sadness in.
Sophocles long ago
Heard it on the Ægean, and it brought
Into his mind the turbid ebb and flow
Of human misery; we
Find also in the sound a thought,
Hearing it by this distant northern sea.
The Sea of Faith
Was once, too, at the full, and round earth's shore
Lay like the folds of a bright girdle furl'd.
But now I only hear
Its melancholy, long, withdrawing roar,
Retreating, to the breath
Of the night-wind, down the vast edges drear
And naked shingles of the world.
Ah, love, let us be true
To one another! for the world, which seems
To lie before us like a land of dreams,
So various, so beautiful, so new,
Hath really neither joy, nor love, nor light,
Nor certitude, nor peace, nor help for pain;
And we are here as on a darkling plain
Swept with confused alarms of struggle and flight,
Where ignorant armies clash by night.l
El mar està calmat aquesta nit,
la marea està alta, la lluna es veu bella
sobre l'estret; a la costa francesa la llum
brilla i s'esvaeix; els penya-segats d'Anglaterra s'alcen
lluents i vasts, a la badia tranquil·la.
Vine a la finestra, l'aire de la nit és dolç!
Només, de la llarga línia d'escuma
on el mar es troba amb la terra blanquejada per la lluna,
escolta! Hi sents els xerrics
dels còdols que les onades retiren, i llancen,
quan tornen, cap a l'alta riba,
comencen i acaben, i tornen a començar,
amb una trèmula cadència lenta, i porten
la nota eterna de tristesa.
Sòfocles, fa molt de temps,
ho va sentir a l'Egeu, i va portar
a la seva ment, el tèrbol flux i reflux
de la misèria humana; nosaltres
trobem també al so un pensament,
quan el sentim en aquest distant mar del nord.
El Mar de la Fe
també va ser ple, una vegada, i entorn la riba de la terra
jeia com els plecs d'un lluent cinturó.
Però avui només hi sento
el seu bram melancòlic i llarg que recula,
retirant-se, sobre l'alè
del vent de la nit, cap als vastos límits de la tristesa
i els còdols nus del món.
Ah, amor, siguem fidels
l'un a l'altre! Perquè al món, que sembla
reposar davant nostre com una terra de somnis,
tan variat, tan bell, tan nou,
no hi ha realment cap alegria, ni amor, ni llum,
ni certesa, ni pau, ni ajuda per al dolor;
i nosaltres som aquí en una fosca planura
escombrada per confuses alarmes de dificultats i fugides,
on exèrcits ignorants s'enfronten de nit.
Comments powered by CComment