Ara soc jo qui el busca

Lykas - G. Barbier

Aquesta setmana us volia parlar de la compositora alsaciana Rita Strohl, però no tinc prou temps per completar l'article com el tenia previst, així que el que faré serà presentar-vos avui una cançó seva i deixar per més endavant parlar-vos-en amb més detall.

Recordeu que fa un temps us vaig parlar de les Chansons de Bilitis, una selecció de les poesies trobades a la tomba d'una poetessa grega del segle VI aC, traduïdes al francès per Pierre Louÿs? I que us vaig explicar també que uns anys després Louÿs va revelar que tot havia estat una invenció seva? No va existir mai cap Bilitis, i encara menys la seva tomba.

Aquesta història venia a tomb de les Trois chansons de Bilitis de Claude Debussy, compostes entre 1897 i 1898 i estrenades el 1900. Són les cançons més conegudes a partir de la col·lecció de Louÿs, però no les úniques, perquè Rita Strohl va compondre un cicle molt més extens, Douze chants de Bilitis, que recull la història d'amor de Bilitis i el pastor Lykas des dels jocs encara innocents fins al naixement de la seva filla. Strohl va escriure la seva obra el 1898 i les va publicar el 1900, amb un èxit considerable de públic que va conduir de seguida a una segona edició. La crítica també s'hi va referir com a una obra notable, però li va retreure a la compositora (si més no, ho va fer un crític), que hagués gosat compondre dues cançons a partir de dos dels poemes que havia triat Debussy: La flûte de Pan i La chevelure.

En aquesta casa sabem que els poemes no entenen d'exclusivitats, i que quan un compositor en tria un que ja ha estat musicat no busca “superar” la versió més coneguda, sinó, simplement, dir-hi la seva. Però sembla que aquest no és el cas de Strohl, perquè ella i Debussy van escriure les cançons en paral·lel, sense saber cap dels dos que existien les cançons de l'altre.

És complicat de seguir la cronologia de la compositora, perquè la seva obra tot just es comença a recuperar i encara queda molta documentació per classificar; encara no fa ni quinze anys dels primers enregistraments, així que estem tots en plena redescoberta. Per això penso que hauríem de valorar amb cautela algunes fonts que afirmen que ella va escriure les cançons abans que Debussy. Si parlem, per exemple, de La chevelure, sembla que el compositor la va escriure a partir del manuscrit de Louÿs, amb qui eren amics (potser ell coneixia la farsa?), mentre que Strohl va triar els seus poemes del volum que li va regalar el seu marit. Però bé, això no és cap competició, oi? Strohl afirmava que no coneixia les cançons de Debussy quan va compondre les seves i és probable que fos així; ella vivia llavors a la Bretanya i no freqüentava els cercles musicals parisencs. Senzillament, dos compositors van parar atenció als mateixos poemes d'un llibre que era un èxit de vendes.

De les dotze cançons de Strohl n'he triat per compartir la penúltima, La nuit, en la qual Bilitis ens diu com després de resistir-se durant un temps al desig de Lykas, ara és ella qui va a trobar-lo de nit. Espero que aquesta cançó, que escoltarem interpretada per Elsa Dreisig i Roman Louveau, us agradi i us convidi a escoltar el cicle complet. De moment, jo ja he apuntat a la llibreta del blog una setmana per parlar-vos més de Rita Strohl.

La nuit

C’est moi maintenant qui le recherche.
Chaque nuit, très doucement, je quitte la maison,
et je vais par une longue route,
jusqu’à sa prairie, le regarder dormir.

Quelquefois je reste longtemps sans parler,
heureuse de le voir seulement,
et j’approche mes lèvres des siennes,
pour ne baiser que son haleine.

Puis tout à coup je m’étends sur lui.
Il se réveille dans mes bras,
et il ne peut plus se relever car je lutte !
Il renonce, et rit, et m’étreint.
Ainsi nous jouons dans la nuit.

… Première aube, ô clarté méchante, toi déjà ?
En quel antre toujours nocturne,
sur quelle prairie souterraine pourrons-nous
si longtemps aimer, que nous perdions ton souvenir ?…

Ara soc jo qui el busca.
Cada nit, calladament, surto de casa,
i vaig per un llarg camí
fins a la seva prada, per mirar-lo com dorm.

De vegades m'estic molt de temps sense parlar,
feliç només de veure'l,
i acosto els meus llavis als seus,
per besar només la seva alenada.

Llavors, tot d'una, m'estiro damunt seu.
Es desperta entre els meus braços,
i no es pot aixecar perquè jo lluito!
Renuncia, riu, i m'abraça.
Així juguem en la nit.

Alba primerenca, o claredat cruel, tu, ja?
A quin cau sempre nocturn,
A quina prada subterrània podríem
estimar-nos tan llargament, que perdéssim el teu record?