Una terra contrària als ideals

Quins són els poetes més musicats per Franz Schubert? Que el primer lloc d'aquesta classificació l'ocupi Johann Wolfgang Goethe sorprendrà pocs aficionats; molt dels lieder més coneguts tenen poemes seus. Que el tercer lloc l'ocupi Friedrich Schiller, una altra gran figura de la literatura alemanya, també és comprensible, tot i que si ens demanessin lieder de Schubert coneguts amb poemes seus, amb prou feines en sortirien tres o quatre.

Però el que realment sobta és trobar Johann Mayrhofer entre l'un i l'altre, a la segona posició, un poeta que avui coneixeria poca gent si no fos per aquestes cançons. Com que Mayrhofer era amic de Schubert, solem despatxar el tema amb quatre ratlles dient que Schubert volia fer-lo content, però quaranta-set lieder per fer content algú són molts, oi? I com que el 19 de novembre commemoràvem el 197è aniversari de la mort del rei de la casa i per aquestes dates m'agrada escriure un article especial, he pensat dedicar-hi alguna ratlla més.

Johann Baptist Mayrhofer va néixer el 1787 a Steyr, a l'Alta Àustria. En acabar l'escola primària va anar a estudiar a Linz (on la criatureta va destacar pel seu coneixement dels clàssics llatins i grecs) i a continuació va ingressar com a novici al monestir proper de Sankt Florian, sembla que per desig dels seus pares, que volien que prengués els ordes religiosos. Al noi, la vida allà se li feia insuportable; trobava l'ambient opressiu i se sentia constantment vigilat, i tot sembla indicar que va ser llavors quan va patir les primeres depressions. En va marxar després d'estar-s'hi tres anys (algunes fonts diuen que en va fugir) per anar a Viena a estudiar Dret i Teologia.

Va ser llavors quan va fer amistat amb Joseph Spaun, un any més jove que ell i fill de Linz (em pregunto si no es devien conèixer d'abans, o si quan es van conèixer van mantenir una conversa del tipus “Tu ets de Linz? Doncs jo hi vaig estudiar!”). Com us podeu imaginar, va ser Spaun qui va presentar Schubert i Mayrhofer, però no ho va fer directament; primer de tot, els va presentar les respectives obres. Al poeta, que tenia bona oïda i s'estimava molt la música, li va mostrar algunes cançons de Schubert; al començament no hi va posar gran interès, però aviat va admetre que li agradaven molt. Al compositor li va donar a llegir alguns poemes de Mayrhofer, i d'allà va sorgir-ne el primer lied en comú, però en la distància: Am See.

Tots dos es van conèixer personalment un temps després; Spaun, Franz Schober i Mayrhofer van ser durant molt de temps el “nucli dur” del cercle d'amics de Schubert. Schober (o, millor dit, la seva mare), va convidar Franz a viure amb la seva família durant una temporada que es va allargar de la tardor de 1816 a la tardor de 1817, i aquesta va ser la primera vegada que el noi va deixar la bulliciosa casa paterna. Un any després, aproximadament, Schubert va marxar a viure amb Mayrhofer. Les situacions econòmiques de tots dos amics eren molt diferents; Schober era de família rica i vivia folgadament de rendes, mentre que Mayrhofer havia de treballar per viure. No només això, que això ho fem gairebé tots, sinó que devia passar-les tan magres que va haver d'acceptar una feina que anava en contra de tot allò en el que creia: censor.

Situem-nos: després de les guerres napoleòniques, l'emperador d'Àustria era Francesc I, d'idees molt allunyades del seu oncle, l'i·lustrat Josep II. Francesc I sostenia que “no necessitava genis, tan sols bons súbdits”, i havia delegat el govern de l'imperi en el nefast Klemens von Metternich. Aquest govern consistia, bàsicament, a fer la vida impossible a qualsevol ciutadà que tingués l'acudit de pensar per ell mateix. Fins i tot les làpides havien de passar per la censura, no fos cas. Imagino que li calia un exèrcit de censors per arribar a tot, un exèrcit de gent mal pagada, perquè Mayrhofer només podia permetre's viure a dispesa en una habitació a casa d'una vídua. I va ser en aquella habitació on es va instal·lar Schubert.

Mayrhofer era una persona extremadament culta, reservada, amant de la llibertat per damunt de tot. Les seves idees xocaven amb l'època que li havia tocat viure i l'ofici que li havia tocat exercir, i mantenia una estricta separació entre la feina, que complia amb zel, i la vida privada, on, entre amics, podia ser ell mateix. Tenia un caràcter complex i era de tracte difícil; sovint, aclaparat per les incongruències de la seva vida, era esquerp i sarcàstic. Era malaltís, o hipocondríac, o totes dues coses, i passava llargs períodes deprimit; la seva doble vida li passava factura i li agreujava els problemes de salut. Un dels seus refugis era la natura; així que podia marxava de Viena cap a l'Alta Àustria, i gaudia de la natura fent llargues passejades. L'altre refugi era la poesia, amb la qual expressava, tan lliurement com podia, els seus anhels i les seves contradiccions. Segurament, l'única cosa bona que tenia la seva feina és que sabia exactament com evitar la censura, ni que això signifiqués, de vegades, una escriptura enigmàtica. La seva obra no va ser mai un èxit de públic, però si que va ser prou reconeguda i finalment, el 1824, va accedir als precs dels seus amics perquè la publiqués.

El temps que Schubert i Mayrhofer van compartir aquella habitació va ser beneficiós per a tots dos; si més no, des del punt de vista creatiu. La música de Schubert inspirava i donava pau al seu amic; els poemes de Mayrhofer inspiraven cançons, però també ho feien la seva saviesa i el seu profund coneixement de la literatura. Un parell d'anys després, el 1820, la convivència va acabar i l'amistat es va refredar. No se sap què va passar; probablement va ser decisió de Schubert marxar, perquè Mayrhofer li va dedicar poc després un poema, An Franz. Per la seva banda, Schubert va continuar escrivint lieder amb poemes seus, fins al 1824, quan en va escriure l'últim, Auflösung. La mort del seu amic va afectar molt Mayrhofer; algú diria que “l'harmonia de la seva vida s'havia extingit amb la mort de Schubert”. Dos anys després va intentar suïcidar-se llençant-se al riu, i el van rescatar. El 1836, finalment, va aconseguir el seu propòsit en llençar-se per la finestra de la seva oficina.

Dels quaranta-set lieder que va compondre Schubert amb poemes seus, n'hem escoltat onze. Aquesta setmana n'escoltarem un més, Sehnsucht, D. 516, compost el 1816 o 1817 i publicada el 1822 com a op. 8/2. El poema comença parlant de l'arribada de la primavera, i de com tot floreix, per adreçar-se després a l'ànima, reclosa en ella mateixa, consumida pels seus anhels. La veu poètica assumeix que no assolirà mai el que desitja, i que s'esgotarà lluitant per aconseguir-ho. Un poema trist i prou explícit si en coneixem el context. Schubert va compondre una cançó amb quatre estrofes musicals que comença amb una música idíl·lica, en la qual sentim el cant de l'alosa, per anar-se enfosquint a mesura que ho fan els versos. Espero que us agradi aquesta cançó, interpretada per Robert Hall i Konrad Richter, que he triat per recordar Franz Schubert en l'aniversari de la seva mort. Gràcies infinites per la teva música, estimat Franz.