Mayrhofer, Johann

 

 

 

 

 

Fa unes setmanes us vaig enviar una postal musical des de l'indret on feia vacances. Com altres anys, la cançó era una pista del lloc en qüestió, i aquesta vegada era tan clara que uns quants m'heu preguntat, quan ens hem vist o ens hem escrit, com havia anat per Venècia. Després de publicar l'entrada vaig pensar que podia haver triat un lied menys evident, una versió de la Cançó del salze de Desdèmona, per exemple, per fer-vos rumiar uns instants més.

Ja hem entrat a l'agost, som en temps de Schubertíada. Dedicarem les quatre setmanes del mes a repassar vuit dels concerts a Vilabertran, parant atenció als lieder que n'haguem escoltat fins ara. El novè recital és el de l'Acadèmia, que no en coneixerem el programa fins a l'últim moment i no crec que siguem a temps de parlar-ne. Com sempre, espero que aquestes entrades breus us siguin útils si aneu als recitals. Si no hi aneu, si més no tindreu una cançó nova per escoltar i, qui sap, potser us vindrà de gust tornar a escoltar alguna de la llista.

 

No recordo si us he preguntat mai si teniu un lied preferit de Schubert (o dos, o cinc); endavant amb les respostes, si us ve de gust compartir-ho. Per converses aquí i allà, per la unció amb què es canta, pel silenci amb què s'escolta, per la bibliografia, que el situa entre l'obra mestra i la perfecció, tinc pocs dubtes que el que escoltarem avui és dels més estimats.

 

No, no és que el Capità Obvi hagi vingut a recordar-nos que Schubert va compondre lieder. El títol té a veure amb una ocasió, poc després de la mort de Schubert, que les paraules "compositor de cançons" van ser utilitzades despectivament.

Quan un músic important moria a Viena en aquells anys, els seus amics (sovint també músics) feien una missa de Rèquiem en memòria seva. Així s'havia fet per Gluck, Haydn, Salieri i, només un any abans, per Beethoven. Els amics de Schubert van organitzar a una de les esglésies més importants de Viena, l'Agustinenkirche, la interpretació del Rèquiem d'Anselm Hüttenbrenner (el mateix que s'havia interpretat en homenatge de [...]

 

Franz Schubert devia ser una bona persona. No ho dic per la seva música, és compatible ser un artista meravellós i una persona insofrible, ho dic pels seus amics. Aquell home tímid i de poques paraules va ser estimat en vida i recordat amb tendresa després de la seva mort per un bon grapat d'amics; penso que algú que estableix vincles tan forts i duradors per força ha de ser bona persona. Digueu-me ingènua.

Schubert va fer els primers amics fora de l'entorn familiar quan va entrar a l'Stadtkonvikt, l'internat on va estudiar, l'octubre de 1808. Aquest nucli es va anar estenent i formant el que avui coneixem com el seu cercle. El cercle, és clar, no era tancat (i això em fa pensar que cercle no és la manera més adient de dir-ne), en vint [...]

 

Perspicaços com sou, benvolguts lectors, ja us haureu adonat que en aquest blog tenim el nostre compositor consentit, que apareix per aquí amb més freqüència que qualsevol altre i que va camí de convertir-se en una mena de compositor resident: Franz Schubert. No negaré que és la meva debilitat i ara hauria de dir allò de "no entenc com pot haver algú que no estimi Schubert", però no és cert, sí que ho entec. És a dir, si hi ha gent que no li agrada el pernil, la xocolata, Mozart o Maria Callas i va tan feliç pel món bé ha d'haver gent que no li agradi Schubert.