Un sonet perdut

Us ha passat mai que porteu anys i panys veient una cosa, sense que hi hagi res que us cridi res l'atenció, i un dia us la mireu i us adoneu de sobte que alguna cosa no hi encaixa? Això és el que em va passar fa uns dies, quan preparava un dels articles que havia de publicar durant la Schubertíada. Vaig recuperar l'esborrany de Fes-me la vida transparent del Combat del somni per acabar de polir l'article i publicar-lo i, mentre rellegia el poema, em va venir al cap un pensament: els poemes de Josep Janés que Frederic Mompou va musicar són sonets. I aquell poema que tenia al davant era de de divuit versos. Divuit. No catorze. I, a més, no hi podia identificar cap rima. El poema que estava llegint no era un sonet.

Vaig mirar els altres quatre poemes del cicle i aquí sí, tots tenien dos quartets, dos tercets, i algun dels esquemes habituals de rima. Tots quatre eren, definitivament, sonets. I llavors, per què Fes-me la vida transparent, no?

Em vaig tornar a mirar el poema. Aquells versos tan familiars, de sobte, s'havien convertit en un neguit. Eren els de sempre, els que trobem a absolutament totes les publicacions, inclosos programes de mà, enregistraments i tesis doctorals. I si el poema de Janés, excepcionalment, no fos un sonet? No tenia el meu exemplar de Combat del somni a mà, així que no podia comprovar-ho. Vaig fer una mica de recerca per mirar d'arribar a alguna conclusió, però aviat vaig adonar-me que hauria de dedicar-hi un temps que no tenia.

Podria haver tirat pel dret i haver publicat l'entrada com si res, però, si em coneixeu una mica, imaginareu que vaig descartar la idea abans d'acabar de plantejar-me-la. I així va ser com l'entrada sobre Fes-me la vida transparent es va convertir en l'entrada sobre C'est ainsi que tu es, de les Métamorphoses de Francis Poulenc.

Quan vaig poder, vaig agafar el llibret del Combat del somni i allà, a les pàgines 34 i 35, hi havia el sonet. Aquest sonet:

Reconec que vaig trobar reconfortant llegir els versos així, endreçats i amb rima. Però, un cop confirmat que el poema original era un sonet, la pregunta era: en quin moment els catorze versos es van convertir en divuit? I, tot i que he pogut dedicar més temps a esbrinar-ho, no he trobat una resposta clara, només una hipòtesi.

Si escolteu la cançó llegint-ne el text habitual, el que teniu més avall, us adonareu que, més o menys, els versos coincideixen amb les frases musicals. I us adonareu també que hi ha un breu interludi de piano entre "dels teus camins" i "I no llanguir" que converteixen els nou primers versos en una estrofa musical. Després d'"amb un anhel de blau" n'hi ha un altre, d'interludi, ara més llarg, que dona pas als tres últims versos. És a dir, l'estructura de la cançó no coincideix amb amb la del sonet original, però això ens ho trobem sovint, al repertori; de fet, a altres cançons del cicle de Mompou també passa. Però això no sol ser motiu per "reestructurar" el poema. Podria ser, tanmateix, que Mompou, en aquest cas, ho preferís així. Aquesta seria la hipòtesi.

Aquesta hipòtesi la reforça, potser (només potser), un detall relacionat amb una altra cançó, Au fil de l'heure pâle, amb poema de Léon-Paul Fargue. En el manuscrit d'aquesta peça –un esborrany, si no vaig errada– hi ha una nota que diu que es va convertir en Fes-me la vida transparent. Si Mompou va reaprofitar la música d'aquesta cançó inacabada, això podria explicar perquè la cançó de Combat del somni s'allunya tant del poema.

Penso que hauríem d'escoltar ja aquesta cançó preciosa, del 1951, l'última que va compondre Mompou per al seu cicle; la nostra versió serà la de Roger Padullés i Iain Burnside. Si no coneixeu la cançó, és molt probable que us atrapi; és d'aquelles que, sigilosament, t'atrapen i l'acabes escoltant una vegada i una altra. I després, ja sabeu, escolteu el cicle sencer, si teniu quinze minuts per dedicar a una música meravellosa.