Die Löwenbraut - Ehrhardt, Adolf (Deutsches Balladenbuch (1852)
Die Löwenbraut, il·lustració per a Deutsches Balladenbuch (1852) - E. Ehrhardt

Dubtava si proposar-vos d'escoltar Die Löwenbraut, perquè la seva durada va molt més enllà dels dos o quatre minuts habituals; fins i tot va més enllà dels vora de sis que dura The Swimmer, la cançó de la setmana passada. Penso, però, que la cançó té el seu interès, i espero que us el sabré transmetre i us animareu a fer una pausa per escoltar-la.

Die Löwenbraut és part del recull Drei Gesänge, op. 31, que inclou també una cançó que ja hem escoltat, Die Kartenlegerin. Robert Schumann el va compondre el juliol de 1840, tot just després d'acabar Frauenliebe und -leben. i totes dues obres comparteixen poeta, Adalbert von Chamisso; també eren d'aquest autor les traduccions a l'alemany de les següents cançons que va compondre, el recull amb poemes de Hans Cristian Andersen. Diguem que Schumann estava en aquell moment en plena "etapa Chamisso".

La història que explica Die Löwenbraut (La núvia del lleó) és certament peculiar: una núvia entra a la gàbia d'un lleó, l'acarona i li parla trista dels anys que han passat junts des que tots dos eren petits; ara, però, són adults, i ella s'haurà de casar i marxarà. La trobada, doncs, és un comiat. La núvia li fa l'últim petó, el lleó veu el nuvi que espera fora i es posa davant la porta per impedir que ella surti. Mentre el nuvi demana una arma, la núvia intenta obrir la porta de la gàbia; el lleó llavors la mata d'una urpada i s'ajeu al seu costat, tot esperant la bala que el matarà. I a mi em fa la sensació que el narrador, una de les dues veus que sentim al llarg poema de dotze estrofes, empatitza més amb el lleó que no pas amb la núvia.

Com us podeu imaginar, amb aquest lied de Schumann passa el mateix que amb qualsevol altre dels que va escriure el 1840: s'interpreta en relació amb la situació que vivien el compositor i la seva promesa Clara Wieck, separats i maldant per casar-se malgrat l'oposició del pare Wieck (els nouvinguts a la vida sentimental dels Schumann podeu esbrinar-ne una mica més aquí), i em pregunto si no és excessiu suposar que Schumann projectava la seva experiència en Die Löwenbraut. Si fos el cas, qui seria Schumann? Ell lleó que no accepta que la seva promesa es casi amb un altre, una situació més que probable si Herr Wieck doblegava la seva filla? O el lleó seria el mateix Wieck, que mataria Clara abans de consentir que es casés amb Robert?

Més que no la interpretació que en pogués fer el compositor, m'encuriosia com havia arribat Chamisso a escriure aquella balada, i vaig esbrinar que s'havia basat en una llegenda que, com sol passar, deu tenir una petita part de veritat i molt de fantasia. Us l'explico breument:

A mitjan segle XVI, l'emperador Maximilià II va fer-se construir un palau d'esbarjo exactament al mateix lloc on Solimà el Magnífic havia plantat la seva luxosa tenda durant el setge a Viena unes dècades abans (parlem del que avui es coneix com a Schloss Neugebäude i, si us fes il·lusió, el lloguen per fer casaments(. El palau tenia, entre altres entreteniments, un tancat amb tot d'animals exòtics El 1590 s'hi va fer una gran festa amb el bo i millor de la reialesa i la noblesa per celebrar l'aniversari de la filla petita de l'emperador Rodolf II, que feia quatre anys. La nena acabava de rebre un present de mans de Berta, la filla de l'administrador del palau, que tenia la mateixa edat que ella, quan va irrompre a la sala un lleó enfurismat; l'enrenou de la festa l'havia posat nerviós i s'havia escapat de la gàbia. Els homes armats es van apressar per matar-lo, però, sorprenent tothom, Berta s'hi va atansar corrents, se li va abraçar al coll i va suplicar que no el matessin, que ella se l'enduria. I, agafant-lo per la crinera, el va guiar suaument fins a la gàbia. L'emperador, impressionat per l'escena, va dir que d'ara endavant anomenarien la petita Berta "núvia del lleó". La resta de la història ja la sabem, ens l'explica Chamisso amb fidelitat, afegint només de collita pròpia el desgrat de la noia pel seu casament.

La balada no és la més reeixida de Schumann; no té, per exemple, la força de Belsatzar, però qualsevol cosa sortida de la ploma del compositor val la pena escoltar-la. A més, no pensareu que he triat una interpretació qualsevol perquè escolteu Die Löwenbraut; així que, si no us n'he convençut jo, espero que Gerald Finley i Julius Drake us convidin a traslladar-vos, durant uns minuts, a un món de llegenda en el qual els lleons s'enamoren de les donzelles.

 

Die Löwenbraut

Mit der Myrte geschmückt und dem Brautgeschmeid,
Des Wärters Tochter, die rosige Maid
Tritt ein in den Zwinger des Löwen; er liegt
Der Herrin zu Füssen, vor der er sich schmiegt.

Der Gewaltige, wild und unbändig zuvor,
Schaut fromm und verständig zur Herrin empor;
Die Jungfrau, zart und wonnereich,
Liebstreichelt ihn sanft und weinet zugleich:

‘Wie waren in Tagen, die nicht mehr sind,
Gar treue Gespielen, wie Kind und Kind,
Und hatten uns lieb und hatten uns gern;
Die Tage der Kindheit, sie liegen uns fern.

‘Du schütteltest machtvoll, eh’ wir’s geglaubt,
Dein mähnenumwogtes königlich Haupt;
Ich wuchs heran, du siehst es: ich bin
Das Kind nicht mehr mit kindischem Sinn.

‘O wär ich das Kind noch und bliebe bei dir,
Mein starkes, getreues, mein redliches Tier;
Ich aber muss folgen, sie taten mir’s an,
Hinaus in die Fremde dem fremden Mann.

‘Es fiel ihm ein, dass schön ich sei,
Ich wurde gefreit, es ist nun vorbei:
Der Kranz im Haar, mein guter Gesell,
Und vor Tränen nicht die Blicke mehr hell.

‘Verstehst du mich ganz? Schaust grimmig dazu,
Ich bin ja gefasst, sei ruhig auch du;
Dort seh’ ich ihn kommen, dem folgen ich muss,
So geb’ ich denn, Freund, dir den letzten Kuss!’

Und wie ihn die Lippe des Mädchens berührt,
Da hat man den Zwinger erzittern gespürt,
Und wie er am Zwinger den Jüngling erschaut,
Erfasst Entsetzen die bangende Braut.

Er stellt an die Tür sich des Zwingers zur Wacht,
Er schwinget den Schweif, er brüllet mit Macht;
Sie flehend, gebietend und drohend begehrt
Hinaus; er im Zorn den Ausgang wehrt.

Und draussen erhebt sich verworren Geschrei.
Der Jüngling ruft: ‘Bringt Waffen herbei;
Ich schiess’ ihn nieder, ich treff’ ihn gut!’
Aufbrüllt der Gereizte schäumend vor Wut.

Die Unselige wagt’s sich der Türe zu nahn,
Da fällt er verwandelt die Herrin an:
Die schöne Gestalt, ein grässlicher Raub,
Liegt blutig zerrissen entstellt in dem Staub.

Und wie er vergossen das teure Blut,
Er legt sich zur Leiche mit finsterem Mut,
Er liegt so versunken in Trauer und Schmerz,
Bis tödlich die Kugel ihn trifft in das Herz.

Ornada amb la corona nupcial i el vestit de núvia,
la filla del guardià, la donzella de pell color de rosa,
entra a la gàbia del lleó; ell s’ajau
als peus de la seva mestressa, i es vincla al seu davant.

El que abans era impetuós, ferotge i indòmit,
aixeca els ulls vers la mestressa, devot i assenyat;
la donzella, tendrament i amb molt delit,
l’acaricia suaument i amorosa, tot plorant:

“Nosaltres, en dies que ja han passat, érem
bons companys de joc, com dos infants,
i ens estimàvem i ens apreciàvem:
els dies de la infantesa són ben lluny de nosaltres.

Abans del que ens imaginàvem, tu poderós,
movies el teu cap reial, envoltat de crinera;
jo vaig créixer, ho pots veure, ja no sóc
la nena petita amb esperit infantil.

Oh, si encara fos infant i pogués restar amb tu,
el meu fort, fidel i lleial animal;
però haig de seguir, m’obliguen a fer-ho,
un home foraster a l’estranger.

Li va semblar que jo era bella,
va demanar la meva mà, i ara tot s’ha acomplert;
una corona al meu cap, estimat company meu,
i el meu esguard enterbolit de llàgrimes.

Em pots entendre bé? Esguardes tan sorrut;
sóc captiva, resta tranquil tu també;
per allà el veig venir, el que jo haig de seguir,
així doncs, amic meu, et faig el darrer petó!”

I quan els llavis de la donzella el freguen,
se sent la gàbia tremolar,
i quan ell veu el jove a les barres,
l’esglai s’apodera de la núvia angoixada.

Es col·loca a la porta de la gàbia per protegir-la,
remena la cua i rugeix amb força;
ella suplicant, demanant i amenaçant, vol sortir;
ell, ple de fúria, li impedeix l’eixida.

I a fora s’origina una cridòria confusa.
El jove crida: “Porteu una arma;
li dispararé i l’encertaré.”
La bèstia colèrica escumeja de ràbia.

La malaurada gosa acostar-se a la porta,
i llavors ell, transformat, ataca la seva mestressa;
la bella figura, una horrible presa,
resta a terra, a la pols, sagnant lacerada i desfigurada.

I ell, havent vessat la preciosa sang,
s’ajeu al costat del cos mort amb ànim sorrut,
absort en l’aflicció i el dolor,
fins que la bala letal li ensopega el cor.

(traducció de Salvador Pila)

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris (2)

  • Lluís Emili

    M'ha agradat molt! És un conte terrible a la manera del Rei dels Verns (o Elfs). El tema, malauradament, no resultaria insòlid si es digués "la maté porque era mia!". D'animalots en llegim cada dia als diaris.
    La interpretació molt emocionant i ben interpretada. I Schumann genial.
    Gràcies pels descobriments

  • Sílvia

    Sí, és una història brutal, si no fos perquè el lleó la converteix en irreal. Però, desgraciadament, la realitat ens espera als diaris.

    Gràcies a tu per llegir!

Cartell Schubertiada 2021

Please enable the javascript to submit this form

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto