Ja no hi ha cantants com els d'abans, actors com els d'abans, pel·lícules com les d'abans... Segurament tot hem dit frases com aquestes, fent broma, amb ironia o amb santa indignació. Aquesta seria jo quan veig que tantes pel·lícules actuals duren 200 minuts. Hitchcock i Lubitsch en tenien prou, amb noranta, per fer obres mestres!
I aquesta setmana arribo afirmant que ja no hi ha estrenes com les d'abans. Estrenes d'obres simfòniques, vull dir. De vegades, als teatres d'òpera s'acull l'estrena d'una producció amb una contundent escridassada a les salutacions finals, fins i tot hi ha qui s'avança i xiula durant la representació, però normalment és un cas aïllat i el públic s'espera fins al final per fer la seva valoració. En un concert simfònic, però, no ho he vist mai, i ja no diguem en un recital de cançó. Si una obra d'estrena no agrada, es dissimula un badall i s'aplaudeix fredament i educadament. Però abans... ah, abans! Allò eren estrenes escandaloses!
Fa un parell de mesos us parlava de l'estrena del Quartet per a cordes núm. 2 de Schönberg, aquell dia del 1908 que l'atonalitat va aparèixer en escena desconcertant una bona part del públic; el disgust es va expressar de manera ben sorollosa. Les estrenes d'obres de Schönberg solien ser així, però no sempre: per exemple, el 23 de febrer de 1913 es van estrenar els Gurrelieder a la Musikverein de Viena, dirigits per Franz Schreker, i va ser un gran èxit. Un èxit, però, que no va complaure el compositor. Sembla que, disgustat amb el públic, quan va sortir a l'escenari a saludar va donar l'esquena a la sala i es va adreçar només a l'orquestra.
Sembla també que aquest comportament podria haver influït en una part del públic que va assistir, un mes més tard, el 31 de març, al concert que dirigiria Schönberg a la mateixa sala. Segons expliquen les cròniques, era evident, per la distribució de la gent, que partidaris i detractors s'havien mobilitzat. El programa incloïa tres estrenes (les Sis peces per a orquestra d'Anton Webern, quatre dels sis Maeterlinck-Lieder de Zemlinsky i dos lieder de Berg), una “reestrena” (la segona versió, amb instrumentació ampliada, de la Kammersymphonie de Schönberg) i, per acabar, els Kindertotenlieder de Mahler.
L'endemà del concert, el diari Reichspost titulava: “Escàndol a la Musikverein. Un concert interromput”. Per la seva banda, la Neue Freie Presse deia: “Gran aldarull a la Musikverein, a un concert d'Arnold Schönberg”. Sembla que l'enrenou va començar amb la peça de Webern, acollida per una part del públic amb riures i xiulets. De les cançons de Zemlinsky no se'n parla, devien ser acollides amb tranquil·litat, i la gresca va tornar amb la Kammersymphonie (que ja havia tingut una estrena sorollosa set anys abans). Però la situació es va posar realment tensa amb les cançons de Berg. El desori va ser tan gran que Schönberg va aturar el concert per demanar a qui no volgués escoltar en silenci que abandonés la sala. Va continuar, però va tornar a interrompre la música, ara per amenaçar d'expulsar per la força els agitadors. Com devia anar la cosa que la tercera vegada va ser un comissari de policia qui va cridar el públic a l'ordre des del podi. Com que la situació estava descontrolada i partidaris i detractors estaven arribant a les mans (l'Skandalkonzert es coneix també com Watschenkonzert, que vindria a ser “concert dels mastegots”), es va optar per suspendre l'acte en aquell punt, i els Kindertotenlieder no es van interpretar. A parer del redactor de la Neue Freie Presse, encara sort, perquè “el nom de Mahler no hi feia res, en aquell concert de Schönberg”.
I quina era aquella obra de Berg que havia fet vessar el got? Alban Berg havia estat deixeble i ajudant de Schönberg, que en aquell concert li estrenava la seva primera obra simfònica, composta ja sense la seva tutela. Era un cicle de cançons, a partir de textos de Peter Altenberg, de qui us parlava fa un parell de setmanes en relació amb un lied de Hanns Eisler, Und endlich (i va ser llavors quan em va venir al cap l'escàndol). En aquest cas, Berg va triar els textos que Altenberg havia escrit en cinc postals que havia adreçat a cinc dones amb les quals tenia relació; d'aquí el títol, Fünf Orchesterlieder nach Ansichtskarten von Peter Altenberg, op. 4. L'escriptor aspirava a “descriure una persona amb una sola frase, l'experiència de l'ànima amb una sola plana i un paisatge amb un sol mot”; la seva concisió enamorava Thomas Mann, i els textos en són una bona mostra. Tanta és la concisió que el cicle dura, tot plegat, uns dotze minuts. Les dues cançons que Schönberg va triar per al concert no arribaven, juntes, ni als tres minuts. No es pot dir que els detractors tinguessin gaire paciència, abans d'atacar l'obra.
La van atacar, i gairebé la van destruir. Berg, que en el moment de l'estrena tenia vint-i-set anys, es va disgustar moltíssim. Per la reacció tan irada del públic i també pels comentaris del seu mestre, que trobava les cançons massa críptiques i el va animar a continuar per altres camins. És cert que la brevetat devia sorprendre Schönberg, en un moment en què la tendència era aprofitar els recursos de l'orquestra per compondre cançons llargues i elaborades. Posar en marxa una orquestra per aturar-la al minut era ben estrany. Però no acabo d'entendre perquè Schönberg no li va fer els comentaris a Berg abans de l'estrena.
La qüestió és que Berg va fer-li cas i va seguir per un altre camí, el de Wozzeck i Lulu, i pràcticament no va escriure més cançons Els Altenberglieder, com se'ls coneix habitualment, van restar en un calaix fins molt després de la seva mort (almenys Altenberg, que passava temporades en un sanatori mental, va poder gaudir de l'assaig general). No va ser fins el 1952 que es van tornar a interpretar, i es van editar per primera vegada el 1966.
Després d'un text tan llarg, escoltarem una cançó molt breu, Sahst du nach dem Gewitterregen, la primera de les dues que es van interpretar (o es va intentar) en aquell skandalkonzert. Jo diria que fa venir ganes de continuar escoltant el cicle, però bé, jo no hi era aquell dia al Musikverein. Els nostres intèrprets seran Margaret Price i la London Symphony Orchestra, dirigits per Claudio Abbado.
Alles rastet, blinkt und ist schöner als zuvor.
Siehe, Fraue, auch du brauchst Gewitterregen!
Tot descansa, llueix i és més bonic que abans.
Veus, dona, també et cal la pluja de tempesta!
Articles relacionats
SV16 - Schlafend trägt man mich
Aquesta setmana us presentaré dos recitals més de la Schubertíada a Vilabertran, els dos que faran Matthias Goerne i Alexander Schmalcz el 27 i el 29 d'agost. El primer té un programa del qual es pot dir, com a poc, que és intens. Tindrem els Vier Lieder, op. 2 de Berg, Dichterliebe i tres obres que són les darreres (o gairebé) escrites pels seus compositors: els Tres poemes de Miquel Àngel d'Hugo Wolf, la Suite sobre poemes de Miquel Àngel de Dmitri Xostakóvitx i els Vier ernste Gesänge de Brahms. D'aquest programa hem escoltat cinc cançons fins ara a Liederabend.
I com els has triat, els lieder?
Ara fa un mes que va acabar el curs "El lied, un gènere proper" que vaig fer a la llibreria La Central, dins de la seva Acadèmia d'hivern. Van ser set setmanes, catorze hores, per repassar de manera necessàriament breu la història del lied, des del pre-schubertià fins al post-straussià (tant post-straussià que vam acabar al segle XXI). No sé si us feu idea de com de bé m'ho passo quan faig un curs! I aquest cas no en va ser una excepció, per això el primer motiu per escriure aquest article és donar les gràcies als assistents. Per la confiança, per la seva curiositat, per les seves aportacions, pel seu bon humor... Moltes gràcies a tots!
Expectació
Fa molt de temps que vam parlar per primer cop de cireres i cançons. Estires una cirera del bol i darrere en venen unes quantes, enredades; escoltes una cançó i et venen al cap d'altres, perquè alguna cosa de la primera te les ha recordat. Quan vam escoltar Die stille Stadt, de Jan Sibelius, us vaig dir que la seva atmosfera m'havia recordat la d'una altra cançó que m'havia costat una estona localitzar, potser perquè el lligam era massa subtil. Avui us proposo d'escoltar aquesta altra cançó, Erwartung, d'Arnold Schönberg, i ja em direu si us semblen o no "cançons cireres". Des d'un punt de vista objectiu, Die stille Stadt i Erwartung tenen en comú el poeta, Richard Dehmel, i tenen en comú també la nit, tot i que són dues nits molt diferents: a la primera, la boira és tan espessa que un caminant és a punt de perdre's; a la segona, la nit és tan clara que fins i tot s'aprecien alguns colors [...]
