S'hi està tan bé, aquí

 

Posta de sol sobre el Dnieper - A.I. Kuindzhi

 

Recordeu com comença Memòries d'Àfrica? "Jo tenia una granja a l'Àfrica, al peu dels turons de Ngong". Aquesta frase tan senzilla em sembla una emotiva declaració d'amor a l'Àfrica i tot el que Isak Dinesen hi va viure i hi va deixar; em ve al cap quan llegeixo sobre Rakhmàninov i com s'estimava Ivanovka, la finca de la seva família.

Rakhmàninov pertanyia a una família d'origen noble molt antiga que quan ell va néixer el 1873 ja havia anat molt a menys. De tot aquell patrimoni que havia tingut segles enrera, a finals del segle XIX la família només conservava Ivanovka, una finca a uns 500 km al sudest de Moscou que entre 1890 i 1917 va ser el refugi del compositor. Costa d'imaginar Rakhmàninov com un tirà que explotés els seus treballadors, no lliga gaire amb la seva extrema sensibilitat ni amb detalls que mostren la seva integritat, com ara la seva dimissió d'un càrrec important quan van despatxar un company per ser jueu. I tampoc lliga, ja des d'un punt de vista musical, amb cançons com Khristos voskres. Ara bé, costa tant d'imaginar Rakhmàninov com un tirà com costa d'imaginar que els seus camperols (o els de qualsevol altre terratinent) menessin una vida que avui poguéssim considerar digne. Les coses van anar com van anar i el compositor va marxar cap a l'exili el 1917; ho havia perdut tot i el país que tant s'estimava havia desaparegut. Des de llavors ja no va escriure cap més cançó, les vuitanta que va compondre són totes escrites durant la seva època a Rússia.

La cançó que escoltarem aquesta setmana, Здесь хорошо (Zdes' khorosho, S'hi està tan bé, aquí), està composta l'abril de 1902, en un moment dolç a la vida del compositor: havia superat un llarg bloqueig creatiu i s'acabava de casar amb la seva cosina Natalia Sarina. Zdes' khorosho és el n. 7 del recull Dotze romanços, op. 21, una cançó bellíssima que parla de la unió entre l'home, la Natura i Déu i alhora és una cançó d'amor; potser una de les coses que més m'agrada és l'equilibri que aconsegueix Rakhmàninov entre la contemplació i la passió. El poema és de la comtessa Glafira Adolfovna Einerling, una escriptora contemporània del compositor que signava amb el pseudònim de Galina, i descriu amb senzillesa una posta de sol. No sé si l'escena que descriu es correspon amb el que Rakhmàninov podia veure des de casa seva però sens subte la va fer seva; fins i tot va canviar el començament del poema per especificar que era "aquí" on s'estava tan bé, en un lloc concret. Zdes' khorosho és una cançó plena de lirisme, aparentment senzilla però exigent pel cantant (atenció a l'agut en pianissimo a l'últim vers, que sembla que sorgeixi del no res) i amb un acompanyament exquisit. Per a alguns autors, són cançons com aquestes les que contenen l'autèntica essència del compositor més que no la pirotècnia de les seves obres de concert.

El 1963 el compositor rus Vladimir Michailovich Jurowski (pare i avi de directors d'orquestra) va orquestrar deu cançons de Rakhmàninov, entre elles Zdes' khorosho, i encara hi ha una orquestració posterior d'aquesta cançó, la de Michael Rot; ja sabeu que en general em costa de renunciar a les versions originals per a piano, especialment quan les orquestracions no les ha fet el compositor, però us diria que, si teniu ocasió (és a dir, feu una visita a Spotify o Youtube), n'escolteu la interpretació d'Anna Netrebko amb l'orquestra del Teatre Mariinski dirigida per Valery Gergiev.

Si us esteu preguntant perquè no la comparteixo aquí, hi ha dos motius: el primer, que no vull prescindir del piano tan preciós i el segon que la versió per il·lustrar l'entrada la tinc triada des de fa mesos (darrerament passa sovint, això). Us deia abans que Zdes' khorosho es mou entre la contemplació i la passió; hi ha cantants, la majoria, que destaquen més la vessant contemplativa, és el cas de la preciosa versió d'Anna Netrebko que us comentava. D'altres en fa una versió més apassionada, com la que escoltarem avui, amb un temps bastant més ràpid del que és habitual que potser us sorprendrà si esteu avesats a versions més lentes, a prou feies arriba al minut i mig. Espero que us agradi tant com a mi; aquesta interpretació de Nicolai Gedda i Gerald Moore, enregistrada en directe el 1966, em sembla una meravella.

 

 

 

Com sempre que tenim una cançó russa, la meva traducció fa servir una llengua pont. Aquí teniu el text original en ciríl·lic pels lectors que en pugueu gaudir.

 

 

Articles relacionats