Roses misterioses

El 1865 va nèixer a An Oriant, a la Bretanya, la nena Animée Marie Marguerite Mercédès Larousse La Villette. La seva mare, nascuda Élodie Jacquier, era pintora, i el seu pare era militar. En aquella casa les arts es vivien amb intensitat, i els pares van fomentar les inclinacions musicals de la nena, a qui direm Rita d'ara endavant.

Un dels molts trasllats per la feina del pare va dur la família a París, on la nena va ser admesa als tretze anys al conservatori per estudiar piano, mentre que estudiava composició en privat (ja era prou inusual tenir una alumna a les classes de piano; tenir-la a les de composició hauria estat una extravagància). Segons s'explica, l'experiència de la nena al Conservatori de París no devia ser gaire bona, ni tampoc la dels seus professors, segurament. La Rita era rebel, tenia idees pròpies, considerava que els mètodes pedagògics no eren bons i proposava els seus com a alternativa.

Ja com a adulta, el món musical parisenc no estava fet per a ella, tampoc. No és que no s'hi admetessin les dones, però s'hi donaven per fet coses que no encaixaven amb la seva manera de fer, amb les idees d'una dona independent i ambiciosa. De manera que, així que va poder, va tornar a la Bretanya amb el seu home, Émile Strohl, també militar, amb qui s'havia casat el 1888.

Amb el suport entusiasta del seu marit, Rita Strohl es va dedicar a la composició. Aquells primers anys es va dedicar sobretot a la música de cambra i a les cançons; va ser llavors quan va escriure les Six Poésies de Baudelaire mises en musique, Bilitis, o Dix Poésies mises en musique. Aquesta època, però, una època molt feliç per a ella, va acabar dolorosament amb la mort sobtada d'Émile el 1900.

Aquell cop tan dur, i la crisi espiritual que va seguir, van donar pas a una segona etapa, centrada en el simfonisme i l'òpera. Com veieu, se'ns escapa de l'abast de Liederabend, però com que sé que hi ha molts lectors wagnerians, no em resisteixo a fer-ne cinc cèntims i a donar-vos un fil del qual estirar: el 1903 Rita Strohl va conèixer Richard Burgsthal, de qui avui diríem que era un artista multidisciplinar. René Billa, aquest era el seu pseudònim, era músic, vitraller (a Narbonna es poden admirar obres seves), arquitecte i pintor. A més, era wagnerià, molt wagnerià. Amb ell, Rita Strohl va fundar a Bièvres el Théâtre La Grange, concebut per ser un petit Festspielhaus com el de Bayreuth, i en aquells anys va planificar i compondre uns cicles d'òpera que feien quedar petites les dimensions de la Tetralogia.

Però torno a les cançons i torno a Bilitis. D'aquest cicle, compost a partir de poemes de Pierre Louÿs, vam escoltar fa uns mesos La nuit, i vaig apuntar per a aquesta setmana una altra de les cançons, la sisena, Roses dans la nuit. Demà és Sant Jordi, i Rita Strohl ens porta la nostra rosa musical. En aquesta cançó, Bilitis i Lykas s'endinsen en el bosc a la nit, i aquesta indicació a la partitura defineix el caràcter de la cançó: “amb un gran sentiment de calma i de dolçor nocturna”. Hi sentim brillar els estels, i la calma, i l'emoció amb que Bilitis descriu el seu lloc secret, un arbust de roses misterioses, l'olor de les quals no és mai tan embriagadora com quan hi va acompanyada de Lykas. Els nostres intèrprets seran, de nou, Elsa Dreisig i Roman Louveau.

Que tingueu una bona diada de Sant Jordi!

Roses dans la nuit

Dès que la nuit monte au ciel,
le monde est à nous, et aux dieux.
Nous allons des champs à la source,
des bois obscurs aux clairières,
où nous mènent nos pieds nus.

Les petites étoiles brillent assez
pour les petites ombres que nous sommes.
Quelquefois, sous les branches basses,
nous trouvons des biches endormies.

Mais plus charmant la nuit que toute autre chose,
il est un lieu connu de nous seuls
et qui nous attire à travers la forêt :
un buisson de roses mystérieuses.

Car rien n'est divin sur la terre
à l'égal du parfum des roses dans la nuit.
Comment se fait-il qu'au temps où j'étais seule
je ne m'en sentais pas enivrée ?

Des que la nit puja al cel,
el món és nostre, i dels deus.
Anem dels camps a la font,
dels boscos obscurs a les clarianes,
on ens porten els peus nus.

Els petits estels brillen prou
per a les petites ombres que som.
De vegades, sota les branques baixes,
trobem cèrvoles adormides.

Pero més encisador de nit que cap altra cosa
és un lloc que només coneixem nosaltres
i que ens atreu a través del bosc:
una bardissa de roses misterioses.

Car no hi ha res més diví a la terra
que el perfum de les roses a la nit.
Com és que quan estava sola
no me n'embriagada?