Cada vegada que escolto Mignon d'Hugo Wolf (també coneguda per les primeres paraules del poema, Kennst du das Land) em demano com és possible que el compositor no tingui una estàtua a la plaça major de cada poble. I llavors penso que ni Franz Schubert té una estàtua a la plaça major de cada poble. De fet, ni tan sols tenen carrer a Barcelona, cap dels dos (a diferència de Verdi, Mozart, Beethoven o Sibelius, més afortunats).
D'acord, exagero (o no. O no gaire). Només intento transmetre les meves sensacions quan escolto aquesta cançó, que inclouen l'admiració absoluta i la perplexitat perquè Wolf no tingui el reconeixement que em penso que es mereix. I sí, ja ho sé, jo mateixa ho repeteixo sovint: ni la xocolata ni el pernil agraden a tothom. Però agraden a gairebé tothom. I Wolf, diria que no. Lamentablement. Potser compartint aquesta cançó a Liederabend algú més s'enamorarà d'ell?
El poema és de Johann Wolfgang von Goethe, i és ben conegut, si més no, el primer vers; l'expressió “el país on floreix el llimoner” n'ha transcendit, i no només en alemany. Goethe va incloure'l a la novel·la Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, on alguns dels personatges canten fins a catorze cançons, una part de les quals són patrimoni del món liederístic. Com que fa molts anys hi vaig dedicar una sèrie on anava explicant l'argument per posar les cançons en context, no m'hi estendré ara, i us convido a llegir l'article on parlava de Kennst du das Land, la primera cançó de Mignon, una nena d'uns dotze anys que Wilhelm Meister ha rescatat d'una colla de saltimbanquis que la maltractaven.
En el moment que la nena la canta, ni Wilhelm Meister ni nosaltres en sabem gaire cosa més, però la cançó ens dona pistes sobre el seu passat; unes pistes més evidents, és clar, quan en coneixem tota la història (a posteriori, sempre és més fàcil). En tres estrofes, Mignon ens diu que ve d'Itàlia (que canti la cançó en italià, com diu el narrador, ajuda a aquesta deducció sagaç), que vivia en una casa benestant, i que la van segrestar.
Totes tres estrofes tenen la mateixa estructura: primer, la descripció d'un lloc; després, la pregunta: “No saps on és?”. I, per acabar, el desig d'anar-hi. La cançó de Wolf és estròfica, gens habitual en ell, i cada estrofa té tres parts ben diferenciades: els quatre primers versos són més aviat descriptius, si més no al començament; el piano anticipa llavors l'exaltació de la pregunta, que es repeteix, i finalment veu i piano expressen el desig vehement, carregat alhora de nostàlgia. A cada estrofa Wolf hi afegeix variacions que condueixen cap a la l'explosió de sentiments final: la por de la nena quan se l'enduen, la necessitat de tornar a casa, la certesa que no podrà fer-ho mai...
Mignon és una cançó magnífica, sis minuts llargs de música corprenedora. Si tornem a la novel·la, el narrador descriu així com rep Wilhelm Meister la cançó: “Tant la melodia com l'expressió agradaren el nostre amic especialment, per bé que d'entrada no pogués entendre'n totes les paraules.” I això descriu també el que ens passa als oients de la cançó: tot i que no en comprenguem les paraules, ens atrapa (i quan les comprenem, encara ens atrapa més).
Escolteu-la en la versió de Dorothea Röschmann i Mitsuko Uchida. I, digueu-me: us heu enamorat de Wolf (si no és que ja n'estàveu)? I, allà on viviu, hi ha un carrer d'Hugo Wolf? O de Franz Schubert, si més no?
Kennst du das Land, wo die Zitronen blühn,
Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glühn,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht?
Kennst du es wohl?
Dahin! dahin
Möcht ich mit dir, o mein Geliebter, ziehn.
Kennst du das Haus? Auf Säulen ruht sein Dach.
Es glänzt der Saal, es schimmert das Gemach,
Und Marmorbilder stehn und sehn mich an:
Was hat man dir, du armes Kind, getan?
Kennst du es wohl?
Dahin! dahin
Möcht ich mit dir, o mein Beschützer, ziehn.
Kennst du den Berg und seinen Wolkensteg?
Das Maultier sucht im Nebel seinen Weg;
In Höhlen wohnt der Drachen alte Brut;
Es stürzt der Fels und über ihn die Flut!
Kennst du ihn wohl?
Dahin! dahin
Geht unser Weg! O Vater, laß uns ziehn!
Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur brilla el frut d'or.
Allí es fa el llorer altiu, la murtra suau
gronxats pel dolç oreig sota el cel blau.
No saps on és?...
Allí...
Volguessis, mon amat, anar-hi amb mi.
Saps l'estada? En pilars s'alça el trespol,
cada cambra és bonica com un sol,
les estàtues de marbre em van mirant:
"Què t'han fet - semblen dir-me- pobre infant!"
No saps quina és?...
Allí...
Mon protector, volguesses aná amb mi.
Saps la serra? Pels cingles emboirats
hi cerquen via els matxos carregats,
en les esberles nien els serpents
i les roques s'estimben pels torrents.
No saps on és?...
Allí...
Oh! mon pare! voldria fer camí!
(traducció de Joan Maragall)
Articles relacionats
Recorda't de viure (I)
En uns hipotètics premis com ara els Oscars però dedicats a la cançó (com s'haurien de dir? Schuberts? I l'estatueta seria una branca de til·ler?), Johann Wolfgang von Goethe seria un clar aspirant a dues de les categories: premi al poeta amb més poemes musicats i premi al poema amb més versions. En aquest blog, de les noranta entrades que portem fins ara, dotze estan dedicades a cançons amb poemes seus; només li podria fer ombra Rückert, i això perquè és una debilitat meva, no perquè objectivament sigui ni molt menys comparable.
Recorda't de viure (i II)
La setmana passada començàvem a parlar de les cançons de Wilhelm Meister i la novel·la que les conté, Wilhelm Meisters Lehrjahre (Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister). Com us avançava llavors, aquesta setmana uns explicaré algunes coses sobre Wilhelm que ens vindrà bé saber abans de començar amb la primera cançó. Si esteu pensant a llegir la novel·la millor passeu directament a escoltar el lied; si continueu llegint, espero que haguéu esmorçat bé. Preparats?
Voldria fer camí
- Saps el país?
- Deu ser Itàlia, oi? -contestà Wilhelm-; d'on l'has treta, aquesta cançó?
- Itàlia! -digué afirmativament Mignon-; si vas a Itàlia, pren-me amb tu, hi tinc fred jo, aquí.
- Ja hi has estat tu, allí, benvolguda criatura?, preguntà Wilhelm. Però Mignon restà en silenci i ja no hi hagué manera de fer-li dir res més.
