Els lectors habituals recordareu que cada any per aquestes dates, coincidint amb l'aniversari de la mort de Franz Schubert, dedico l'article al rei de la casa, generalment explicant algun aspecte de la seva vida. Fa vuit anys parlava del seu cercle d'amics i, tot hi que hi vaig dedicar dues setmanes, van quedar-ne fora molts noms. Entre ells, el baró von Schönstein.
Karl von Schönstein va nèixer el 1796, un any abans que Schubert. Als trenta-un anys va assolir un alt càrrec a l'administració de l'Imperi Austríac, el de hofkonzipist, que avui seria alguna cosa així com director de projectes. Quins projectes? Els que calgués; plantejar noves estructures, o dirigir la resolució de problemes complexos...
Quan es van conéixer amb Schubert, el 1818, encara era konzeptspraktikant, és a dir, estava a les ordres d'un hofkonzipist per executar els projectes. Van coincidir a Zselig, a casa del comte Johann Karl Esterházy (o János Károly Esterházy de Galántha, si atenem al nom hongarès), on el baró era un convidat i Schubert el professor de les filles Marie i Karoline, de setze i set anys, respectivament. Schönstein explica que l'havien llogat com a correpetidor, més que no com a mestre, a través d'alguna coneixença comuna; un cop Schubert va ser allà es van adonar del talent tan gran que tenia el seu pianista.
El baró era un bon cantant (era hoch baritone, segons les seves paraules; imagino que hem d'entendre que tenia una tessitura similar a la d'un baritenor), i fins llavors solia interpretar peces italianes, més o menys com tothom. Però en escoltar els lieder de Schubert va tenir una mena de revelació i es va passar amb entusiasme a la música alemanya. Va ser un dels cantants "oficials" dels lieder de Schubert (l'altre era Johann Michael Vogl), i tots dos van ser amics, literalment, fins a la mort del compositor: l'última sortida pública que se li coneix a Schubert, deu dies abans de morir, va ser a sopar a casa del baró, que va donar testimoni que el seu amic estava animat i alegre. Res no feia pensar en aquella última malaltia que el duria a la mort.
El baró von Schönstein, a qui Schubert havia dedicat ni més ni menys que La bella molinera, sempre va difondre la música del seu amic; la seva posició en l'alta societat vienesa el feia molt efectiu. Va ser un dels que van descobrir Schubert a Franz Liszt, que de seguida es convertiria en un dels seus valedors a París. El 1838, Liszt escrivia a la "Gazette Musicale": "He escoltat sovint als salons cançons de Schubert cantades pel baró von Schönstein; sempre, amb el plaer més viu, i sovint em va emocionar fins a les llàgrimes. [...] El baró les ofereix amb els coneixements d'un gran artista, i el sentiment senzill d'un aficionat que pensa només a la seva emoció i s'oblida del públic".
Els textos que va deixar Schönstein sobre Schubert no són gaire extensos. Una de les coses que hi explica és l'origen de la cançó que escoltarem avui, Gebet.
Tots dos amics van tornar a coincidir a Zselig el 1824; aquesta vegada, tots dos com a convidats de la família. En el cas de Schubert, no ben bé, perquè hi cobrava un sol, però, alhora, compartia els àpats i la societat amb la família i els convidats, mentre que durant la seva primera visita, a banda de cobrar bastant menys, feia vida amb el servei.
Un dia de setembre, durant l'esmorçar, la comtessa Róza va demanar-li a Schubert que posés música a un poema de Friedrich de la Motte Fouqué que li agradava molt; havia de ser una cançó per a quatre veus, perquè era habitual que el comte, baix; la comtessa, mezzo; Maria, soprano i el baró, tenor, cantessin amb Caroline acompanyant-los al piano; Schönstein ens diu que interpretaven obres com La Creació o Die Jahreszeiten de Haydn o el Requiem de Mozart. El poema parlava de la bondat i el poder de Déu, i de com els creients donarien la vida per ell si calgués; segurament no era un poema que ell hauria triat, ja vam veure que ell preferia poemes de caràcter més contemplatiu, però si li demanava la comtessa, tu diràs que havia de fer.
Així que Schubert es va retirar i va reaparèixer a l'hora de sopar amb la partitura; tothom va quedar astorat, sobretot perquè els va presentar una obra prou elaborada. A la primera estrofa canten tots quatre pràcticament alhora; a la segona, es reparteixen els versos la soprano (sembla que Marie era la millor cantant del grup) i la mezzo, i a la tercera, el baix (amb un aire marcial per al comte) i el tenor. La quarta estrofa comparteix el material musical, aproximadament, amb la primera, mentre que a la cinquena el protagonisme és per al tenor, i la resta de veus són el seu cor. Aquí podria haver acabat la cançó molt dignament, però Schubert presenta de nou la primera estrofa, ara amb música nova i més elaborada, i encara la cinquena, aquesta vegada liderada per la soprano. Catorze pàgines de partitura.
El baró explica que s'ho van passar molt bé aquell vespre amb la cançó. Me'ls imagino tots quatre apinyats entorn de Schubert al piano, que tenia l'única partitura (sembla que va voler estalviar a Karoline el tràngol de tocar aquella música acabada de sortir del forn), equivocant-se, rient, ensopegant i repetint fins que va sortir-ne una interpretació prou digna. Sempre segons el baró, l'endemà ja tenien cadascú la seva còpia de la partitura i s'ho van passar encara millor. Schubert va marxar de Zselig deixant-hi la cançó, és clar, pertanyia als amfitrions. Uns anys després, la comtessa Róza li va regalar la partitura al baró, que la va fer publicar el 1838 amb el seu consentiment.
Diumenge farà 195 anys de la mort de Franz Schubert. A Liederabend, com sempre, recordem la data agraint-li infinitament la música. Per a la nostra versió de Gebet, D. 815, tenim un quintet de categoria: Ely Ameling, Janet Baker, Peter Schreier, Dietrich Fischer-Dieskau i Gerald Moore. Sóc conscient que la cançó és molt més llarga del que és habitual, però penso que val la pena que en gaudiu fins al final.
Du Urquell aller Güte,
Du Urquell aller Macht,
Lindhauchend aus der Blüte,
Hoch donnernd aus der Schlacht,
Allwärts ist dir bereitet
Ein Tempel und ein Fest,
Allwärts von dir geleitet,
Wer gern sich leiten lässt.
Du siehst in dies mein Herze,
Kennst seine Lust und Not,
Mild winkt der Heimat Kerze,
Kühn ruft glorwüd’ger Tod.
Mit mir in eins zusammen
Schlingt hier sich Kindes Huld,
Und draussen leuchten Flammen
Abbrennend Schmach und Schuld.
Bereit bin ich zu sterben
Im Kampf der Ahnen werth,
Nur sicher’ vor Verderben
Mir Weib und Kind am Heerd.
Dein ist in mir die Liebe,
Die diesen beiden quillt,
Dein auch sind mut’ge Triebe
Davon die Brust mir schwillt.
Kann es sich mild gestalten,
So lass es Herr gescheh’n,
Den Frieden fürder walten
Und Sitt’ und Ruh’ besteh’n.
Wo nicht, so gib zum Werke
Uns Licht in Sturmesnacht,
Du ew’ge Lieb’ und Stärke,
Dein Wollen sei vollbracht.
Wohin du mich willst haben,
Mein Herr! ich steh’ bereit.
Zu frommen Liebesgaben
Wie auch zum wackern Streit.
Dein Bot’ in Schlacht und Reise,
Dein Bot im stillen Haus,
Ruh’ ich auf alle Weise
Doch einst im Himmel aus.
Tu, deu primigènia de tota bondat,
tu, deu primigènia de tot poder,
alenant suaument de les flors,
retronant de les batalles,
arreu hi ha disposat per a tu
un temple i una cerimònia,
tu guies pertot arreu
a qui de bon grat vol ser guiat.
Tu esguardes a dins del meu cor,
coneixes el seu goig i la seva pena:
suaument fa senyals la llum de la pàtria,
audaç crida una mort gloriosa;
amb mi, formant una unitat,
s’entrelliga una gràcia infantívola,
i, a fora, llueixen flames
abrusant la infàmia i la culpa.
Estic disposat a morir
en el combat, i ser digne dels avantpassats,
protegeix-me tan sols de la ruïna
a dona i fill a la meva llar.
Teu és l’amor a dintre meu
que brolla per aquests dos,
teus són també els valents impulsos
que inflen el meu pit.
Si això pot fer-se benignament
deixa, Senyor, que es faci,
que d’ara endavant regni la pau,
i que l’ètica i la calma perdurin.
Allà on això no sigui possible, il·lumina’ns,
per a nostra tasca, les nits de tempesta;
tu, amor i poder eterns,
que s’acompleixi la teva voluntat.
Allà on vulguis que vagi,
oh Senyor, hi estic disposat,
tan per a ofrenes pietoses d’amor
com també per al valent combat.
El teu missatger a batalles i viatges,
el teu missatger a la llar tranquil·la,
reposaré de qualsevol manera
un dia al cel.
(traducció de Salvador Pila)</p
Articles relacionats
L'elegància de Schubert
Dimarts vinent, 19 de novembre, és l'aniversari de la mort de Franz Schubert, el rei d'aquesta casa. Si ara fa un any us donava cinc motius per estimar-lo, avui us en vull donar un més, un lied que he estat reservant durant mesos per a aquesta ocasió. Dir que està entre els meus preferits no és gaire dir, tinc dotzenes de lieder preferits de Schubert; el vaig triar perquè hi ha una paraula que em ve al cap sempre que l'escolto: elegància. Tampoc no és gaire dir, perquè la música de Schubert no es caracteritza precisament per la seva vulgaritat, però en aquest cas és una elegància... arriscada.
19 de novembre de 1883 (I)
Franz Schubert va morir el 19 de novembre de 1883 i aquesta setmana commemorem a Liederabend el 134è aniversari de la seva mort. Tenia 86 anys, i va morir dolçament, com sempre havia cantat als seus lieder: es va adormir un dia després de dinar i la mort el va acollir entre els seus braços per donar-li repòs després d'una vida llarga i profitosa. De tota aquella colla d'amics que havia aplegat entorn seu durant els primers trenta anys de vida només l'acompanyaven Anton Stadler, amic des dels anys de l'internat, que moriria cinc anys després (als 94 anys!) i Eduard Bauernfeld, que moriria el 1890 també a una edat avançada, 88 anys. Tota la resta havia marxat ja; l'estimadíssim Franz Schober, només un any abans. També Grillparzer; algú altre hauria d'escriure el seu epitafi.
L'any dels miracles
D'entrades dedicades a Schubert, el rei d'aquesta casa, en tenim unes quantes cada temporada; avui, com vam fer l'any passat i l'anterior, li dediquem una entrada per commemorar el 186è aniversari de la seva mort, el 19 de novembre de 1828 (aquest any la data coincideix amb la data de publicació). Tenia reservat un tema per a aquesta ocasió especial: l'”any dels miracles” de Schubert, 1815, durant el qual va compondre cent quaranta-cinc lieder.
La idea me la va donar fa uns quants mesos l'Elisa Rapado; al seu blog parlava de l'”Annus Mirabilis”, recordant que l'any vinent se'n compleixen dos-cents anys i ens convidava a cantants, pianistes i aficionats a celebrar-lo.
