Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

logo palabrab750

Weiser stehen auf den Wegen,
Weisen auf die Städte zu,
Und ich wandre sonder Maßen,
Ohne Ruh’, und suche Ruh’.

nubeclarah500

Ophelia - Constantin Meunier
Ofèlia - C. Meunier
 
Al febrer us vaig parlar dels lieder que Brahms havia escrit a partir de les cançons que Ofèlia canta a la seva darrera escena a Hamlet; aquell dia us vaig avançar que aquell article que havia titulat "Ofèlia i Brahms" també podria haver-se titulat "Ofèlia i Strauss" i avui, abans no acabi la temporada, us faré cinc cèntims del lieder que va escriure Richard Strauss amb els mateixos textos de Shakespeare. Sí, ja sé que encara queden els tres mesos d'estiu per acabar la temporada 2016-2017, però la meva llibreta em diu que a hores d'ara, si surt tot el que ha de sortir, aquestes darreres setmanes ja estan prou atapeïdes.

Sembla ser que a Strauss no li venia gaire de gust compondre els Drei Lieder der Ophelia; ni aquests ni cap altre lied, però s'hi va veure obligat per contracte. El 1906 el compositor havia cedit als seus editors Bote & Bock els drets de les seves pròximes sis cançons (les partitures dels lieder de Strauss es venien molt i molt bé), però resulta que la signatura d'aquest contracte havia coincidit amb el final de la seva etapa liederística; el 1905 havia estrenat Salome i des de llavors no havia escrit cap més lied. Els anys anaven passant i em puc imaginar els editors dient-li al compositor: Què, Richard, les cançons que ens deus? Com ho tenim? Però el més calent era a l'aigüera i Bote & Bock es van atipar d'esperar, van portar Strauss a judici i van guanyar. Probablement, si van acabar als tribunals va ser perquè aquest no era l'únic conflicte que tenien compositor i editors, i potser per això Strauss va intentar pagar el seu deute amb una venjança musical que els editors li van tornar (i que us presentaré la temporada vinent); finalment, el 1918, els va lliurar l'opus 67, un recull amb sis lieder: els tres d'Ofèlia i tres més amb poemes de Goethe.

Aquests lieder, com la majoria dels trenta que finalment va compondre aquell any (entre ells els Brentano Lieder, op. 68, dels quals vam escoltar Amor fa un temps), s'interpreten molt poc. En el cas concret dels lieder d'Ofèlia, potser perquè s'aparten molt dels que havia compost durant la seva "època Pauline", entre 1887 i 1905; en aquestes cançons no queda gaire d'aquell tardorromanticisme seu tan fantàstic. La seva Ofèlia està molt lluny dels seus propis lieder i també de l'Ofèlia de Brahms, i per això volia que les escoltéssim totes dues; sempre és interessant escoltar diferents versions musicals d'un mateix poema, i en aquest cas podem preguntar-nos com podien haver influït en Strauss els canvis que s'havien produït a la societat en els cinquanta anys que hi ha entre el 1873, quan va escriure Brahms el seu cicle, i el 1918.

El canvi més traumàtic era la terrible guerra que tot just havia acabat i ho havia capgirat tot, però des d'un punt de vista estrictament musical, el tombant de segle havia portat moltes novetats i, tot i que Strauss volgués aïllar-se de les avantguardes, tots som fills del nostre temps. També eren cosa d'aquells temps les teories de Freud sobre la sexualitat, i Ofèlia, aquell personatge que en temps de Brahms es veia com un personatge feble, com l'ideal de dona fràgil, en temps de Strauss tendia a veure's com una dona més forta, més conscient dels seus conflictes. No sé si Strauss havia estudiat Freud, però sens dubte havia treballat molt en la representació d'una dona molt diferent a la representada fins llavors, només cal pensar en Salome o Elektra. Potser per algun d'aquests motius, o per una barreja de tots, o perquè estava en l'ambient, l'Ofèlia de Strauss és molt diferent de la de Brahms.

De Brahms havíem escoltat Auf morgen ist Sankt Valentinstag, la tercera cançó del seu cicle; de Strauss n'escoltarem la mateixa, que en aquest cas n'és la segona. En el text hi trobem dues diferències entre totes dues cançons. La primera és el traductor de l'original de Shakespeare; Brahms fa servir la traducció d'August von Schlegel (darrerament ens trobem pertot els germans Schlegel), de 1797, i Strauss la de Karl Simrock, de 1837. La segona diferència entre els textos és que Strauss continua on ho deixa Brahms; aquest recull estrictament la cançó d'Ofèlia, que parla d'una donzella que entra a la cambra d'un home el dia de Sant Valentí; Strauss afegeix al seu lied les següents paraules d'Ofèlia, on explica que l'home trenca la promesa de matrimoni donada a la donzella perquè "ja s'han vist al llit". És a dir, el text de Strauss és molt més explícit sobre el conflicte d'Ofèlia (no seria estrany que les representacions per a les quals Brahms va escriure les seves cançons haguessin suprimit també aquests versos, sovint es retallaven les parts més "compromeses" de l'obra).

La música reflecteix la nova manera d'entendre el personatge, i així com quan escoltem el lied de Brahms hi escoltem una encantadora cançó popular, el que és en una primera lectura, quan escoltem el de Strauss hi sentim clarament el transtorn de la noia. Com us deia, aquesta no és, precisament, una de les moltes cançons amables i encantadores del compositor. I no hi fa res, oi que no? Escoltem-la en la versió de Christiane Karg i Malcolm Martineau.
 
 
Gute Morgen, es ist Sankt Valentinstag
 

Guten Morgen, ’s ist Sankt Valentinstag,
So früh vor Sonnenschein
Ich junge Maid am Fensterschlag
Will euer Valentin sein.

Der junge Mann tut Hosen an,
T¨at auf die Kammerthür,
Ließ ein die Maid, die als Maid
Ging nimmermehr herfür.

Bei Sankt Niklas und Charitas!
Ein unverschämt Geschlecht!
Ein junger Mann thut’s, wenn er kann,
Fürwahr, das ist nicht recht.

Sie sprach: Eh’ ihr gescherzt mit mir,
Verspracht ihr mich zu frei’n.
Ich bräch’s auch nicht, bei’m Sonnenlicht,
Wär’st du nicht kommen herein.

Demà és la festa de Sant Valentí:
tothom desperta matiner.
Per ser la vostra Valentina,
a la finestra em posaré.

Desperta's ell i es posa roba bona;
truca a la cambra: ja l’ha empès;
i la donzella, que en entrar-hi ho era,
quan ell en surt ja no ho és.

Pel bon Jesús i santa Caritat!
Quina vergonya! Fora!, fora!
Si té ocasió, sempre ho farà, el jovent:
caldrà reptar-l’en a tota hora.

I ella li diu: abans d’haver-me pres,
vas dir que fores mon marit.
Ho hauria fet (pel cel t’ho puc jurar)
si no ens haguéssim vist al llit.


(traducció de Magí Morera i Galícia)
 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web!

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Traductor automátic

Cercador

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Entrevistes

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto