El murmuri de les fulles quan fa aire, la fressa del rierol, l'espetec d'una branca... les remors del bosc ens inquieten quan estem alerta, però semblen part d'una conversa íntima entre nosaltres i el bosc quan el nostre esperit està en pau i ens sentim en harmonia amb el que ens envolta; aquest sentiment, si fa no fa, és el que en alemany es coneix com a waldeinsamkeit. Avui escoltarem Geheimes Flüstern hier und dort, un lied de Clara Schumann que ens parla d'aquest sentiment de comunió amb el bosc.

Clara Schumann va ser més intèrpret que compositora; va fer una quantitat enorme de gires i concerts durant més de seixanta anys per tot el continen, i pel Regne Unit i les crítiques i els comentaris de l'època en parlen com de la més gran pianista de l'època, amb permís, potser, de Franz Liszt, que l'admirava enormement (i va transcriure per a piano sol, entre d'altres, el nostre lied d'avui); sens dubte, va ser una de les personalitats musicals més importants durant el segle XIX. Com a compositora, el nombre d'obres que va deixar és reduït: vint-i-una de publicades i un grapat d'inèdites. Una part, la majoria per a piano sol, les va escriure durant la seva etapa de nena prodigi, sota la tutela del seu pare. Friedrich Wieck va formar un músic formidable, i faig servir el masculí perquè la formació que va donar a la seva filla no era la que habitualment es donava a les noies; a més d'ensenyar-li a tocar el piano com ho feien els homes va fer una cosa que en aquells moments es considerava innecessària, absurda i qüestionable: ensenyar-li composició. La nena no va desaprofitar les lliçons; escolteu per exemple, si no el coneixeu, el sorprenent concert per a piano que va compondre amb uns quinze anys, el seu opus 7.

La majoria de les peces que va escriure en aquells anys eren virtuosístiques, destinades al seu lluïment com a concertista, i no es va dedicar a compondre lied fins que no es va casar amb Robert, i només durant aquells anys. El que us vull proposar avui pertany a l'opus 23, Sechs Lieder aus “Jucunde”, el darrer (els opus 18 i 19 no existeixen); va acabar el cicle el juny de 1853, uns mesos abans que Robert intentés suïcidar-se i fos internat al sanatori on va viure fins a la seva mort. Un cop vídua, Clara a penes va compondre, i quan va agafar la ploma va ser per fer transcripcions i arranjaments de les obres del seu home.

Els sis lieder d'aquest cicle parteixen dels poemes d'una novel·la anomenada Jucunde, que va arribar a cals Schumann abans que es publiqués. En aquest cas no va ser perquè hi hagués una relació prèvia amb el poeta, tot indica que la hi va enviar l'editor: si Robert Schumann escrivia algun lied amb els textos, seria una bona promoció per a la publicació. Espero que Hermann Rollet, l'autor, no se sentís decebut quan va rebre la carta de Robert en resposta a la seva donant-li les gràcies pels seus lieder; l'hi explicava que el que li havia arribat era cert, “Schumann” havia compost un cicle amb els seus poemes, però no ell, sinó Clara.

Hermann Rollet, nascut el 1819 a Baden, a prop de Viena, era escriptor i periodista, professions de risc en plena era Metternich si s'era obertament partidari de la llibertat de premsa, com és el cas. Tant és així que arran de la publicació el 1845 del seu segon poemari, Frühlingsboten aus Österreich, va haver de fugir d'Àustria. El títol sembla d'allò més innocent, quan parlem dels missatgers de la primavera acostumem a pensar en els ametllers florits o en els narcisos, però alguna cosa hi devia haver-hi que no va agradar gens al règim. Els primers anys d'exili va viure a diferents ciutats d'Alemanya mirant de no cridar gaire l'atenció, però finalment es va refugiar a un lloc més segur, a Suïssa, d'on va tornar el 1854. Uns anys després, compositora i poeta es van conèixer personalment durant un viatge de Clara a Viena, i devien parlar del malentès de l'autoria del cicle de cançons.

Geheimes Flüstern hier und dort n'es la tercera cançó. El poema tenia originalment quatre estrofes, però Clara Schumann va prescindir de la segona, que és la que menciona precisament el waldensaimkeit, i va moure la tercera al començament. No sé quina era la intenció de la compositora, però els xiuxiuejos secrets de l'inici ja ens mostren la complicitat entre el bosc i la veu poètica, alhora que manté un cert misteri sobre el que succeeix en aquell lloc. A més de suprimir una estrofa, Schumann va fer un parell de canvis més; el que més em crida la atenció és que va substituir el Liebe [amor] original pel Leben [vida] que veiem ara a la primera estrofa.

La cançó és estròfica pura, excepte pel petit postludi; fixeu-vos com diferencia Wolfgang Holzmair, a qui acompanya Imogen Cooper, les tres estrofes amb els matissos de la seva veu. Espero que aquest lied us agradi tant com a mi; espero també que aquesta setmana estarem tots celebrant a les xarxes el 200 aniversari del naixement de Clara Schumann, que serà divendres. Gràcies per la teva música, Clara!