La setmana passada us parlava de Nachtwanderer de Korngold, i us deia que tenia apuntades altres dues cançons compostes a partir d'aquest mateix poema d'Eichendorff. Com que encara ho tenim tots fresc, vosaltres i jo, i aquesta setmana vaig curta de temps, us proposo que n'escoltem una, la de Hans Sommer.
Sommer és un compositor de carrera peculiar; us en vaig parlar fa un temps en una entrada tan llarga que vaig haver de partir-la en dues; aquí teniu la primera i la segona. Va néixer el 1837, és a dir, era quatre anys més jove que Brahms, però no va dedicar-se plenament a la composició fins als quaranta i tants; en contrapartida, va ser longeu, i el seu últim recull de lieder el va publicar el 1922, unes setmanes abans de morir.
Va compondre Nachtwanderer el 1885 i el va publicar un parell d'anys més tard formant part de Balladen und Romanzen, op. 8. El títol del recull ja ens dona idea del que escoltarem, Sommer planteja la cançó com una balada, i ens hem d'imaginar un narrador que ens explica una rondalla –almenys jo m'ho imagino així. La cançó transmet la sensació de ser estròfica, com correspon, perquè cada estrofa comença amb la mateixa melodia, però la línia vocal s'adapta a la narració, i crea expectació allà on el poema ho demana, mentre que l'acompanyament se'n fa partícep amb expressivitat, sense deixar de recordar-nos que el protagonista de la història és un genet.
Hi ha molts detalls que fan que la cançó sigui molt interessant, però us en destacaré només un. A la segona estrofa, la jove dozella vestida de blanc està descrita amb tendresa (i la partitura ho indica així, sehr zart, i en pp); la tendresa s'esvaeix amb l'advertiment, quan crida la seva por (i la partitura indica que el crescendo ha d'arribar a ff) i, després del que per a un narrador seria una pausa dramàtica, diu, en to misteriós, de què te por: d'una criatura.
Espero que gaudiu d'aquesta cançó de Hans Sommer, que escoltarem interpretada per Sebastian Noack i Manuel Lange.
Er reitet nachts auf einem braunen Roß,
Er reitet vorüber an manchem Schloß:
Schlaf droben, mein Kind, bis der Tag erscheint,
Die finstre Nacht ist des Menschen Feind!
Er reitet vorüber an einem Teich,
Da stehet ein schönes Mädchen bleich
Und singt, ihr Hemdlein flattert im Wind:
Vorüber, vorüber, mir graut vor dem Kind!
Er reitet vorüber an einem Fluß,
Da ruft ihm der Wassermann seinen Gruß,
Taucht wieder unter dann mit Gesaus,
Und stille wird's über dem kühlen Haus.
Wann Tag und Nacht im verworrnen Streit,
Schon Hähne krähen im Dorfe weit,
Da schauert sein Roß und wühlet hinab,
Scharret ihm schnaubend sein eigenes Grab.
Cavalca de nit damunt un cavall bai,
cavalca passant per molts castells:
dorm allà dalt, fill meu, fins que apunti el dia,
la fosca nit és l’enemic de l’home!
Cavalcant ell passa per un estany,
allà una bella pàl·lida donzella,
amb la seva brusa onejant al vent, canta:
passa de llarg, passa de llarg, tinc por de la criatura!
Cavalcant, ell passa per un riu,
allà l’esperit de les aigües el saluda,
es torna a ficar a l’aigua fent molta fressa,
i tot esdevé tranquil a la freda mansió.
Quan el dia i la nit estan enxarxats en lluita,
ja canten els galls al poble llunyà,
aleshores el cavall s’estremeix i furga el terra,
esbufegant, cava la seva pròpia tomba.
