Todos los lieder hablan de ti. De ti, de mi, de nosotros…. Con los lieder pasa como con los cuentos de hadas, que si nos paramos a mirarlos con atención encontramos una metáfora de la propia vida. Esta es una de las cosas que experimento cada vez más como estudiante de Lied. Y eso es lo que ocurre con la canción de Beethoven que voy a comentar.

Amb aquest article encetem el mes de juliol i acabem la que podríem anomenar temporada regular de Liederabend. La setmana vinent començarà la temporada d'estiu (diguem-ne així), que en els darrers anys té dues parts. El mes de juliol és per als alumnes del Màster en Lied de l'ESMUC; serà el quart any que col·laborem amb l'assignatura "Literatura del gènere. Repertori del lied alemany", impartida per la pianista Viviana Salisi. El treball del mòdul consisteix a escriure una entrada per a aquest blog; cada alumne tria un lied que coneix bé i ens el presenta [...]

"Un lied és com una microòpera." Aquesta expressió es fa servir sovint per remarcar la dificultat de transmetre en el parell de minuts que dura el contingut tan ampli d'una cançó. No m'agrada gaire el símil; entenc que se sol adreçar a persones que estan familiaritzades amb l'òpera, però no m'agrada perquè pot generar confusió: un lied no és una òpera, ni gran, ni petita. I no ho és per diversos motius. En primer lloc, una òpera té una component narrativa marcada, mentre que el lied, en general, no la té; hi ha lieder que ens expliquen una història , com Erlkönig o Der Zwerg [...]

Per als aficionats al lied del país, la notícia de la setmana ha estat la confirmació que hi haurà Schubertíada aquest estiu. I amb la segona quinzena d'agost a l'horitzó em vaig traslladar mentalment a l'Empordà, i vaig recordar una foto del romaní florit que vaig fer l'any passat a la Canònica, devia ser a la primavera, i una cosa porta a l'altra, i vaig arribar a Canticel, aquesta cançó preciosa feta d'un poema preciós. I com que el poema és de Josep Carner i aquests dies recordem el cinquantè aniversari de la seva mort, sembla que tot quadra, oi?

Antonín Dvořák va començar les seves funcions com a director del Conservatori Nacional de Música a Nova York el setembre de 1892. S'havia resistit durant molt de temps a deixar Europa, però quan la seva dona es va assabentar del sou que li oferien les excuses van ser inútils i van fer les maletes. Darrere la generosa oferta hi havia Jeannette Meyer Thurber, novaiorkesa filla d'un violinista danès que va dedicar al mecenatge musical una part de la fortuna aconseguida pel seu home amb els negocis. Després d'engrescar-hi d'altres aficionats a la música amb possibles, el 1885 va fundar el Conservatori, que, segons va establir, becaria els alumnes que no [...]