Fa un temps vaig titular un article sobre Hanns Sommer “El fill del fotògraf”. Com us explicava llavors, era una llicència, perquè em referia al padrastre de Sommer, el fabricant d'objectius i càmeres Voigtländer. I com que llavors em vaig permetre aquesta llicència, ara no puc fer servir el títol en aquest article sobre Franz Schreker, que sí que era el fill del fotògraf. El seu pare era Ignaz Franz Schrecker, que cap al 1860 va obrir a Budapest el seu primer estudi de fotografia; després en vindrien uns quants més a diverses ciutats d'Europa i una carrera com a retratista que el va dur a fotografiar l'emperador Francesc Josep I, el seu fill Rodolf o –molt més interessant– Franz Liszt.
El fill gran del fotògraf, Maximilian, va continuar amb el negoci, mentre que el petit, Franz, nascut el 1878, es va dedicar a la música. I ho va fer amb una rellevància molt gran; si ens aturem en la seva faceta de compositor, ens podem fer una idea de la seva fama amb només una dada: durant la República de Weimar, Franz Schreker va ser el compositor viu més interpretat després de Richard Strauss. Va ser també el fundador i director del Philharmonicher Chor de Viena, que va estrenar, per exemple, la Simfonia núm. 8 de Mahler o els Gurrelieder de Schönberg, i va dirigir, així mateix, el que avui coneixem com a Universität der Künste de Berlín.
Però després de la República de Weimar va arribar el nazisme, i Schreker era d'origen jueu, així que va ser cesat com a director del conservatori i les seves obres van ser prohibides. Per sort o per desgràcia va morir d'un atac de cor el 1934 i es va estalviar haver de patir tot el que encara havia d'arribar. La seva música no va començar a recuperar-se fins a finals del segle XX, i avui és un compositor més o menys conegut entre els aficionats al “nou” repertori per òperes com Der ferne Klang o Die gezeichneten.
Però, i els lieder? En va escriure? Naturalment, per això li estic dedicant aquestes línies. No és que n'escrigués gaires, només quaranta-cinc, però val molt la pena escoltar-los. La majoria els va compondre (i publicar) durant els anys d'estudiant, és a dir, fins al 1900, i en els primers anys del segle es van interpretar i vendre amb molt d'èxit. Després només van venir una dotzena, fins al 1923, quan va escriure els últims –amb poemes de Walt Whitman, un poeta gens habitual en el repertori alemany.
Aquesta setmana comparteixo amb vosaltres Unendliche Liebe [Amor infinit], el primer dels Fünf Lieder, op. 5, que va compondre amb vint o vint-i-un anys. La cançó parteix d'un poema d'Aleksei Tolstoi publicat el 1858 que té, originàriament, cinc estrofes. Schreker només va posar música a la primera i a l'última, en una traducció a l'alemany anònima. Pel que he pogut esbrinar dels versos de Tolstoi, sembla que la veu poètica s'adreça a l'estimada, que sembla gelosa perquè ell tingui uns altres interessos. No altres dones, sinó, potser (i això és només una interpretació meva), la necessitat de viatjar i veure món. I, en aquest sentit, el poema seria un comiat abans d'un viatge.
La cançó s'emmarca musicalment en el tardoromanticisme, amb melodies àmplies i un acompanyament elaborat. Es diu de Schreker que les seves òperes –de les quals solia escriure'n el llibret– es caracteritzen per una fina descripció psicològica dels personatges, i en aquesta cançó podem percebre que aquesta mena de do la tenia de molt jove i també per a les cançons. La primera estrofa la podríem interpretar, seguint amb la idea del comiat, com l'explicació que dona l'home de la necessitat de marxar, tot i l'amor que sent per ella, mentre que a la segona sembla que la música miri de consolar-la, abans de declarar-li el seu amor etern.
Espero que aquesta cançó que escoltarem interpretada per Anke Vondung i Christoph Berner us animi a continuar escoltant la música de Franz Schreker.
Ich sehe Tränen im Aug' Dir glänzen,
O härm' Dich nicht, Du bist mein höchstes Gut.
Denn meine Liebe kennt keine Grenzen,
umschließt den Erdball wie des Weltmeers Flut.
O härm' Dich nicht, bald wird Dein Kleinmut schwinden,
Du bist mein höchtstes Gut!
Denn in der Ew'gen Himmelsliebe Bahn
muß alle ird'sche Liebe münden,
wie alle Ströme in den Ozean.
Veig llàgrimes que brillen en la teva mirada,
oh, no et dolguis, tu ets el meu bé més preuat.
Perquè el meu amor no coneix cap frontera,
abraça la terra com les aigües dels oceans.
Oh, no et dolguis, aviat s'esvairà el teu abatiment,
tu ets el meu bé més preuat!
Perquè en el camí de l'etern amor celestial
ha de desembocar tot amor terrenal,
com tots els rius en l'oceà.
Articles relacionats
L'hora grisa
Entre els moments del dia més valorats pels fotògrafs hi ha l'hora blava, que és, al vespre, el temps entre la posta del sol i la negra nit o, al matí, el temps entre trenc d'alba i la sortida del sol. És a dir, l'hora blava és un concepte artístic que es correspon temporalment amb el crepuscle. Aquests dos períodes són tan interessants per a la fotografia perquè la font de llum, el sol, és per sota de l'horitzó, però veiem el seu reflex a l'atmosfera, una llum difusa amb un color blau predominant que ho tenyeix tot. Si el fotògraf és a la natura, podrà treure partit dels colors ataronjats [...]
El dia m'ha cansat
El 3 de novembre de 2021 vaig començar una sèrie de cançons, “El Buch der Lieder i deu compositors”. La sèrie tenia un pròleg, l'article Buch der Lieder (I), en el qual us parlava d'aquesta col·lecció de poemes de Heinrich Heine, una de les més importants de la literatura alemanya i fonamental en la història del lied. Schubert i Schumann són els compositors que més relacionem [...]
He plorat en somnis
La interpretació dels somnis és una pràctica mil·lenària; els somnis sovint ens desconcerten i totes les cultures han tingut l'afany de donar-hi un significat. Sovint s'han interpretat com a missatges dels déus: ara que ve Nadal, recordem que Josep va ser alertat per Déu en un somni que havia d'agafar la família fugir per evitar la bogeria d'Herodes. Els missatges, però, poques vegades són [...]
