Since September 2013 I'm posting regularly in English in addition to Catalan. If you want to read this post translated to English, please use the automatic translator on the right column.
 
Tuerkischer schachspieler W. von Kempelen - K. von Windisch
El Turc de W. von Kempelen - K. von Windisch
 
Els autòmats, ginys mecànics que es movien imitant els humans, van estar molt de moda a finals de segle XVIII. El més famós va ser segurament el Turc, construït per Wolfgang von Kempelen, un autòmat que no és que simulés que jugava a escacs, és que jugava a escacs: va recórrer les corts europees guanyant les partides a tothom que s'hi enfrontava. Amb el temps es va saber que a la taula on s'asseia el Turc s'hi amagava un jugador d'escacs de carn i ossos que era qui manipulava els engranatges per tal que l'autòmat es movés pel taulell. Era obvi? Potser, però hi ha tantes coses que semblen òbvies dos-cents anys després...

Els autòmats van interessar força l'escriptor E.T.A. Hoffmann, i els podem trobar com a personatges d'alguns dels seus relats. El Turc de Kempelen devia inspirar el seu Turc, al qual, en el relat Die Automate (Els autòmats, escrit el 1814), el seu creador porta de fira en fira perquè respongui les preguntes i endevini el futur del públic.

Hoffmann era un home de moltes inquietuts, entre elles la música, i en aquest relat s'hi mesclen els autòmats, les històries sobrenaturals i les teories sobre la música. Un dels protagonistes, Ferdinand, descriu així al seu amic Ludwig les seves sensacions en sentir una noia cantant una cançó a l'habitació contigua a la seva en un hostal:

"Com podria descriure la sensació desconeguda, ni tan sols arribada a intuir abans, que em va causar la llarga i vibrant melodia en crescendo? [...] Vaig sentir com un goig indescriptible em penetrava, com si el meu pit s'estrenyés pel dolor d'un anhel sense fi, com si em faltés la respiració, com si perdés els sentits per causa de l'inenarrable i celestial plaer. No gosava moure'm; tota la meva ànima, tot el meu ésser eren només oïda."
 
El que cantava la noia i havia trasbalsat tant Ferdinand era això:
 

Mio ben ricordati,
Se avvien, ch'io mora:
Quanto quest' anima
Fedel t'amò.

E se pur amano
Le fredde ceneri;
Nell' urna ancora
T'adorerò.

Amor meu, recorda,
si arribo a morir,
quant, aquesta ànima,
fidel t'estimà.

I si és possible que estimin
les fredes cendres,
des de l'urna
fidel t'estimaré.

 
O, més ben dit, aquesta és la lletra, però no coneixem la música. El text és de Pietro Metastasio i és un fragment del seu llibret Alessandro nelle Indie, de 1727, a partir del qual es van escriure unes setanta òperes. Aficionat, director i compositor d'òpera, probablement Hoffmann en coneixia més d'una d'aquesta setantena, però no he pogut esbrinar quina tenia al cap quan escrivia el seu relat. A mi m'agrada pensar que el que Ferdinand escoltava era aquesta cançó de Schubert (interpretada aquí per Cecilia Bartoli i Andras Schiff), tant li fa que l'escrigués sis anys després que es publiqués el relat...
 
Mio ben, ricordati 
 
Schubert va escriure poques cançons italianes. Les primeres eren exercicis d'escola proposats pel mestre Salieri, la resta les va escriure per a persones que apreciava. Mio ben, ricordati (Amor meu, recorda) és la quarta de les quatre cançons que va escriure per a Fanny, llavors promesa i més tard muller del seu millor amic, Josef von Spaun. Coneixia Schubert el relat de Hoffmann? Probablement no, és molt més fàcil que conegués el text de Metastasio; tothom coneixia Metastasio llavors. Sobre el conte de Hoffmann no us explico res més, millor que el llegiu.

Comments powered by CComment

Liederabend website uses technical cookies, essential for the operation of the site, and analytics cookies that you can disable.