Ser al lloc adequat en el moment adequat

Posta de sor, cel taronja - F. Vallotton

De vegades, ser al lloc adequat al moment adequat és qüestió de sort. Altres vegades, és conseqüència d'una acurada planificació.

Si parlem de cançons, no poden triar per elles mateixes, és clar, i depenen del criteri dels intèrprets, compositors o editors. I les pobres, de vegades, pateixen les conseqüències d'una elecció desafortunada. Perquè, siguem clars: no és irrellevant que una cançó aparegui en un moment o un altre del recital.

Un exemple que poso sovint per il·lustrar aquesta idea és una cançó preciosa de Korngold, Unvergänglichkeit. Pertany al cicle del mateix títol, en el qual la sentim dues vegades: per obrir-lo i per tancar-lo. I, tot i que la partitura és la mateixa en totes dues ocasions, no la percebem igual: ha canviat el context i això fa que sentim dues cançons diferents. Unvergänglichkeit és una cançó amb molta sort, i una mostra més de la finor del compositor.

De vegades, potser seria millor que aquell dia la cançó es quedés a casa o fes de convidada especial a les propines. En aquest sentit, la cançó més desafortunada del repertori és segurament Die Taubenpost. Una cançó tan bonica, rebutjada per molts per la discutible decisió de l'editor Tobias Haslinger de publicar-la per tancar l'Schwanengesang de Schubert. Quin aficionat no s'ha trobat mai discutint si és o no és un anticlímax escoltar-la després de Der Doppelgänger? La Neue Schubert-Ausgabe corregeix l'anomalia i li dona a Die Taubenpost el seu propi número de catàleg, però el mal ja està fet.

Si ens referim a les cançons que formen un programa, se solen seguir unes normes no escrites. Per exemple, s'accepta comunament que una obra com els Vier letzte Lieder de Strauss ha de tancar el recital, perquè és tan gran i implica tantes coses que als oients ens costaria escoltar res més, en acabat (i segurament els intèrprets hi tindrien alguna cosa a dir, també). Fins i tot les propines, que arriben després del trencament que suposen els aplaudiments, s'haurien de triar amb molta cura.

Pel que fa a les cançons que obren un concert, sempre és difícil perquè el públic encara no està concentrat, però penso que les més damnificades són les que obren un programa en el qual, més aviat que tard, s'hi cantaran àries d'òpera. Sí, aquells programes que anomeno estranys, que sabeu que no en soc gaire partidària. M'imagino les cançons, preparades per sortir a l'escenari, tremoloses, donant-se ànims les unes a les altres, sabent que tot seguit les eclipsarà una fastuosa ària d'òpera, segura de triomfar. I, l'endemà, algun crític confirmarà els seus temors: “La cantant X va escalfar la veu amb uns lieder de Schubert abans de deixar-nos bocabadats amb Les oiseaux dans la charmille”. Per exemple. Però deixem de banda aquests casos que fereixen la meva sensibilitat liederística, i parlem de programes ben fets, o molt ben fets, i de cançons que poc es devien pensar que esdevindrien inoblidables gràcies a l'habilitat dels intèrprets, que la van posar en el lloc adequat en el moment adequat.

I així arribem a la cançó d'aquesta setmana, Wiedersehen, que Franz Schubert va compondre el setembre de 1825. En molts sentits, és un lied molt representatiu del compositor. Si més no, d'aquells lieder que podem incloure dins de la categoria de miniatures: tan discrets que cal mirar-los de prop per percebre'n la bellesa dels detalls. Alguns autors el mencionen juntament amb Lied des Florio –compost poc després– perquè comparteixen una línia vocal relativament elaborada amb un acompanyament senzill. I un encant, a parer meu, indiscutible.

El poema de Wiedersehen, d'August Friedrich Schlegel, parla de l'alegria anticipada abans d'una trobada amorosa. Tres anys abans, Schubert havia posat música a un poema –aquest de Goethe– amb el mateix tema, Willkommen und Abschied, i en aquella ocasió havia llançat al galop a l'amant, el cantant i el pianista perquè no perdessin ni un segon a arribar a la cita. A Wiedersehen, en canvi, tot és més tranquil, com si el primer vers del poema, “Der Frühlingssonne holdes Lächeln” [L’encisador somriure del sol primaverenc] en marqués el ritme i l'atmosfera. La cançó respira innocència i joia, i la felicitat la sentim en una melodia tan encantadora com el somriure del sol, o en detalls com el salt de la veu a “Flügel”, l'ornament a “Liebe”, o la repetició (no idèntica, fixeu-vos-hi) d'aquests dos últims versos de l'estrofa.

Schubert va posar música només a la primera estrofa del poema de Schlegel i va deixar indicat que es podia repetir. La primera edició de la partitura inclou les dues primeres estrofes, i aquesta és la versió que solen interpretar els duos: la música és massa bonica per escoltar-la només una vegada, i la repetició és suficient per deixar-nos, encara, amb ganes de més.

Com us deia, Wiedersehen és una cançó que pot passar una mica inadvertida entre d'altres més vistoses. I de vegades es fa la màgia. Samuel Hasselhorn i Ammiel Bushakevitz van decidir cloure el seu programa Licht und Schatten [Llum i ombres] amb aquesta cançó; després d'escoltar-ne altres tan poderoses com Die Allmacht o tan punyents com Die junge Nonne o Totengräbers Heimweh, arriba aquesta petita joia. He tingut la sort d'escoltar el programa dues vegades, i si a la primera ja em va cridar l'atenció aquest final tan rodó, a la segona vaig confirmar que acabar el recital amb aquesta cançó era perfecte, el punt just de llum, amb un sol primaveral que tots agraïm després de l'hivern.

Us proposo que escoltem Wiedersehen interpretada, precisament, per Samuel Hasselhorn i Ammiel Bushakevitz, responsables que la tingui present per sempre més.

Wiedersehen

Der Frühlingssonne holdes Lächeln
Ist meiner Hoffnung Morgenroth;
Mir flüstert in des Westes Fächeln
Der Freude leises Aufgebot.
Ich komm', und über Thal und Hügel,
O süße Wonnegeberin,
Schwebt, auf des Liedes raschem Flügel,
Der Gruß der Liebe zu dir hin.

Der Gruß der Liebe von dem Treuen,
Der ohne Gegenliebe schwur,
Dir ewig Huldigung zu weihen
Wie der allwaltenden Natur;
Der stets, wie nach dem Angelsterne
Der Schiffer, einsam blickt und lauscht,
Ob nicht zu ihm in Nacht und Ferne
Des Sternes Klang hernieder rauscht.

L’encisador somriure del sol primaverenc
és l’albada de la meva esperança;
el ventijol de ponent em xiuxiueja
fluixet l’admonició de la joia.
Jo arribo, i per damunt de valls i tossals,
oh dolça donadora de delit,
sura, sobre les ales lleugeres de la cançó,
la salutació d’amor cap a tu.

La salutació de amor del fidel
que, sense esperar ser correspost, va jurar
consagrar-te eterna lleialtat,
tant com a la natura sobirana;
el que sempre, com el mariner que,
solitari, esguarda i escolta l’estrella polar,
per si, de nit i en la llunyania,
li davalla un mormol estel·lar.

(traducció de Salvador Pila)