Hi ha qui no es cansaria mai d’escoltar les obres més conegudes un cop i un altre, no debades ho són per mèrits propis; hi ha qui avorreix aquesta tendència a la repetició (i ja cal que prengui paciència, perquè el 2020 és Any Beethoven); hi ha qui és feliç descobrint música (i per a ells el 2020 és Any Gerhard); hi ha qui renega del Romanticisme i tots els seus satèl·lits musicals, una tendència que afecta sobretot a simfonistes i operòfils (aficionats al lied amb al·lèrgia al Romanticisme és un oxímoron, però d’haver-n'hi, n’hi ha); hi ha qui para atenció sobretot als intèrprets i aposta pels valors segurs; hi ha el sector “jo el vaig escoltar primer”, sempre a la recerca de nous valors; hi ha qui aplaudeix els músics que fan excursions entre gèneres i hi ha qui s’estima més la dedicació exclusiva. I, finalment, hi ha els omnívors, que s’apunten a tot sempre que la menja sigui de qualitat.
Però en el món del lied es produeix un fenomen particular, no se m’acut un cas paral·lel en altres gèneres; es tracta del fenomen Wolf, que afecta un compositor tan reconegut com desconegut. Franz Schubert, Robert Schumann i Hugo Wolf són els tres grans noms del lied, els tres compositors que contemplen tota la resta des d’una altura innegociable. Però mentre que els lieder de Schubert i Schumann són un valor segur per als programadors, els de Wolf són una aposta arriscada. No perquè no agradin; és a dir, segur que hi ha aficionats que no els agrada la música de Wolf com hi ha que no els agrada la de Mozart, el formatge o la xocolata, però no és això. Més aviat diria que Wolf intimida. Per a molts aficionats, la música de Wolf s’alça com una presència intimidant, potser perquè és poc coneguda. I és poc coneguda perquè es programa poc perquè intimida… el peix que es mossega la cua. La qüestió és que la música d’un dels tres compositors més grans de lied a penes es coneix: el fenomen Wolf.
I vet aquí que la Schubertíada, on Wolf té una presència més o menys regular en programes compartits amb altres compositors, decideix programar complet l’Spanisches Liederbuch. La paraula clau aquí és complet. Per situar-nos, un Winterreise té una durada de 70-75 minuts, si fa no fa el mateix que l’Italienisches Liederbuch del mateix Wolf, que ja és estrany que es programi complet. El Cançoner espanyol dura dues hores. És una obra monumental per la seva durada i per la seva complexitat, i el més habitual és programar-ne seleccions més o menys àmplies. Programar-la completa és una raresa, d’aquí la importància de l’encàrrec que la Schubertíada va fer a Wolfram Rieger, que va triar la mezzosoprano Marie Seidler i el baríton Manuel Walser per cantar-la. Tots tres ens van oferir dijous passat un dels millors concerts que recordo a Vilabertran, un dels més intensos i emocionants. No es tracta ara de fer una crítica del concert, no em pertoca, però sí us volia parlar de la reacció del públic.
El Cançoner espanyol no és una obra que ara com ara ompli l’església de Santa Maria de Vilabertran (tot arribarà), però la reacció del públic en acabar va ser, inconfusible, d’entusiasme. Els ulls lluents, els somriures d’orella a orella, els aplaudiments… hi ha coses que no es poden dissimular. M’hagués agradat poder fer una enquesta: quantes d’aquelles persones s’havien sentit intimidades per Wolf i havien vençut la seva prevenció per venir al concert? Quantes havien comprat la seva entrada feia mesos, admiradores convençudes de la música de Wolf? Els comentaris recollits aquí i allà no tenen valor estadístic, però són significatius: qui no coneixia l’obra però havia vingut perquè “si ho programa la Schubertíada és que val la pena” i sortia feliç per la descoberta; qui la coneixia una mica i així i tot n’havia quedat admirat; qui agraïa especialment que s’hagués interpretat el cançoner complet; fins i tot, qui se li havia fet curt! Tots admirats de la idoneïtat, la qualitat i l’entrega d’aquells cantants tan joves (tots dos freguen la trentena); tots (inclòs algun pianista que corria per allà) impressionats pel piano de Rieger. Tots, satisfets d’haver participat d’aquell concert.
La música de Wolf és imaginativa, variada, original, profunda, divertida, diferent, rica. I poc coneguda. I programar-la amb qualitat és fer-la coneguda. Tan senzill i tan complicat…
