El 25 de març (només quatre dies després que escoltéssim una cançó del seu cicle Chansons de Bilitis) es complien cent anys de la mort de Claude Debussy, un dels compositors amb aniversari rodó d'aquest any. El cert és que no és un compositor que hagi convidat gaire sovint per aquí; només n'hem escoltat tres cançons fins ara i sembla que anem d'aniversari en aniversari, perquè la primera va ser Beau soir, amb ocasió del 150 aniversari del naixement del compositor, l'agost de 2012. Avui n'escoltarem la quarta, una mélodie que molts autors s'afanyen a afirmar que no és entre les millors (bé, no tot pot ser [...]
El 25 de març (només quatre dies després que escoltéssim una cançó del seu cicle Chansons de Bilitis) es complien cent anys de la mort de Claude Debussy, un dels compositors amb aniversari rodó d'aquest any. El cert és que no és un compositor que hagi convidat gaire sovint per aquí; només n'hem escoltat tres cançons fins ara i sembla que anem d'aniversari en aniversari, perquè la primera va ser Beau soir, amb ocasió del 150 aniversari del naixement del compositor, l'agost de 2012. Avui n'escoltarem la quarta, una mélodie que molts autors s'afanyen a afirmar que no és entre les millors (bé, no tot pot ser obres mestres) i tampoc no és gaire coneguda. A mi m'agrada molt, especialment en la interpretació que us proposo que escoltem; espero que us agradi també, tan si ja la coneixíeu com si la descobriu avui.
Es tracta de Romance, publicada el 1891 com la primera de les Deux romances, L. 79. En algunes referències he trobat aquesta obra catalogada com a L. 65 i, després de remenar una estona, penso que pot ser una confusió entre catàlegs. El 1977, el musicòleg François Lesure va publicar el catàleg que identifiquem amb la inicial del seu cognom, L; el 2003, poc després de la mort de Lesure, es va publicar un nou catàleg que, si no ho tinc mal entès, hauria preparat el mateix musicòleg com a revisió del anterior; aquest es coneix per les inicials del compositor, CD. Doncs bé: al nou catàleg, les dues cançons de Deux romances estan hi figuren com a CD. 65 i CD. 66, d'aquí la possible confusió que us deia. No és l'única amb aquesta peça, perquè Debussy té tres cançons anomenades Romance. En aquest cas, la solució més adoptada per evitar confusions és anomenar aquest Romance nostre per les primeres paraules del poema, L'âme évaporée. que he optat per traduir per "L'ànima voluble" (el diccionari Larousse indica que évaporée "es diu d'algú que té un caràcter lleuger, que es dispersa...)
Per el seu estil, es creu que Debussy va compondre L'âme évaporée bastant abans de la seva publicació, probablement el 1885, durant el seu primer any d'estada a la Villa Medici de Roma després de guanyar el Prix de Rome de composició. El poema que va utilitzar era del seu amic Paul Bourget; conegut sobretot com a novel·lista, assagista i autor teatral; Bourget va publicar tota la seva obra poètica, en sis reculls, entre els vint i els vint-i-set anys. L'âme évaporée pertany (com Beau soir) al darrer, Les Aveux, publicat el 1882. En total, Debussy va escriure quatre mélodies amb poemes de Bourget.
"L'ànima voluble" del poema és l'ànima dels lliris, la seva aroma, la metàfora que empra algú que es pregunta per un amor perdut; tan volàtil és aquest perfum com inaprehensibles són els motius que han motivat l'abandonament. Amb la imatge del lliri present, la cançó només pot ser tendra i delicada. La veu comença declamant després d'una introducció del piano; la resta de les frases formen elegants arcs que es mouen gairebé sempre entre el piano i el pianissimo. És una cançó que passa com un sospir; potser, segons com, desapercebuda entre d'altres amb una personalitat més forta. Però si canta Nicolai Gedda almenys a mi no em queda més remei que parar-hi atenció. És un enregistrament de 1967, amb Aldo Ciccolini al piano.
L'âme douce, l'âme odorante
Des lis divins que j'ai cueillis
Dans le jardin de ta pensée,
Où donc les vents l'ont-ils chassée,
Cette âme adorable des lis?
N'est-il plus un parfum qui reste
De la suavité céleste
Des jours ou tu m'enveloppais
D'une vapeur surnaturelle,
Faite d'espoir, d'amour fidèle,
De béatitude et de paix?
l'ànima dolça, l'ànima fragant
dels lliris divins que vaig collir
al jardí del teu pensament,
on, doncs, l'han dissipada els vents,
aquesta ànima adorable dels lliris?
Ja no roman cap perfum
de la suavitat celeste
dels dies que tu m'embolcallaves
amb un vapor sobrenatural
fet d'esperança, d'amor fidel,
de beatitud i de pau?
Articles relacionats
Col·loqui sentimental
“Empo...
La cabellera
El 1895 es...Poi le parole? (II)
Fa gaire...
Comments powered by CComment