Love and Pain - Edvard Munch
Amor i dolor - E. Munch

Que un compositor dediqui una obra a la memòria d'un altre compositor que ha mort recentment és un gest que parla de la pena, el respecte i l'afecte. Que la dediqui a la memòria d'un compositor mort de fa setanta anys o dos segles, és una delicadesa que parla, sobretot, d'admiració i d'agraïment. Però si el compositor no fa servir les fòrmules més habituals, “a la memòria de”, o “in memoriam”, sinó que en fa servir una que utlitzaven els romans, “al manes de”, llavors m'hi haig d'aturar.

Els manes eren, per als romans, les ànimes dels éssers estimats que havien mort, esperits benefactors que les famílies honoraven; a les esteles funeràries s'hi inscrivia sovint la fórmula “al manes del meu estimat fill”, o del pare, o del familiar al qual se li dedicava. El 1898, mesos després de la mort de Brahms, Max Reger va dedicar els Sechs Klavierstücke, op. 24 “den Manen J. Brahms”; una mica abans, el 1895, havia dedicat l'opus 16, la seva primera suite per a orgue, “den Manen J. S. Bachs”, i el 1893 va dedicar el seu primer recull important de lieder, l'opus 10, “al manes de F. Schubert”. Pel que he vist, l'expressió no la feia servir només Reger, es feia servir ocasionalment a l'època, però trobo que és molt bonic adreçar-se als compositors que l'havien precedit i inspirat com als seus esperits benefactors.

Bach, per una banda, Beethoven, Schubert i Brahms per una altra, eren compositors que van influir molt l'obra de Reger. Encara ens falta, però, un tercer pilar d'aquestes influències: Liszt i Wagner; fa un parell de setmanes us parlava de l'admiració que sentia per Wolf, seguint aquesta línia (li va dedicar també una col·lecció de lieder, l'opus 51, el 1901, quan encara vivia). Reger deia que no tenia gens d'interès a adscriure's a cap corrent; podia beure del contrapunt de Bach, de les formes clàssiques de Beethoven i del cromatisme de Wagner sense que això li generés cap conflicte de lleialtat. Imagineu, però, el que devia ser a finals del segle XIX a Alemanya admirar igualment (i públicament) la música de Brahms i la de Wolf; avui podem fer-ho alegrement (jo, la primera), però llavors generava, com a mínim, perplexitat.

Perplexitat va generar també, entre els seus contemporanis, l'obra musical de Max Reger, el compositor bavarès nascut el 19 de març de 1873 (diumenge feia cent cinquanta anys) i mort l'11 de maig de 1916. No hi havia unanimitat, ni tan sols quòrum, entre els crítics; potser, precisament, perquè no podien relacionar-lo amb cap corrent estètic concret. Organista (amb tretze anys ja tocava a alguns oficis de l'església de St. Michael de Weiden), pedagog i compositor d'una obra considerablement àmplia, que abasta tots els gèneres excepte l'òpera, avui el tenim pràcticament oblidat; confiem que l'aniversari rodó contribuirà a esmenar-ho!

Pel que fa al gènere del lied, Reger el va conrear tota la vida. En total va escriure vora tres-cents lieder recollits en vint-i-vuit col·leccions, entre els sis de l'opus 4, compostos als divuit anys, i els cinc de l'opus 142, que va escriure als quaranta-dos, un any abans de morir. D'aquesta obra prou extensa, us proposo que n'escoltem un de joventut, Trost [Consol]

Entre l'agost i el setembre de 1894, Max Reger va compondre deu cançons que es van publicar el gener de l'any següent com a opus 15, juntament amb una col·lecció de duets, l'opus 14; la seva editorial era llavors la prestigiosa Augener & Co, de Londres. L'opus 15 no estava dedicat a cap compositor, sinó a una persona molt propera: “gewidmet: «Dir>»”. I aquest dir, aquest tu, era Mathilde Hilf, la seva promesa en aquell moment.

Les deu cançons de l'opus 15 no formaven cap cicle; de fet, Reger no en va escriure cap. Els deu poemes eren de nou poetes diferents; un d'ells, desconegut. La resta, excepte Joseph von Eichendorff, són a penes coneguts entre els aficionats al lied. El poema de l'últim, Trost, és de Gustav Falke, un nom que potser us sonarà, benvolguts lectors, perquè el vam tenir per aquí fa uns mesos com a autor del poema del lied Seele, de Karl Wiegl. Falke, nascut el 1853 i mort el mateix any que Reger, el 1916, tenia formació de músic, i va ser professor de piano durant anys, abans de començar a publicar les seves obres literàries durant l'última dècada del segle XIX. Trost no es va publicar fins al 1901, dins de Vermischte Gedichte, la segona part de Mymheer der Tod, així que Reger devia llegir el poema en alguna revista literària.

El compositor va escriure a partir d'aquest breu poema (del qual va suprimir un vers, el trobareu marcat) un lied que m'agrada molt, contemplatiu i sobri. Posats a jugar amb les influències de les quals parlava al començament de l'article, diria que té alguna cosa de Schubert i també alguna cosa de Wolf. És possible, això? Bé, Schubert es va manifestar sovint com un avançat al seu temps.

Espero que us agradi Trost, (interpretat per Dietrich Fischer-Dieskau i Günther Weißenborn) i que afegiu Max Reger a la llista de compositors mereixedors del vostre temps.

 

Trost

Still, still -
's ist nur ein Traum.
's geht alles vorbei,
Was es auch sei.

[So,so -]
Spürest es kaum.
's ist nur ein Hauch,
Wie du auch.

Silenci, silenci...
Només és un somni.
Tot passarà,
sigui el que sigui.

[Així, així...]
Ho notaràs a penes.
És només un alè,
com ho ets tu.


 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.
Inscriu-te al curs de lied!