Moonlit Landscape with Bridge - Aert van der Neer  (1604–1677)
Paisatge a la llum de la lluna amb pont - A. van der Neer

Fa uns dies que escolto un lied més sovint del que seria raonable. Els lectors habituals sabeu que una manera de treure'm del cap un lied que s'hi ha instal·lat és compartint-lo aquí amb vosaltres; en aquest cas vaig dubtar perquè ja l'havíem escoltat, però com que va ser només a tall d'il·lustració musical i sense gaire explicació prèvia, vaig pensar que tenia via lliure per parlar d'Abendempfindung. El lied més original de Mozart, el més conegut (si voleu, ex-aequo amb Das Veilchen) i, a parer meu, el millor. Mozart el va escriure el 24 de juny de 1787, el mateix dia que An Chloe i unes setmanes després d'un lied que vam escoltar fa un temps, Lied der Trennung. Per situar-lo en un context més ampli, a la primavera havia escrit dos impressionants quintets per a cordes, el KV. 515 i el KV. 516, i a l'octubre s'estrenaria, parlant d'obres impressionants, Don Giovanni.

El poema li devem a Joachin Henrich Campe, nascut a Saxònia deu anys abans que Mozart (és a dir, el 1746). Va ser una de les figures més importants de la Il·lustració a Alemanya; com a pedagog, va desenvolupar un mètode d'ensenyament que va aplicar a diversos centres; com a escriptor, va escriure les primeres obres pensades perquè les llegissin nens i joves; com a lingüista, va publicar un diccionari de la llengua alemanya que incloïa milers de nous termes que eren traduccions de termes estrangers, dels quals uns centenars encara es fan servir. I com a poeta... la poesia devia ser una activitat molt secundària, perquè les referències no s'hi refereixen, si no és, ocasionalment, per esmentar Abendempfindung. Sí que sabem que tractava Klopstock i Claudius, i n'hi ha prou amb una lectura ràpida del poema per vincular-lo al corrent literari al qual s'adscrivien aquests dos poetes, l'empfindsamkeit (sentimentalisme). Vam parlar-ne fa un temps en aquesta entrada i us recordaré el concepte, com he fet altres vegades, citant la definició que en donava un diccionari publicat el 1776: “propensió a ser lleugerament commogut per sentiments suaus”. És a dir, en plena Il·lustració, regida per la llum i la raó, una escletxa oberta a l'expressió dels sentiments, sempre de manera continguda, per tal de no causar més que una lleugera i agradable emoció.

Abendempfindung (Sensacions de capvespre) ens porta les reflexions de la veu poètica sobre la mort, mentre contempla la posta de sol; és una escena que, amb el temps, es convertiria en un clàssic de la poesia i del repertori liederístic. El dia decau i mor, i el poeta té el pressentiment que la seva fi també és propera; agraeix les llàgrimes que vessaran els amics, alhora que desitja que ella, l'estimada, li dediqui també una flor, una llàgrima i una mirada commoguda. El poema té sis estrofes de mètrica regular que podrien haver inspirat a Mozart un lied estròfic, però el compositor va optar per una fórmula gens habitual a l'època, el lied durchkomponiert: la línia vocal es modifica a mesura que els pensaments del poeta avancen, sempre mantenint l'emoció continguda del poema, mentre que el piano repeteix sovint un mateix motiu, uns arpegis, que donen unitat musical a la peça.

Intentaré indicar-vos sobre el poema les diverses parts que té la cançó, per si voleu seguir-les mentre l'escolteu. La primera la formen els dos primers versos, que ens descriuen l'escena: el sol s'ha post i brilla la lluna. La segona, els dos versos següents, comparen el pas de la vida amb el capvespre, i la tercera (dos versos més) parla de la mort indefugible; fixeu-vos que la línia vocal és molt similar a totes dues, com ho són els textos. La quarta part ens parla de les llàgrimes dels amics, els dos versos següents; fixeu-vos com canvia el caràcter de la cançó i com s'amplia la línia vocal, quina bellesa! La cinquena part, que comença la tercera estrofa, és el pressentiment de la mort, pràcticament declamat, mentre que a la sisena, els dos versos següents, la melodia torna a enlairar-se en parlar del país del repòs ("das Land der Ruh").

Fins aquí, a les tres primeres estrofes, cada part que us he indicat (que, des d'un punt de vista estrictament musical, variarien lleugerament) es correspon amb dos versos; a partir d'ara, les tres últimes estrofes, cadascuna la lligarem a una part. La setena torna a fer referència a l'amistat, novament amb una línia vocal molt lírica. A la vuitena apareix l'estimada; el poeta ja no es refereix a "vosaltres" sinó a "tu", i ho fa amb tendresa, fins i tot amb manyagueria; aquí comencen les repeticions, que fan èmfasi en els sentiments del poeta. En concret, Mozart repeteix dues vegades l'últim vers de l'estrofa. Finalment, la novena part reprèn la melodia de la primera, i la desenvolupa i hi juga amb diverses repeticions dels dos últims versos, especialment amb aquesta llàgrima que serà la perla més bella ("die schönste Perle"); fins a sis vegades es repeteix la paraula schönste!

Aquest final ens planteja si la cançó, que havia començat com una meditació, potser acaba com una cançó d'amor; o potser no, i el que fa és reflectir la idea que tenia Mozart de la mort, la feliç conclusió d'una vida plena. Trobo que és una cançó que sobresurt no només entre les del compositor, sinó al repertori; espero que aquesta bellesa us agradi tant com a mi, especialment en la interpretació de Katharina Konradi i Daniel Heide, que és la que he escoltat una vegada i una altra aquests últims dies.

Abendempfindung
 

Abend ist's, die Sonne ist verschwunden,
Und der Mond strahlt Silberglanz;
So entfliehn des Lebens schönste Stunden,
Fliehn vorüber wie im Tanz.

Bald entflieht des Lebens bunte Szene,
Und der Vorhang rollt herab;
Aus ist unser Spiel, des Freundes Träne
Fließet schon auf unser Grab.

Bald vielleicht (mir weht, wie Westwind leise,
Eine stille Ahnung zu),
Schließ ich dieses Lebens Pilgerreise,
Fliege in das Land der Ruh.

Werdet ihr dann an meinem Grabe weinen,
Trauernd meine Asche sehn,
Dann, o Freunde, will ich euch erscheinen
Und will himmelauf euch wehn.

Schenk auch du ein Tränchen mir und pflücke
Mir ein Veilchen auf mein Grab,
Und mit deinem seelenvollen Blicke
Sieh dann sanft auf mich herab.

Weih mir eine Träne, und ach! schäme
dich nur nicht, sie mir zu weihn;
Oh, sie wird in meinem Diademe
Dann die schönste Perle sein!

És el capvespre, el sol s'ha amagat
i la lluna irradia la seva resplendor d'argent;
així fugen les hores més boniques de la vida,
passen de pressa com en el ball.

Fuig aviat la policroma escena de la vida
i cau el teló;
s'acaba la nostra actuació, les llàgrimes de l'amic
corren ja damunt la nostra tomba.

Aviat, potser (m'arriba, com un alenar suau
del vent de ponent, un silenciós auguri),
poso fi al peregrinar per aquesta vida
i volo cap al país del repòs.

Després, si ploreu a al meva tomba,
tot contemplant, amb desconsol, les meves cendres,
llavors, oh amics, m'apareixeré davant vostre
i, amb un alenar, us enviaré cap al cel.

Regala'm també tu una llàgrima i cull
una violeta per a la meva tomba
i, amb el teu commogut esguard,
mira'm tendrament amb el cap cot.

Dedica'm una llàgrima, i ai!, no t'avergonyeixis
del teu oferiment;
ella serà, a la meva diadema,
la perla més bella.

(traducció de Salvador Pila)

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Cartell Schubertiada 2021

Please enable the javascript to submit this form

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto