Keenlyside, Simon

 

 

 

 

 

La setmana passada compartia la primera part d'una llarga conversa amb el baríton Simon Keenlyside, i aquesta setmana publico la segona (i última) part, il·lustrada amb el lied que ell va triar, Lerchengesang de Johannes Brahms amb poema de Karl August Candidus.

 

Simon Keenlyside va ser tan amable de concedir-nos el 2013 una entrevista a l'amic Alejandro Martínez i a mi. Han passat nou anys i he tingut el plaer de tornar a parlar amb ell de lied. Comparteixo amb els lectors les seves reflexions, i ho faré repartint la conversa en dues setmanes, aquesta i la vinent. Espero que us semblarà tan interessant com m'ho va semblar a mi, i, una vegada més, li agraeixo molt que em dediqués el seu temps.

 

Em penso que ja us ho havia dit, que jo no volia posar en marxa aquest blog. Venia de fer, per primera vegada, un curs de lied; el títol era una declaració d'intencions: "El lied, un gènere proper", i el descriptor ho acabava d'aclarir: "Sovint el lied és considerat com un gènere musical difícil, allunyat del nostre dia a dia. Però, com podria ser així, si ens parla de la vida?" El lied ens parla de la vida, sí; ho fa amb un llenguatge diferent del que fem servir ara, però si podem connectar amb el que escrivia Shakespeare [...]

 

Si us agraden l'astronomia i observar el cel estelat, el nom Betelgeuse us serà familiar. Sabreu que és un estel, que es pot veure a ull nu, que es distingeix clarament per la seva llum vermellosa i que aquesta època de l'any és adequada per veure'l si som a l'hemisferi nord. Sabreu també que pertany a la constel·lació d'Orió, que està a uns 600 anys llum del sistema solar, que és unes 600 vegades més gran que el Sol, que la seva temperatura és molt freda, d'uns 3500 K (2000 menys que el Sol), que només té uns 8 milions d'any, i que, tot i això, li queda poc temps de vida [...]

 

Al nostre ritme lent entrem a la segona part de Dichterliebe. No només perquè arribem a la novena cançó de setze, sinó perquè suposa una inflexió en la història d'amor: si al poeta li restava cap esperança, la perd ara que l'estimada es casa.

Aquest blog va començar el febrer de 2012 amb un lied de Schubert (és clar), i després de Strauss, Schumann, Duparc, Mahler i Vaughan Williams, a l'abril vam escoltar Fauré. No he planificat mai els continguts seguint un ordre cronològic o de cap mena, això ho deixo per als cursos; generalment són les cançons les que demanen pas, i aquelles primeres entrades responien sobretot a la crida de cançons tantes vegades escoltades. De Gabriel Fauré n'hem escoltat sis més, i tot preparant aquest article en què n'escoltarem la vuitena m'he adonat que en cap dels [...]

 

El lied s'estima els boscos, les prades, les muntanyes, els rierols, la nit, la lluna, els estels. El lied s'estima, gairebé per damunt de totes les coses, caminar. El lied s'estima tot això que ara ens sembla un luxe inabastable. Estem confinats i ho estem amb la nevera plena i tots els subministraments que funcionen, sobreinformant-nos compulsivament a través de les nostres pantalles. Fins i tot en els pitjors moments som gent privilegiada del primer món.

 

Com us deia quan parlava de Die Götter Griechenlands, Friedrich Schiller no era aliè a la dèria per l'Antiga Grècia que hi havia a la cultura alemanya a la seva època, i Gruppe aus dem Tartarus [Grup del Tàrtar] ens remet també a la mitologia. L'inframón, conegut sovint pel nom del seu déu, Hades, era la regió on habitaven els morts; no hi patien cap càstig ni hi rebien cap premi. Molt més avall, si hem de fer cas de Zeus a la Ilíada, a la mateixa distància de l'Hades que ho està el cel de la terra, hi havia el Tàrtar. I aquí sí; aquí, allunyats de tothom, els seus habitants patien les tortures més horribles.

 

Avui entrem en el wunderschönen Monat Mai;és un bon dia per escoltar Dichterliebe, si més no des d'aquelles primeres notes que són un remei per a l'ànima fins la setena cançó, que és la que ens toca en el nostre recorregut. Parlar de les cançons d'un cicle per ordre ens permet seguir el camí del protagonista; ens ha parlat d'un amor que comença al mes de maig, de llàgrimes que són ofrenes, d'una estimada més bonica que el sol, d'un petó que guareix tots els mals i del record d'aquell petó. Ens ha enviat alguns missatges contradictoris, com és plorar amargament quan ella li diu “t'estimo”, però l'últim lied que vam escoltar [...]

 

 

Un home està furiós amb el seu enemic. No hi parla, perquè només parla amb els amics. La seva ira creix i ell no fa res per evitar-ho, ans al contrari: dia a dia, la nodreix amb les seves llàgrimes i els seus somriures falsos. Fins que dóna fruit: una poma tan apetitosa com verinosa. Perquè l'odi enverina tot el que toca. L'home sap que el seu enemic cobejarà la poma. No haurà d'esperar gaire per descobrir, feliç, el seu cadàver al jardí.

Les cançons ens parlen sovint d'amor, de tristesa, d'esperança, de solitud, de pau, ens expliquen de vegades històries divertides i més sovint drames terribles. Situacions on ens veiem reflectits perquè n'hem viscut de similars o amb les que empatitzem. Fins que ens trobem amb una cançó que parla d'odi, com la que [...]

 

Recordeu quan enviàvem postals des del lloc on fèiem vacances? Tant era que fóssim a un lloc llunyà i exòtic com a un poble a 40 km de casa. Ens aturàvem a triar unes quantes imatges d'aquell indret i ens assèiem en un racó agradable a escriure quatre lletres als amics. Quan llegiu això seré de vacances i no tindré els mitjans tècnics necessaris per escriure i enviar-vos aquesta postal musical, així que la deixo preparada i programada, confiant en el bon funcionament dels bits com abans confiàvem en l'eficiència dels carters.