Continuem amb el nostre recorregut per la novel·la "Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister", de Goethe, i arribem a la dotzena entrada de la sèrie sobre les seves cançons.
L'arpista i Mignon - W. Friedrich
A l'entrada anterior havíem deixat la novel·la al capítol 10 del llibre V, amb Wilhelm a la seva cambra, desvetllat, amb les pantofles de Philine a la mà; és a dir, indecís, que vindria a ser el seu estat natural. Ara ja hem arribat a la nit de l'estrena de Hamlet, amb Wilhelm en el paper de protagonista; la funció ha estat un èxit, tots els actors han estat lloats i la companyia ho celebra amb un sopar. Mengen, beuen (sobretot beuen), canten i ballen. Al sopar hi van també l'arpista i els dos nens, Mignon i Felix, als quals donen més vi dolç del que hauria estat aconsellable fins i tot al segle XVIII. Potser per això Mignon fa mostres evidents de gelosia envers qualsevol dona que s'acosti a Wilhelm tot i que aquest cop ell tampoc no se n'adona. Se'n va dormir sol, com sempre, però... atenció tots aquells que patíeu pel seu vot de castedat!: algú se li fica a llit, i aquest cop ja no es veu amb cor de fer fora la seva visitant. Ara que, com que les coses amb ell no poden ser mai fàcils, l'endemà no recorda amb qui ha passat la nit, coses de beure més del compte (jo sí ho sé, algun avantatge m'ha de donar haver-me llegit el patracol). A la nit Philine li demana a Wilhelm que no passi la balda de la seva cambra perquè hi anirà a recollir les seves pantofles. I mentre Wilhelm rumia si passarà o no la balda...
... arriba Mignon cridant per avisar-lo que la casa està cremant. Tots surten de les seves cambres, Aurelie dóna Felix a Wilhelm perquè el posi fora de perill; aquest deixa els nens a càrrec de l'arpista i s'afegeix als homes que intenten apagar el foc. De seguida torna Mignon: "Meister, salva el teu Felix! El vell s'ha enfurit, el matarà!" Wilhelm la segueix corrents i troba el nen a terra, l'arpista al seu costat amb el cap cot tocant a la paret, tots dos rodejats de feixos de palla cremant. Mignon aconsegueix treure d'allà el nen i Wilhelm a l'arpista, que fuig; amb més calma, la nena aconsegueix explicar-se: el vell ha calat foc a la palla i ha intentat clavar-li un ganivet al nen; Mignon se li ha abraonat i ha cridat fins que algú l'ha ajudat a desarmar-lo, llavors ella ha corregut a buscar a Wilhelm. El noi se sent alleujat quan té els dos nanos amb ell sans i estalvis; a més, tot i que la casa ha quedat destruïda, sembla que ningú no ha patit cap mal. Excepte, potser, l'arpista, que passen els dies i ningú no sap on és; a Wilhelm li fa por que no sigui mort, fins que un dia el sent cantar "el consol d'un infeliç que se sent pròxim a la demència".
Wilhelm va a trobar-lo. L'arpista vol fugir de la ciutat però el jove no el deixa, el força a anar a les seves habitacions i allà tenen una "estranya i curiosa conversa" que que el narrador s'estima més de silenciar "per no turmentar els lectors amb idees inconnexes i amb sensacions angunioses". Després de la conversa Wilhelm demana ajuda a Laertes, que coneix un clergue rural que tracta i guareix gent que pateix forts atacs de malenconia. El va a buscar i el clergue s'enduu l'arpista; Wilhelm està molt trist de separar-se'n però sap que és necessari; abans que marxi li regala una nova arpa perquè la seva s'ha cremat en l'incendi.
Aquesta cançó que Wilhelm sent cantar a l'arpista al capítol 14 del llibre V és An die Türen will ich schleichen (A frec de portes vull passar), la cinquena i última d'aquest personatge a la novel·la. Som a finals del cinquè llibre i encara no sabem gaire més de la seva història del que sabíem després de la seva aparició al capítol 11 del llibre II. Només sabem que l'arpista és un personatge solitari que pateix una profunda tristesa a causa d'alguna cosa que el tortura, algun pecat que va cometre que mai no li serà perdonat. Sabem també que agraeix la protecció que li dóna Wilhelm, que l'estima a ell i els nens però més d'un cop ha intentat separar-se'n perquè creu que la dissort el persegueix i que tothom que l'envolta corre perill. Ara ja sabem que la seva por de fer mal algú era justificada, ha estat a punt de matar el petit Felix; encara que no tingui més cançons anirem tenint notícies seves i ben bé al final de la novel·la coneixerem el secret que el turmenta.
La darrera cançó de l'arpista la interpreten, en la versió de Robert Schumann, el baríton Thomas E. Bauer acompanyat per Uta Hielscher.
... arriba Mignon cridant per avisar-lo que la casa està cremant. Tots surten de les seves cambres, Aurelie dóna Felix a Wilhelm perquè el posi fora de perill; aquest deixa els nens a càrrec de l'arpista i s'afegeix als homes que intenten apagar el foc. De seguida torna Mignon: "Meister, salva el teu Felix! El vell s'ha enfurit, el matarà!" Wilhelm la segueix corrents i troba el nen a terra, l'arpista al seu costat amb el cap cot tocant a la paret, tots dos rodejats de feixos de palla cremant. Mignon aconsegueix treure d'allà el nen i Wilhelm a l'arpista, que fuig; amb més calma, la nena aconsegueix explicar-se: el vell ha calat foc a la palla i ha intentat clavar-li un ganivet al nen; Mignon se li ha abraonat i ha cridat fins que algú l'ha ajudat a desarmar-lo, llavors ella ha corregut a buscar a Wilhelm. El noi se sent alleujat quan té els dos nanos amb ell sans i estalvis; a més, tot i que la casa ha quedat destruïda, sembla que ningú no ha patit cap mal. Excepte, potser, l'arpista, que passen els dies i ningú no sap on és; a Wilhelm li fa por que no sigui mort, fins que un dia el sent cantar "el consol d'un infeliç que se sent pròxim a la demència".
Wilhelm va a trobar-lo. L'arpista vol fugir de la ciutat però el jove no el deixa, el força a anar a les seves habitacions i allà tenen una "estranya i curiosa conversa" que que el narrador s'estima més de silenciar "per no turmentar els lectors amb idees inconnexes i amb sensacions angunioses". Després de la conversa Wilhelm demana ajuda a Laertes, que coneix un clergue rural que tracta i guareix gent que pateix forts atacs de malenconia. El va a buscar i el clergue s'enduu l'arpista; Wilhelm està molt trist de separar-se'n però sap que és necessari; abans que marxi li regala una nova arpa perquè la seva s'ha cremat en l'incendi.
Aquesta cançó que Wilhelm sent cantar a l'arpista al capítol 14 del llibre V és An die Türen will ich schleichen (A frec de portes vull passar), la cinquena i última d'aquest personatge a la novel·la. Som a finals del cinquè llibre i encara no sabem gaire més de la seva història del que sabíem després de la seva aparició al capítol 11 del llibre II. Només sabem que l'arpista és un personatge solitari que pateix una profunda tristesa a causa d'alguna cosa que el tortura, algun pecat que va cometre que mai no li serà perdonat. Sabem també que agraeix la protecció que li dóna Wilhelm, que l'estima a ell i els nens però més d'un cop ha intentat separar-se'n perquè creu que la dissort el persegueix i que tothom que l'envolta corre perill. Ara ja sabem que la seva por de fer mal algú era justificada, ha estat a punt de matar el petit Felix; encara que no tingui més cançons anirem tenint notícies seves i ben bé al final de la novel·la coneixerem el secret que el turmenta.
La darrera cançó de l'arpista la interpreten, en la versió de Robert Schumann, el baríton Thomas E. Bauer acompanyat per Uta Hielscher.
An die Türen will ich schleichen
An die Türen will ich schleichen,
Still und sittsam will ich stehn,
Fromme Hand wird Nahrung reichen,
Und ich werde weitergehn.
Jeder wird sich glücklich scheinen,
Wenn mein Bild vor ihm erscheint,
Eine Träne wird er weinen,
Und ich weiß nicht, was er weint.
Still und sittsam will ich stehn,
Fromme Hand wird Nahrung reichen,
Und ich werde weitergehn.
Jeder wird sich glücklich scheinen,
Wenn mein Bild vor ihm erscheint,
Eine Träne wird er weinen,
Und ich weiß nicht, was er weint.
A frec de portes vull passar,
mut i modest m'hi vull estar,
mà fidel prou que em nodrirà,
mon camí continuarà.
Tothom joiós se sentirà
quan ma faç davant seu veurà.
Una llàgrima plorarà
i jo no sé què plorarà.
mut i modest m'hi vull estar,
mà fidel prou que em nodrirà,
mon camí continuarà.
Tothom joiós se sentirà
quan ma faç davant seu veurà.
Una llàgrima plorarà
i jo no sé què plorarà.
(traducció de Josep Morgades)
Continua llegint: Meister! No ens oblidis i torna aviat
Comments powered by CComment