"Certament, el Sr. Collins no era ni assenyat ni agradable; la seva companyia resultava irritant i el seu afecte cap a ella devia ser imaginari. Però, així i tot, seria el seu espòs. Sense tenir un bon concepte ni dels homes ni del matrimoni, sempre havia estat el seu objectiu casar-se; era l'única col·locació honorable per a les joves ben educades sense fortuna, i tot i que no era segur que proporcionés la felicitat, sempre seria el recurs més plaent contra la necessitat. Aquesta era el recurs que acabava d'aconseguir; als vint-i-set anys i sense haver estat mai bonica, no era pas poca sort."
La primera vegada que vaig llegir Orgull i prejudici, d'adolescent, aquestes línies em van impressionar, i les vaig copiar a una llibreta que ves a saber on para. Les trobem al capítol 22 del llibre, tot just després que Charlotte Lucas hagi acceptat casar-se amb William Collins, un home estúpid i pompós que té, però, una gran virtut: és l'hereu de Longbourn House, la propietat on viu (i de la qual viu) la família Bennet, la protagonista de la novel·la. Llegint aquest capítol em compadia de la pobra Charlotte, condemnada no només a viure amb, sinó al servei de, algú tan insofrible, i em sobtava la seva fredor en acceptar-ho.
Vaig entendre amb el temps que no era fredor sinó sentit pràctic; havia de casar-se, i el temps se li acabava. Si no hagués aconseguit in extremis que el Sr. Collins li demanés la mà, les seves opcions, un cop acceptat el fracàs, haurien estat poques: o bé aconseguia una feina com a institutriu o com a senyora de companyia (és a dir, es posava a servir) o bé continuava depenent del pare fins que aquest morís i passés a dependre d'un germà (i, a la pràctica, es posava a servir la seva cunyada). Si més no, si es casava hauria triomfat a la vida, tindria la seva pròpia casa i una mica més d'independència. Amb el temps, vaig entendre també que la llibertat que les dones tenim ara per casar-nos o no, i per triar lliurement amb qui (si més no, en el nostre context europeu), és un luxe recent.
Com que el lied, com a gènere, és un reflex de la vida, no hi falten les cançons amb núvies desgraciades. Segurament la cançó més coneguda amb una núvia plorosa és Auf einer Burg, del Liederkreis, op. 39 de Schumann. Ens en va parlar en Miquel Carbonell, alumne llavors del màster en lied de l'ESMUC; el Miquel ens deia que no li quedava clar si ella plorava de felicitat o de pena, i em va cridar l'atenció, perquè, per a mi, sempre ha plorat de pena (o de por, o per la incertesa…). No sé si teniu una opinió formada al respecte que vulgueu compartir.
El lied que escoltarem aquesta setmana, Bei einer Trauung [A un casament] ens parla d'un enllaç que, aquí no hi ha dubtes, és un desastre. El poema és d'Eduard Mörike, i es va publicar el 1838, en el seu primer recull de poemes. Llavors feia dotze anys que era un pastor luterà, i quatre que exercia a la mateixa parròquia, després d'haver passat per unes quantes sense acabar d'establir-se. No parlava per experiència, encara no s'havia casat, però en aquells anys devia beneir un munt de casaments, i és inevitable pensar que algunes d'aquelles cerimònies li inspiressin aquests versos.
El poema ens parla del casament d'algú important, ja que hi assisteixen nobles. Al segon vers em crida l'atenció el verb que Mörike va servir per “casar”, que no és “trauen” sinó “copulieren”, una forma avui arcaica i, segons el diccionari Duden, pròpia del vocabulari legal. És a dir, el poeta ens ho presenta tot amb molta pompa.
El primer tret humorístic el trobem en un joc de paraules d'aquells intraduïbles. En alemany existeix l'expressió “der Himmel hängt voller Geigen”, que literalment seria “el cel és ple de violins”, i seria equivalent al nostre “sentir-se al setè cel”; buscant altres punts en comú, nosaltres també parlem de “música de violins”, ni que sigui irònicament, quan ens referim a moments tendres i feliços. Doncs bé, Mörike substitueix a l'expressió “Himmel” [cel] per “Orgel” [orgue], per dir a continuació que el cel no és ple de res. Per més que l'organista s'hi escarrassi.
Llavors el poeta ens diu, a la segona estrofa, que ens fixem en la núvia, que plora amargament; fins i tot el nuvi fa mala cara! Tot plegat és una caricatura, perquè si dos nobles s'estan casant a desgrat, mantenen la compostura; com a molt, llisca alguna llàgrima per la galta de la núvia. El que Mörike ens deixa clar, i prou que li devia pesar trobar-s'hi com a pastor, és que no hi ha amor a la parella. Quina vida en comú els espera?
Hugo Wolf va incloure aquest poema en els Mörike-Lieder, Bei der Trauung n'és el número 51. No parlava tampoc per experiència, no es va casar mai, però era un bon observador. L'humor dels versos queda recollit a la música i també a les indicacions a la partitura, “Langsam und mit Humor”. El que sentim és gairebé una marxa fúnebre; escoltant la cançó sense conèixer-ne el text, ningú no diria que anem a casori.
Els intèrprets poden accentuar l'escena tan absurda i fer-nos riure amb la paròdia, o poden incidir més en el vessant més trist de la història, com la versió que he triat. És una interpretació agredolça que ens remet més que no pas altres a la bonhomia de Mörike, que solia ser comprensiu amb les febleses humanes, i a la tendresa de Wolf, que sempre sabia ser a prop dels seus personatges (una mica com Mozart, per insuportables que fossin els personatges). Espero que us agradi aquesta versió, la d'Olaf Bär i Geoffrey Parsons. Si us ve de gust una interpretació més humorística (fins i tot sarcàstica), proveu amb la de Wolfgang Holzmair i Imogen Cooper.
Vor lauter hochadligen Zeugen
copuliert man ihrer Zwei;
die Orgel hängt voll Geigen,
der Himmel nicht, mein' Treu!
Seht doch, sie weint ja greulich,
er macht ein Gesicht abscheulich!
Denn leider freilich, freilich
keine Lieb' ist nicht dabei.
Davant testimonis de l’alta noblesa
dos s’estan casant,
l’orgue anticipa benaurança
però no el cel, ai Déu!
Mireu, ella plora terriblement
i ell fa molt mala cara!
Car malauradament és clar, és clar,
que aquí no hi ha amor.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
La seva follia era bella
Maria Meyer va arribar a Ludwigsburg quan l'amo d'una taverna la va trobar inconscient a la carretera i la va dur a casa seva per tenir-ne cura; un cop recuperada s'hi va quedar, com a cambrera. Era una jove molt bella, tothom parlava dels seus ulls; també era bona conversadora i inesperadament culta. Els joves de la contrada van començar a freqüentar la taverna més que no pas abans, i Eduard Mörike no en va ser una excepció; acabava d'arribar a la seva ciutat natal per passar les vacances de Pasqua i es va enamorar de Maria. I Maria d'ell. Tots dos van ser inseparables durant el temps [...]
Els petons són més dolços que la mel
M'agraden les abelles. Potser perquè són tan feineres i organitzades, potser perquè els ruscos són ordre i bellesa, o perquè mai no hi he tingut un encontre desagradable, o perquè vaig mirar massa la televisió quan era petita. No podia faltar una abella a la llista de cançons amb cuques i encara menys podia faltar una cançó tan bonica com Der Knabe und das Immlein, d'Eduard Mörike, un poeta del qual ja hem parlat algun cop perquè m'agraden molt les cançons que Hugo Wolf, que tant se l'estimava, va fer amb els seus poemes.
Der Knabe und das Immlein és el segon lied de la llarga col·lecció de cinquanta-tres Mörike Lieder. Wolf la va compondre el 22 de febrer de 1888 i tan bon punt la va acabar va escriure a un amic explicant-li entusiasmat [...]
El sagrat secret de la Natura
Fa molt de temps un company de feina em va dir que el paisatge era un invent modern, cosa del Romanticisme. I que nosaltres som fills de Romanticisme i per això ens embadalim (o ens creiem obligats a embadalir-nos) davant d'un paisatge. Aquest "nosaltres" es concretava en aquella conversa en la gent de Barcelona perquè qui m'ho deia era de pagès; per a nosaltres la natura era un espectacle ("oh, que maco!") i per a la gent de pagès era una lluita constant. Fa molts anys d'aquesta breu conversa mentre fèiem un cafè; probablement va ser el primer cop que vaig pensar a la relació dels Romanticisme amb la natura. Natura idealitzada, terrible, poderosa, pròxima, acollidora, font d'inspiració, estretament lligada amb el concepte de Déu.
