La diferència entre els lotus i els nenúfars no és evident. La regla general diu que les fulles dels nenúfars poden estar parcialment submergides pel pes de l'aigua que les cala, mentre que a les fulles dels lotus l'aigua els rellisca i això els permet mantenir-se per damunt de la superfície de l'aigua. Dit així sembla fàcil, però després hi ha un munt de varietats, formes, mides i circumstàncies que fan que la diferència no estigui tan clara. Així que en cas de dubte, si no tenim ningú a prop que hi entengui, el millor és deixar-ho córrer i, senzillament, gaudir-ne la bellesa. Hi ha alguna cosa de màgica en contemplar un estany en el qual les flors sembla que surin, per més que sabem que estan fortament arrelades al llot del fons.
Segons aquesta regla general que us deia, a la fotografia de l'inici de l'article hi veiem nenúfars. Nenúfars com els que esmenta Emanuel Geibel al seu poema Die stille Wasserrose, el novè de la seva segona col·lecció, l'obra de jovenut Lieder als Intermezzo, publicada el 1836. En quatre estrofes, Geibel descriu una escena nocturna; a cadascuna de les tres primeres estrofes ens presenta, en tercera persona, un element: la flor del nenúfar, la lluna, el cigne. A poc a poc, ens va introduint en la imatge; sembla que el sol s'acaba de pondre, perquè l'aigua és encara blava, i la llum de la lluna, daurada. La quietud i el silenci de les dues primeres estrofes les altera, lleugerament, el cigne, que es mou entorn de la flor i canta fluixet. A l'última estrofa, la veu s'adreça a la flor, per demanar-li si entén el que canta el cigne; la referència a la llegenda que diu que els cignes només canten un cop a la seva vida, tot just abans de morir, plana sobre el poema. I així acaba el poema, amb aquesta pregunta enigmàtica. Tot plegat, una escena plenament romàntica.
Clara Schumann va posar música a aquest poema el 1842. Estava preparant una publicació; havia reunit quatre lieder que havia compost en els últims anys —sembla que tots ells eren regals que havia fet a Robert pel seu aniversari i per Nadal— i va afegir-hi dos lieder amb poemes de Geibel. El segon, el que tancaria l'Opus 13, era Die stille Wasserrose, però ves per on que la compositora va canviar el primer vers, que va passar a ser Die stille Lotosblume. I així tenim els lotus i els nenúfars del títol de l'article. No us sabria dir per què ho va fer. Potser perquè el lotus era més exòtic? Diria que, a Europa, els nenúfars són més habituals. O potser per “aparellar” el seu lied amb el de Robert, Die Lotosblume? Potser era, senzillament, per què li agradaven més els lotus que els nenúfars? No n'he trobat cap explicació.
Amb una flor o una altra, la cançó és d'aquelles miniatures precioses que es mereix unes quantes audicions repetides per captar-ne totes les subtileses. Les dues primeres estrofes són gairebé idèntiques, de manera que sembla que estem escoltant una cançó estròfica lleugerament variada. Quan acaba la segona estrofa hi ha un breu interludi, que ens pot fer pensar que arribarà un canvi. No arriba de seguida, però: els dos primers versos de la tercera estrofa segueixen la mateixa pauta de les anteriors, i no és fins als dos últims que la melodia canvia de manera més apreciable. I la quarta estrofa, que fixeu-vos que comença repetint el tercer vers de la tercera estrofa, “Es singt so süss, so leise”, comença també amb aquesta nova melodia, ja no és com les anteriors. De fet, la quarta estrofa queda dividida per un altre breu interludi, de manera que els dos últims versos del poema queden separats de la resta, i la pregunta amb què acaba el poema queda encara més destacada amb la repetició que afegeix la compositora. Sé que sembla embolicat, però si la primera vegada que escolteu la cançó seguiu aquestes línies, tot quedarà més clar.
Amb guia o sense, espero que us agradi la preciosa Die stille Lotosblume, que escoltarem en una versió estupenda, la de Wolfgang Holzmair i Imogen Cooper.
Die stille Lotosblume
Steigt aus dem blauen See,
Die Blätter flimmern und blitzen,
Der Kelch ist weiß wie Schnee.
Da gießt der Mond vom Himmel
All seinen gold’nen Schein,
Gießt alle seine Strahlen
In ihren Schoß hinein.
Im Wasser um die Blume
Kreiset ein weißer Schwan,
Er singt so süß, so leise
Und schaut die Blume an.
Er singt so süß, so leise
Und will im Singen vergehn.
O Blume, weiße Blume,
Kannst du das Lied verstehn?
La plàcida flor del lotus
creix en el llac blau,
les fulles titil·len i resplendeixen,
el calze és blanc com la neu.
La lluna, des el cel, aboca
tota la seva llum daurada,
aboca tots els seus raigs
a dins del seu entranyat.
A l’aigua, a l’entorn de la flor,
hi volteja un cigne blanc,
ell canta molt dolçament, fluixet,
i esguarda la flor.
Ell canta molt dolçament, fluixet,
i vol morir en el seu cant.
Oh flor, oh flor blanca
pots tu entendre la cançó?
(traducció de Salvador Pila)
Comments powered by CComment