Edvard Grieg va arribar a Leipzig l'octubre del 1858, amb quinze anys, per estudiar-hi al conservatori. S'hi va quedar durant quatre cursos i durant aquella estada va publicar el primer recull de cançons. Era l'op. 2, que aplegava quatre lieder amb poemes d'Adalbert von Chamisso i Heinrich Heine. El segon recull, l'op. 4, el va publicar ja de tornada a Noruega; aquesta vegada incloïa sis lieder amb poemes de Chamisso, Heine i Ludwig Uhland dedicats a la soprano danesa Nina Hagerup, que era, a més, la seva cosina i la seva promesa –tot i que en aquell moment encara ho mantenien en secret.
A partir d'aquí, Grieg abandonaria l'alemany en les seves cançons per centrar-se en el norueg i el danès i en Nina, que el 1867 es va convertir en la senyora Grieg. Durant un temps, els Grieg van ser la versió nòrdica d'allò que serien dècades després Richard i Pauline Strauss, fent concerts plegats amb les cançons que ell componia.
El compositor no va tornar a l'alemany fins al setembre del 1884, quan va escriure dues cançons en dies consecutius en aquesta llengua: Gruss, amb poema de Heine, i Dereinst, Gedanke mein, amb poema d'Emanuel Geibel; així tornava també a qui havia estat el poeta de la seva primera cançó, Siehst du das Meer –del 1859, que va romandre inèdita fins a finals del segle XX. Val a dir que el retorn va ser efímer, perquè de les vuit cançons que encara escriuria en alemany, cap tindria poema de Geibel, però va ser més que reeixit: avui escoltarem una de les seves cançons més boniques.
Els versos de Dereinst, Gedanke mein [Algun dia, pensament meu] els trobem tant dins de Volkslieder und Romanzen der Spanier [Cançons populars i romanços dels espanyols], on l'havia llegit Robert Schumann, com dins de Spanisches Liederbuch [Cançoner espanyol], fet a quatre mans amb Paul Heyse, on el va llegir Hugo Wolf uns anys després. Es tracta de la versió alemanya de Villancico, un poema de l'autor del segle XVI Cristóbal de Castillejo, un monjo cistercenc de vida gens pia del qual vam parlar breument quan vam escoltar el lied de Schumann a partir del seu poema, Liebesgram.
Castillejo parla en els seus versos de la mort com a fi dels patiments que causa l'amor; la veu poètica s'adreça al seu pensament –és curiós, oi? Al pensament, no al cor– per dir-li que algun dia descansarà; que la terra li donarà repòs, i la mort, allò que no li ha donat la vida. Són uns pensaments foscos i tristos, i Grieg hi va posar música de manera íntima i continguda.
La cançó està formada per dues estrofes gairebé idèntiques que reconfiguren l'estructura en tres estrofes del poema: la primera estrofa musical aplega els deu primers versos del poema, i la segona els set restants, repetint-ne els dos primers. La línia vocal es mou en un àmbit de només una octava, i la dinàmica va del piano al pianississimo; a més, la majoria de les frases estan separades per silencis, que poden representar els pensaments errants de la veu poètica o els seus sospirs. Pel que fa a l'acompanyament, està format pràcticament per acords amb notes llargues. Així tenim una cançó d'aquelles tan íntimes i entotsolades que gairebé no gosem respirar per no trencar l'atmosfera.
Escoltarem aquesta cançó preciosa, Dereinst, Gedanke mein, op. 48/2, interpretada per Catriona Morison i Malcolm Martineau. Espero que us agradi tant com a mi.
Dereinst,
Gedanke mein,
Wirst ruhig sein.
Läßt Liebesglut
Dich still nicht werden,
In kühler Erden,
Da schläfst du gut,
Dort ohne Lieb'
und ohne Pein
Wirst ruhig sein.
Was du im Leben
Nicht hast gefunden,
Wenn es entschwunden,
Wird's dir gegeben,
Dann ohne Wunden
Und ohne Pein
Wirst ruhig sein.
Algun dia,
pensament meu,
trobaràs repòs.
Si l’ardor amorosa
no s'ha calmat,
a la terra freda
hi dormiràs bé;
allà sense amor
i sense penes
trobaràs repòs.
El que en la vida
no has trobat,
quan s'esvaeixi
et serà donat.
Perquè sense ferides
i sense penes
trobaràs repòs.
Articles relacionats
Somia en una palmera
Tornem a la sèrie El Buch der Lieder i deu compositors amb un altre dels poemes del Lyrische Intermezzo, el n. 33, Ein Fichtenbaum steht einsam [Un avet s'alça solitari]. A diferència de la majoria de poemes d'aquest llibre, en els quals la veu poètica parla en primera persona, en aquest hi trobem un observador extern que ens parla d'aquest avet que es troba sol en un lloc llunyà, al Nord, envoltat de glaç i de neu. L'observador és extern, però omniscient, i ens diu que l'arbre somia amb una palmera que[...]
Allà el somni esdevingué realitat
Imagineu l'última escena d'úna pel·lícula "made in Hollywood": el protagonista és un cantant que ha passat vés a saber per quines peripècies i ara és a l'escenari d'un auditori ple a vessar. El nostre home canta una peça que acaba en un llarg agut en fortissimo i el públic l'ovaciona a peu dret, immediatament, ignorant els contundents acords finals del piano. Quina seria la banda sonora d'aquesta escena? Bé podria ser-ho Ein Traum, d'Edvard Grieg, una cançó que té tots els ingredients necessaris per cridar l'atenció fins i tot dels espectadors de cinema més allunyats d'aquest món, mentre que els més avesats [...]
Temps de roses
Avui és Sant Jordi! I dimarts; he avançat un dia la publicació de l'entrada setmanal per no fer tard amb la rosa musical. De moment, cada any ens la porta un compositor diferent i enguany continuem amb els compositors nòrdics, després de Sibelius i el preciós Svarta Rosor de l'any passat. Hem convidat Edvard Grieg, que ens visita amb una de les seves cançons més conegudes, Zur Rosenzeit, amb poema de Johann Wolfgang von Goethe.
