Christa Ludwig

 

A primera hora de la tarda del diumenge 25 vaig rebre un WhatsApp d'una font fiable que deia: "È morta la Ludwig." A poc a poc, la notícia va començar a estendre's per Twitter alhora que la publicaven mitjans de comunicacions austríacs: la mezzosoprano Christa Ludwig havia mort el dia abans a casa seva als noranta-tres anys. Havia viscut una llarga vida, que tant de bo en l'esfera privada fos tan rica com ho va ser damunt dels escenaris; la seva carrera va ser extraordinària, i aquestes necrologies d'Arturo Reverter per a Scherzo o aquest altre de Manuel Brug per a Die Welt ens la resumeixen.

Els aficionats no només l'admiràvem; ens l'estimàvem, i això també es va fer palès a les primeres reaccions a la seva mort als grups de WhatsApp o a Twitter, per exemple. Com va tuitar un amic, era com si haguéssim perdut un familiar llunyà, però apreciat; Christa Ludwig era una mena de tieta honorària (en aquest mateix blog l'havíem anomenada així, amb tot l'afecte, en algun comentari). S'havia retirat dels escenaris el 1994 i des de llavors s'havia dedicat a la docència; encara tenia previst fer unes masterclasses a Salzburg aquest estiu. Gràcies a aquesta activitat, teníem notícies seves regularment; era expansiva i xerraire, i les entrevistes que concedia eren molt celebrades i compartides. L'emissora de ràdio France Musique ha recuperat aquests dies una llarga entrevista, emesa en cinc capítols, que li va fer el 2016 (l'enllaço, però no sé durant quant de temps estarà disponible), i en aquest web en tenim enllaçada una del 2013.

Naturalment, aquesta setmana l'escoltarem cantant un lied, però abans vull compartir amb vosaltres un vídeo que entre els amics és de culte i una mena d'himne: Christa Ludwig canta I'm easily assimilated de l'òpera Candide, de Bernstein, en un enregistrament de 1989. La peça és brillant i divertida, la Ludwig la clava, June Anderson se la mira amb devoció, Bernstein gaudeix de cada nota des del podi, i l'abraçada que es fa amb la cantant al final de la peça és la cirereta del pastís. Us l'enllaço tot just abans que comenci, perquè sentiu com Bernstein explica l'origen de la cèlebre frase "Me muero, me sale una hernia", però si reculeu, podreu escoltar l'òpera sencera.

I, ara sí, anem cap al nostre negociat, el lied. Quan aquell mateix diumenge 25 vaig preparar la portada que encara tenim com a petit homenatge a Christa Ludwig (recordeu que les portades són efímeres, potser quan llegiu l'article ja en tindrem una altra), em vaig adonar que dels sis lieder que compartia, un era de Winterreise (va ser una de les primeres dones que el va enregistrar) i la resta eren tots de Brahms. Per què? No hi havia cap premeditació, ni crec que hi hagi cap més explicació que m'agrada la Ludwig cantant Brahms. Però va cantar molt de lied, i molt bé; avui l'escoltarem cantant un dels Wesendonck-Lieder, de Wagner. Si no fos per aquest cicle, la contribució del compositor al gènere no passaria de ser una anècdota prescindible, però amb aquests cinc lieder va aconseguir tot el contrari, ser imprescindible. Christa Ludwig va enregistrar-los el 1962 en la versió orquestral que va fer-ne Felix Mottl, amb Otto Klemperer que dirigia la Philharmonia Orchestra. I d'aquest enregistrament n'escoltarem Schmerzen [Dolors]. Gràcies per tanta bellesa, Frau Ludwig!


Schmerzen

Sonne, weinest jeden Abend
Dir die schönen Augen rot,
Wenn im Meeresspiegel badend
Dich erreicht der frühe Tod;

Doch erstehst in alter Pracht,
Glorie der düstren Welt,
Du am Morgen neu erwacht,
Wie ein stolzer Siegesheld!

Ach, wie sollte ich da klagen,
Wie, mein Herz, so schwer dich sehn,
Muß die Sonne selbst verzagen,
Muß die Sonne untergehn?

Und gebieret Tod nur Leben,
Geben Schmerzen Wonne nur:
O wie dank ich, daß gegeben
Solche Schmerzen mir Natur!

Sol, que plores cada vespre
fins que els teus formosos ulls envermelleixen,
tot endinsant-te en el mirall del mar
t'arriba la mort prematura;

però reprens l'antiga esplendor,
glòria d'aquest món de tenebres,
quan al matí, de nou despertes
com altiu heroi triomfant!

Ai, per què hauria de lamentar-me,
el meu feixuc cor anhelant-te,
per què s'ha d'esbalair el sol?
per què el sol s'ha de pondre?

I si la mort només engendra vida,
el dolor sols la joia porta:
Oh, com agraeixo a la Natura
que m'ha donat semblant sofrença!

(traducció de Salvador Pila)

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris (2)

  • Salvador Pila

    Gràcies Sílvia per aquest homenatge pòstum a Christa Ludwig, una de les meves mezzosopranos preferides. Per sort i com a recordança, ens queden les seves gravacions. Que descansi en pau.

  • Sílvia

    Gràcies a tu per llegir, Salvador. Érem molts els que l'admiràvem!

    Com bé dius, ens queda per sempre la seva música. Descansi en pau.

Cartell Schubertiada 2021

Please enable the javascript to submit this form

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto