Silenci - J. H. Fuseli

 

Abans d'entrar la setmana vinent en temes nadalencs escoltarem l'última cançó trista de l'any, per a mi una de les més tristes, Stille Tränen (Llàgrimes silencioses). Pertany al cicle de Schumann Zwölf Gedichte von Justinus Kerner, op. 35 (Dotze poemes de Justinus Kerner), conegut habitualment com a Kerner-Lieder.

Justinus Kerner (1776-1862) era metge a més de poeta, o poeta a més de metge; va ser el primer en descriure el botulisme i les aplicacions terapèutiques de la toxina botulínica. A més defensava l'acció de la Natura per alleujar les malalties del cos i sobretot les de l'ànima, era un estudiós del sonambulisme i estava molt interessat en l'espiritisme i l'ocultisme. Tot plegat, un senyor ben interessant la poesia del qual no ha inspirat gaire els compositors de lieder; a excepció de Schumann, que va posar música a una vintena dels seus poemes, cap altre dels grans compositors n'ha fet servir més d'un parell o tres.

De les cinc col·leccions de poesia que va publicar Kerner, Schumann va fer servir la primera, Gedichte (Poemes), en la primera revisió de 1834, per compondre els Kerner Lieder. Se sol dir que el cicle no té una unitat temàtica i que els dotze textos no tenen en comú més que ser del mateix autor, però jo penso que sí que hi ha una unitat; no explica una història com Dichterliebe, potser no tenim un únic protagonista sinó diverses veus, però hi ha temes que fan de nexe i els oients recorrem un camí amb les cançons.

Us en faig cinc cèntims perquè crec que és important conéixer el context de la cançó per a apreciar-la millor. A la primera cançó el poeta contempla, ben protegit a casa seva i abraçat a la seva estimada, una tempesta; la primera aparició de la Natura. A la segona cançó, el poeta perd el seu amor, serà la primera pèrdua del cicle. A la tercera marxa de casa i es converteix en un dels protagonistes del Romanticisme, un Wanderer (un caminant, un rodamón). A partir d'aquí la Natura és companya de viatge, guaridora i última esperança; en el seu vagarejar el poeta ens parla de pèrdues, de nostàlgia, d'il·lusions perdudes... En aquest cicle la tristesa és com una pluja fina: no te n'adones i quan arriba la desena cançó, Stille Tränen, ja n'estàs amarat.

I llavors el poeta ens parla en només tres estrofes de la tristesa que no es comparteix, que s'allibera de nit i s'amaga de dia. En la primera estrofa, Kerner descriu un dia radiant, amb el sol recorrent els camps en un cel ben blau; a la segona ens parla de la pluja que ha caigut durant la nit, gràcies a ella tenim aquest matí lluminós. I a la tercera compara aquesta pluja amb les llàgrimes que es vessen durant la nit; la comparació acaba aquí, perquè el dia esborra la foscor i la pluja però no esborra el dolor, només ho sembla. Aquestes persones que han plorat de nit dissimularan la seva tristesa durant el dia i tornaran a plorar de nit.

Schumann marca per a la cançó el tempo sehr langsam (molt lent), i fa servir un recurs que ja hem vist en altres cançons,per exemple Snova, kak prejde de Txaicovski: separa tots els versos amb silencis; així insisteix en el ritme tan lent i fa la sensació que costa de dir les paraules. I per si no hem quedat prou impressionats a la primera per aquesta tristesa amagada, després d'un llarg interludi (tant com dos versos), es tornen a repetir els dos versos finals. Per sort, el postludi ens dóna temps per recuperar l'alè, encara ens queden dues cançons per acabar el cicle. La versió que escoltarem és la més antiga de les que es conserven de Dietrich Fischer-Dieskau, un enregistrament fet per la ràdio alemanya el 1954; l'acompanya al piano Herta Klust. D'aquest mateix enregistrament és l'altra cançó del cicle que ja havíem escoltat, Auf das Trinkglas eines verstorbenen Freundes (A la copa d'un amic mort), precisament el dia que va morir Fischer-Dieskau.

Stille Tränen