Si sou lectors habituals de Liederabend, sabreu que quan us proposo una cançó d'un cicle sempre us suggereixo que l'escolteu complet, perquè quan us en presento les cançons d'una en una les trec de context. I, en general, si formen part d'un cicle és per alguna cosa.
Per exemple, aturem-nos en Lieder eines fahrenden Gesellen, les Cançons d'un camarada errant de Gustav Mahler. La primera cançó que us en vaig proposar, en un article en què us explicava com l'obra es va concebre a partir d'un trencament amorós, va ser la quarta i última del cicle, Die zwei blauen Augen, que té el caràcter d'una marxa fúnebre. Després vam escoltar-ne la segona, Ging heut' morgen übers Feld, que és animada i lleugera, i després, la primera, Wenn mein Schatz Hochzeit macht, tan trista.
Com que parlem d'un cicle molt conegut, molts dels lectors teniu la informació completa. Però algú que no hagi escoltat mai el cicle sencer podria arribar a la conclusió, a partir d'aquestes tres audicions, que Mahler es va prendre molt serenament aquella ruptura que ell mateix explicava que havia estat tan dolorosa. I, segurament, aquest lector trobaria a faltar un moment de ràbia, una reacció vehement.
És clar, perquè li faltaria la tercera cançó! Ich hab' ein glühend Messer, que a la partitura té la indicació de caràcter “schnell und wild” [ràpid i furiós, o vehement, o desfermat...]. Efectivament, el lied irromp amb violència parlant d'aquesta daga candent que la veu poètica duu clavada al pit i no l'abandona ni de dia ni de nit, i la primera estrofa es tanca amb un “oh weh!” desesperat. Després sentim unes frases del piano, una transició que ens porta des d'aquesta angoixa fins a un “oh weh!” que és un lament i introdueix la segona estrofa. És el moment dels records, i ara l'atmosfera s'assembla a la de les cançons que ja coneixem. Fins que comença la tercera estrofa, i la cançó recupera l'energia i la fúria de la primera, a la cerca de la mort.
És a dir, dins d'aquest cicle de quatre lieder, que dura entorn de vint minuts, Mahler concentra tota la ràbia de la pèrdua de l'amor en a penes tres minuts. Amb una cançó fantàstica, val a dir.
La versió que he triat per compartir d'Ich hab' ein glühend Messer no és cap de les dues originals de Mahler, és a dir, les versions per a veu i piano i per a veu i orquestra. L'escoltarem en l'arranjament que en va fer el 1920 Arnold Schönberg per a veu i orquestra de cambra, interpretada per Christoph Prégardien i l'Ensemble Kontraste. L'estimat tenor va fer diumenge setanta anys, en actiu i ple d'energia, i amb aquest article el felicitem des d'aquí.
I, recordeu: per poc que tingueu una estona, escolteu el cicle sencer! Entre d'altres coses, podreu apreciar com el començament d'Ich hab' ein glühend Messer és encara més impactant si l'escoltem en el lloc que li pertoca, després de Ging heut' morgen übers Feld.
Ich hab' ein glühend Messer,
Ein Messer in meiner Brust,
O weh! Das schneid't so tief
In jede Freud' und jede Lust.
Ach, was ist das für ein böser Gast!
Nimmer hält er Ruh', nimmer hält er Rast,
Nicht bei Tag, noch bei Nacht, wenn ich schlief.
O Weh!
Wenn ich in dem Himmel seh',
Seh' ich zwei blaue Augen stehn.
O Weh! Wenn ich im gelben Felde geh',
Seh' ich von fern das blonde Haar
Im Winde wehn.
O Weh!
Wenn ich aus dem Traum auffahr'
Und höre klingen ihr silbern' Lachen,
O Weh!
Ich wollt', ich läg auf der schwarzen Bahr',
Könnt' nimmer die Augen aufmachen!
Tinc una daga candent,
una daga dins del meu pit,
Ai de mi! Talla en el més profund
de cada joia, cada plaer.
Ai! Quin hoste més maligne!
Mai no descansa, mai no es detura,
ni de dia, ni de nit, quan jo dormo.
Ai de mi!
Quan miro cap al cel,
hi veig dos ulls blaus, immòbils.
Ai de mi! Quan camino pels camps groguencs,
veig, en la llunyania, els seus cabells rossos
ondejant en el vent.
Ai de mi!
Quan em desperto del meu somni
i sento ressonar les seves rialles d'argent.
Ai de mi!
Voldria jeure en el negre fèretre,
i no tornar, mai més, a obrir els ulls.
Articles relacionats
Raons entre poetes
"Nota mental: esbrinar alguna cosa sobre August von Platen". Platen és el poeta de només dos lieder de Schubert i cinc de Brahms, amb uns versos tan turmentats que cada cop que n'escoltava algun em preguntava què hauria portat el poeta a escriure'ls. Perquè us situeu: un dels dos lieder de Schubert el coneixem, és Die Liebe hat gelogen, D. 751 (L'amor ha mentit); l'altre és Du liebst mich nicht, D. 756 (No m'estimes). Els de Brahms van en la mateixa línia: enganys, súpliques, jo sé que m'estimaves, per què m'ho fas això... Us en feu una idea?
A mercè del vent
Andante. Andantino. Adagio. Andante molto moderato. Aquestes són indicacions de tempo usuals a les mélodies de Gabriel Fauré; són cançons lentes, tranquil·les, íntimes. Per això crida l'atenció trobar-se en un recital amb una cançó de Fauré que porta la indicació allegro energico.
No m'estimes
Hi ha cançons que suggereixen desesperació, hi ha cançons desesperades i després hi ha Du liebst mich nicht, un dels lieder més inusuals del catàleg enorme de Schubert. El poema és d'August von Platen, un poeta un any més gran que Schubert que també va morir jove, als 39 anys; com passava sovint, el compositor va conèixer la seva poesia a través d'un amic comú, Franz von Bruchmann.
