Since September 2013 I'm posting regularly in English in addition to Catalan. If you want to read this post translated to English, please use the automatic translator on the right column.

 

  

Luise i Ernst Rückert

 

Continuem amb el recorregut per les nostres deu cançons més tristes amb la segona de les cançons escrites a partir d'un poema de Friedrich Rückert. La primera era Sei mir gegrüßt, una cançó i un poema escrits el 1822 amb un punt d'ambigüetat sobre el qual vam estar debatent. Aquesta setmana és el torn d'Oft denk'ich sie sind nur ausgegangen (Sovint penso que només han sortit a fora), de caràcter ben diferent i gens ambigu.

L'any 1833 Friedrich Rückert era l'orgullós pare de sis criatures; la mort només s'havia endut un dels seus nens, el més petit, als tres dies de néixer; tal i com anaven les coses a l'època es podien considerar prou afortunats. Però a finals d'any tot va canviar: el 31 de desembre de 1833 moria d'escarlatina la Luise amb tres anys; era l'única nena. Dues setmanes després, el 1834, moria l'Ernst, de cinc anys. Durant els sis mesos següents Rückert va escriure fins a 428 poemes dedicats als seus fillets morts. La intenció de Rückert no era publicar-los, sembla que només era una forma d'expressar el dolor; va ser la seva vídua Luise qui els va publicar el 1872. Parlem de Kindertodtenlieder (Cançons dels nens morts), una col·lecció dividida en quatre parts Lied und Leid (Cançó i pena), Krankheit und Tod (Malaltia i mort), Winter und Frühling (Hivern i primavera) i Trost und Erhebung (Consol i elevació).

El 1901 Gustav Maher va posar música a tres d'aquests poemes. Perquè els va triar? Se sol dir que Mahler es feia seus els textos que triava, que parlava no només amb la música sinó també amb les paraules del poeta. Si és així, què estava expressant amb aquests poemes? No ho sabem del cert però és possible que recordés la seva infantesa durant la qual va veure morir sis dels seus germans petits. El 1901 Mahler no tenia fills, ni tan sols coneixia la qui havia de ser la seva dona; quan va escriure les dues cançons que completen el cicle, el 1904, acabava de néixer la seva segona filla, Anna. La seva dona, Alma, es va disgustar molt amb aquestes darreres cançons, trobava incomprensible que algú pogués escriure aquestes cançons amb les seves filles sanes i estàlvies a casa; anys més tard, quan la seva nena gran, la Maria, ja havia mort, Mahler va dir que mai no hauria pogut compondre les cançons després de viure una experiència tan terrible.

Com us vaig comentar quan vaig presentar la llista, qualsevol de les cinc cançons del cicle hi podria haver entrat; vaig triar la quarta, un darrer moment d'incredulitat davant la mort abans que, a la cinquena, el poeta accepti que ara els nens són amb Déu; totes dues cançons pertanyen a l'última part del poemari, Trost und Erhebung.

Hi ha dues versions del cicle, amb acompanyament de piano i acompanyament d'orquestra, publicades alhora. Nosaltres avui sentirem la segona en una versió de luxe: la contralt Kathleen Ferrier i l'Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Bruno Walter, en un enregistrament de l'any 1949. No em pregunteu com és possible que no haguem escoltat Kathleen Ferrier fins ara, per una cosa o una altra la seva presentació s'ha anat endarrerint. Aquest any es compleixen cent anys del seu naixement i l'any vinent es compliran cinquanta de la seva mort, però amb aniversaris o sense no podíem passar sense ella. Els qui ja la coneixeu de ben segur gaudireu amb aquesta interpretació, els qui no, espero que us agradi tant com a mi.

Oft denk'ich sie sind nur ausgegangen