Alfred Sisley - Rider at the Edge of the Forest
Genet a la vora del bosc - A. Sisley

L'abril de 1770, amb vint-i-un anys, Johann Wolfgang Goethe va arribar a Estrasburg per estudiar Dret a la Universitat. Allà hi va conèixer algú que va influir decisivament en la seva formació i en la seva poesia: Johann Gottfried Herder. El pensador tenia només cinc anys més que ell, però li va donar a conèixer escriptors com Homer i Shakespeare; li va fer veure la importància de les cançons tradicionals, encomanant-li la passió, i el va iniciar en l'incipient moviment literari Sturm und Drang (tempesa i empenta, o arravatament, o passió, que de totes aquestes maneres es tradueix drang en aquesta expressió). No gaire més tard, poc després d'entrar al servei de l'arxiduc Carles August a la Cort de Weimar, Goethe va ajudar Herder a aconseguir-hi un càrrec, de manera que la relació va continuar durant molt de temps.

Va haver-hi una altra persona que va influir molt en la vida de Goethe en aquella època. De fet, és part de la seva vida personal, però us ho explico perquè té relació amb la cançó que escoltarem avui. Es tracta de Friederike Brion, el seu primer gran amor. Ella tenia dinou anys i era la filla del rector de Sessenheim, una localitat a uns 40 km d'Estrasburg. La família Brion va acollir el jove de bon grat, la relació s'anava consolidant i Johann Wolfgang entrava i sortida d'aquella casa amb tota confiança. Tothom donava per fet que la parella es prometria i amb el temps, es casaria, però l'agost de 1771 el noi va visitar Friederike i tot seguit, com que ja havia acabat l'estada a Estrasburg, va tornar a casa seva a Frankfurt. El trencament de la relació li va arribar a Friederike per carta.

Els fruits literaris d'aquella història d'amor van ser uns quants poemes que es coneixen com a Sessenheimer Lieder. Entre ells hi ha Heidenröslein, segurament el poema de Goethe que més reflecteix les llargues converses amb Herder, amb el seu aire volgudament popular; i també el que va originar el lied d'aquesta setmana, Willkommen und Abschied. No en aquella versió de 1771 sinó en la versió revisada de 1789, que és la que va musicar Schubert el desembre de 1822.

Fa un temps vaig parlar, referint-me a un altre lied de Schubert, Lob der Tränen, de com aquestes cançons que ens agraden tant, també estan sotmeses a les modes: sovint se senten molt durant una temporada i després desapareixen del repertori. O al contrari, un dia t'adones que darrerament estàs sentint molt una cançó que abans sonava de tant en tant. És el que m'ha passat amb Willkommen und Abschied: en els últims anys, inclosa en el programa o com a propina, m'he adonat que s'interpreta sovint. I el cert és que no és gens estrany, perquè és una cançó que atrapa.

Repassem breument el poema: a les dues primeres estrofes, la veu poètica ens explica com va a cavall (Goethe era un genet consumat) a trobar-se amb l'estimada. Es fa de nit, la lluna a penes il·lumina, hi ha boira i el bosc s'omple d'ombres i remors amenaçadores. Però el feliç enamorat no s'immuta amb aquestes petiteses. La tercera estrofa és la benvinguda, l'encontre amb la noia, i el comiat, entre llàgrimes, arriba a l'endemà, a la quarta estrofa. Fixeu-vos quina és la paraula que es repeteix a totes les estrofes: Herz, cor. El cor que batega de pressa a la primera, ple d'ardor a la segona, unit a la jove a la tercera o oprimit per la pena a la quarta.

Schubert aprofita la menció al cavall per llançar la cançó al galop: cantant i pianista, en una cançó realment difícil d'interpretar, han de controlar bé les regnes durant les dues primeres estrofes per no tenir cap ensurt. A la tercera, el genet s'atura i desmunta; mentre l'acompanyament, en pianissimo, continua bategant, la melodia s'endolceix sense perdre la urgència, fins que arriba aquell moment de pausa en què la veu poètica invoca els déus, agraït per la seva sort. I la cançó acaba amb aquesta barreja de pena i de joia, amb aquest to triomfal… deu haver-hi poques cançons al repertori en què l'eufòria s'escolti amb tanta vivesa.

De vegades em demaneu perquè no comparteixo més vídeos, en lloc d'àudio sol. Hi ha dos motius: el primer, que n'hi ha molt pocs. El segon, que els vídeos són efímers. Quan en poso, sé que abans o després desapareixeran de Youtube, i mentre no me n'adoni hi haurà un enllaç trencat on hauria d'haver-hi música, i quan me n'adoni hauré d'editar l'article per substituir el vídeo per un enregistrament d'àudio.

Però bé, no fa gaire que ha sortit aquest vídeo de Willkommen und Abschied amb dos intèrprets que m'agraden molt, Samuel Hasselhorn i Ammiel Bushakevitz, i penso que val la pena córrer el risc. Així que aquí us el deixo. Espero que gaudiu d'aquesta interpretació.

 

Willkommen und Abschied

Es schlug mein Herz, geschwind zu Pferde!
Es war getan fast eh’ gedacht.
Der Abend wiegte schon die Erde,
Und an den Bergen hing die Nacht;
Schon stand im Nebelkleid die Eiche,
Ein aufgetürmter Riese, da,
Wo Finsterniss aus dem Gesträuche
Mit hundert schwarzen Augen sah.

Der Mond von einem Wolkenhügel
Sah kläglich aus dem Duft hervor,
Die Winde schwangen leise Flügel,
Umsausten schauerlich mein Ohr;
Die Nacht schuf tausend Ungeheuer,
Doch frisch und fröhlich war mein Mut:
In meinen Adern welches Feuer!
In meinem Herzen welche Glut!

Dich sah ich, und die milde Freude
Floss von dem süssen Blick auf mich;
Ganz war mein Herz an deiner Seite
Und jeder Atemzug für dich.
Ein rosenfarbnes Frühlingswetter
Umgab das liebliche Gesicht,
Und Zärtlichkeit für mich – Ihr Götter!
Ich hofft’ es, ich verdient’ es nicht!

Doch ach, schon mit der Morgensonne
Verengt der Abschied mir das Herz:
In deinen Küssen welche Wonne!
In deinem Auge welcher Schmerz!
Ich ging, du standst und sahst zur Erden,
Und sahst mir nach mit nassem Blick:
Und doch, welch Glück, geliebt zu werden!
Und lieben, Götter, welch ein Glück!

El meu cor bategava, ràpid a cavall!
Va estar fet gairebé abans que pensat;
el capvespre ja bressava la terra
i la nit s’aferrava a les muntanyes:
el roure estava revestit de boira,
un alterós gegant, allà,
on la foscúria, des de la malesa,
fitava amb cent ulls negres!

La lluna des d’un munt de núvols,
treia el cap, planyívola, pel boirim,
els vents feien bellugar ales lleugeres,
xiulaven sinistrament a les meves orelles;
la nit engendrava milers de monstres
però l’ànim era fresc i joiós:
quin foc a les meves venes!
quina ardor al meu cor!

Et vaig veure, i una amorosa joia
sorgí del teu dolç esguard vers el meu,
el meu cor es posà del tot al teu costat
i cada alenada era només per a tu.
Un temps de primavera, color de rosa,
envoltava el teu gentil rostre,
i tendresa per a mi – oh! Déus!
jo la desitjava però no la mereixia!

Més ai! Ja amb el sol del matí
el comiat m’estrenyí el cor:
en els teus besos, quina delícia!
en els teus ulls, quin dolor!
Vaig marxar, tu t’aixecares i miraves a terra
i em seguires mirant amb els ulls molls,
i tanmateix, quin goig d’ésser estimat!
i estimar, oh Déus! Quina felicitat!

(traducció de Salvador Pila)

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.
Inscriu-te al curs de lied!