Fa cosa d'un any i mig vaig fer una introducció a les Cigánské Melodie (o els Zigeunerlieder, o les Cançons gitanes per a nosaltres) d'Antonín Dvořák. Aquella introducció va ser necessàriament breu, perquè era per a un article, a l'agost, sobre els concerts de la Schubertíada, i he pensat que aquesta setmana i la vinent podria dedicar-les a parlar una mica més sobre el cicle, i a escoltar-ne dues cançons més.
Quan Dvořák va compondre les Cançons gitanes era un compositor cèlebre també fora de l'entorn germànic. El 1874 havia guanyat per primera vegada una beca de composició de l'estat austríac, i el 1876 i el 1877 va tornar a guanyar-la; a més dels diners, sempre benvinguts, el compositor va guanyar-hi l'interès (i, amb el temps, l'amistat) d'un dels membres del jurat, Johannes Brahms, que el va recomanar al seu editor, Fritz Simrock. La publicació el 1878 del primer recull de Danses eslaves va suposar-li un gran èxit i el llançament de la seva carrera internacional.
Va ser en aquest context que el tenor Gustav Walter, habitual de l'Òpera de Viena, va encarregar-li unes cançons a Dvořák; de Walter, però, us en parlaré la setmana vinent, perquè aquesta setmana voldria centrar-me en Adolf Heyduk, el poeta que va musicar el compositor per complir l'encàrrec.
Heyduk era un dels membres de l'Escola de Maig, com ho era Jan Neruda, amb qui eren amics. Heyduk era també amic de Dvořák, que ja havia posat música a un parell de poemes seus amb anterioritat; en aquesta ocasió, el compositor va triar (o van triar entre tots dos, no us ho sabria dir), set poemes de la col·lecció Cigánské Melodie, inclosa dins del volum Básně (1858); Heyduk havia passat l'estiu del 1854 amb el seu germà a Eslovàquia i s'havia inspirat en les cançons dels gitanos que havia conegut allà per escriure els seus poemes.
Tot i que el poble gitano portava segles formant part d'Europa, la seva forma de vida, exòtica als ulls de la societat burgesa, atreia els lectors, de manera que tot i que el llibre de Heyduk no va enamorar els crítics, sí que va agradar al públic, i se'n van fer diverses reedicions. Val a dir que l'interés era més aviat superficial, però Heyduk no va caure en el parany i va escriure els seus poemes amb respecte i empatia. A més, per a qui volgués llegir entre línies, les referències a la llibertat, que sovintejaven, eren també aplicables al desig dels txecs d'emancipar-se del domini austriac.
L'entrebanc va venir quan tant el tenor Walter com l'editor Simrock van demanar-li a Dvořák que les cançons fossin en alemany. Perquè la cultura gitana i el folklore txec interessaven el públic germanoparlant, sí, però no tant com per fer l'esforç d'escoltar les cançons en aquella llengua desconeguda.
Així que Heyduk va haver de traduir els poemes a aquesta llengua. Fins i tot va haver de veure com Robert Keller, un col·laborador de Simrock, afegia una estrofa a la primera cançó del cicle, la del mig, a petició de la contralt Amalie Joachim. I així és com es va publicar el cicle, només en alemany i amb un afegitó poètic.
L'afegitó no sé si va incomodar algú més que el compositor i el poeta, però que es prescindís del txec, la llengua original dels poemes, va ferir molts sentiments a Bohèmia. Si més no, Dvořák va aconseguir que l'any següent se'n fes una nova edició en txec, alemany... i anglès. Potser Simrock esperava que les cançons es vendrien bé a Anglaterra, ara que el compositor era tan conegut allà?
Abans de continuar parlant de Gustav Walter la setmana vinent, us proposo que escoltem l'última cançó del cicle, Dejte klec jestřábu [Doneu a l'esparver]. És un cant a la llibertat, amb l'esparver i el cavall salvatge com a símbols a les dues primeres estrofes, abans de parlar de la llibertat com a part de l'essència del poble romaní. La cançó té estructura més o menys estròfica pel que fa a la línia vocal, mentre que l'acompanyament s'adapta al contingut de cada estrofa. La principal diferència en la línia de cant la trobem a l'últim vers, amb una pujada a notes agudes que, a més de destacar el vincle etern amb la llibertat, devia ser un regal per al tenor.
El nostre cantant serà també un tenor, Pavol Breslik, acompanyat pel pianista Robert Pechanec.
Dejte klec jestřábu
ze zlata ryzého;
nezmění on za ni
hnízda trněného.
Komoni bujnému,
jenž se pustou žene,
zřídka kdy připnete
uzdy a třemene.
A tak i cigánu
příroda cos dala:
k volnosti ho věčným
poutem upoutala.
Doneu a l'esparver
una gàbia d'or fi:
no la canviarà mai
pel seu niu d’esbarzers.
Al cavall fogós
que galopa per l'erm
rarament li ajustareu
frenes i estreps.
I així també al gitano
la natura alguna cosa ha donat:
l’ha lligat a la llibertat
amb un vincle etern.
Articles relacionats
Compadiu-vos de mi
Antonín Dvořák va viure a Nova York des del setembre de 1892 fins a l'abril de 1895; l'hi havien convidat per dirigir el Conservatori Nacional de Música d'Amèrica, amb l'objectiu que impulsés una música americana pròpia que no s'emmirallés tant en la música europea com fins a aquell moment. Va ser durant aquella estada que va compondre la seva obra més coneguda, la Simfonia Nou Món, estrenada el 16 de desembre de 1893. Poques setmanes després, el març de 1894, Dvořák va compondre les Biblické Písně (Cançons bíbliques), un cicle de deu cançons escrites a partir de textos de la Bíblia, en concret del Llibre dels Salms.
SV18 - Ach, není tu
Segona entrada dedicada als recitals de la Schubertíada Vilabertran que, recordeu, comença demà passat. La setmana passada vam repassar-ne els tres primers, l'últim dels quals era el de Matthias Goerne i Alexander Schmalcz, el 21 d'agost; aquesta setmana en repassarem quatre més, començant pel de l'endemà.
Deixeu-me sola
Als anys 80 del segle XIX Antonín Dvořák era un compositor en plena maduresa, conegut no només als països d'àmbit alemany sinó també a la resta d'Europa i als Estats Units; l'estrena de l'Stabat Mater a Londres el 1883 l'havia convertit en un autor aclamat i reclamat al món anglosaxó.
