Schubert, Franz

Les obres amb cor i solistes sovintegen a les temporades simfòniques: simfonies com la Novena de Beethoven o bona part de les de Mahler, misses, oratoris... fins i tot òperes en versió de concert. Però, com sol passar, n'hi ha que es programen sovint i n'hi ha de molt llamineres que no es programen pràcticament mai. Entre aquestes darreres hi ha Rosamunde, D. 797, una obra de Franz Schubert que, si em permeteu la recomanació, hauríeu de còrrer a escoltar si no la coneixeu.

Horace Walpole va inaugurar el que de seguida (ja hi constava a la segona edició de la novel·la) es va conèixer com a novel·la gòtica el 1764, amb El castell d'Otranto. El Romanticisme s'hi va afegir amb entusiasme i les baldes de les biblioteques es van començar a omplir d'episodis sobrenaturals en general i de fantasmes en particular acabats de sortir de la impremta fins ben bé l'època victoriana (val a dir que la novel·la gòtica també és un gènere ben representat a les baldes de les meves prestatgeries).

Ja hem entrat a l'agost, som en temps de Schubertíada. Dedicarem les quatre setmanes del mes a repassar vuit dels concerts a Vilabertran, parant atenció als lieder que n'haguem escoltat fins ara. El novè recital és el de l'Acadèmia, que no en coneixerem el programa fins a l'últim moment i no crec que siguem a temps de parlar-ne. Com sempre, espero que aquestes entrades breus us siguin útils si aneu als recitals. Si no hi aneu, si més no tindreu una cançó nova per escoltar i, qui sap, potser us vindrà de gust tornar a escoltar alguna de la llista.

El tercer Lied del ciclo Die schöne müllerin (“Halt!” - “¡Alto!”) es la puerta de entrada a la trama interna que nos propone el poeta Wilhelm Müller y que Franz Schubert ilustra con gran maestría. El joven molinero, caminante protagonista del ciclo presentado en el primer Lied (“Das Wandern” - “Caminar”), llega hasta un pequeño arroyo en la segunda pieza (“Wohin?” - “¿Adónde?”) que le acompañará siempre y que será el coprotagonista del ciclo. Este arroyuelo le llevará hasta un molino en el que entra a trabajar para seguir aprendiendo el oficio y donde conocerá a la bella molinera.

Som al mes de juny i el que podríem anomenar la “temporada regular” està acabant; si tot va bé, el mes de juliol cediré el lloc als estudiants del Màster en Lied de l'Esmuc i el d'agost el dedicaré a la Schubertíada, com he fet els darrers anys. M'han tornat a quedar unes quantes entrades previstes pendents; ja veuré què en faig, si les passo a la llibreta de la temporada vinent (nota mental: comprar la llibreta de la temporada vinent) o les deixo en el llimb de les cançons i espero que tornin a demanar pas. Però encara tinc dues setmanes disponibles, així que anem per feina amb la primera. Quan vaig saber que Joyce [...]

Les modes van i vénen, els gustos canvien i això aplica a moltes coses: a la roba, als restaurants o (ai las!) al lied. Un bon exemple de lied que un dia va estar molt de moda i avui gairebé desconegut és Lob der Tränen[Elogi de les llàgrimes]. Es creu que Franz Schubert el va compondre durant la primera meitat del 1818 i es va editar el 1822; pertany, per tant, a les poques obres (aproximadament un centenar) que es van publicar en vida seva.

Divendres es presentarà la programació completa de la Schubertíada, després dels avançaments que se'n van fer al desembre i fa uns dies. Encara hi ha molt per descobrir i us ho voldré explicar amb detall aquell mateix dia; per això avui tenim un moment musical. Us proposo d'amenitzar els dos dies d'espera amb un dels lieder que sentirem a Vilabertran.

Friedrich Rochlitz era un senyor que tenia la sort de no haver de treballar per viure, de manera que va treballar un munt per plaer, repartint el seu temps entre la música i la literatura. Pel que fa a la música, va compondre algunes obres, va ser el llibretista d'altres i el 1798 va fundar a Leipzig el setmanari Allgemeine musikalische Zeitung. Pel que fa a la literatura, la seva obra és tan extensa que quan el 1822 va decidir editar-ne el bo i millor li van caldre sis volums. El seu currículum era bastant impressionant, però el filtre del temps ha fet la seva feina i avui Rochlitz és, sobretot, l'autor dels poemes de dos [...]

Un noi i una noia seuen a la vora d'un rierol, en silenci. Hi contemplen el seu reflex, amb la lluna i els estels com a testimonis. Quina escena tan idíl·lica, oi? Tot d'una la noia diu: “Sembla que ha de ploure. Me'n vaig a casa!”. Hi ha alguna cosa que no va a l'hora, en aquesta història. Parlem de Tränenregen, un dels lieder de La bella molinera i, com bé sabem, hi ha unes quantes coses que no van a l'hora, en aquest cicle.

Arribem a la lletra X de l'abecedari de Liederabend, la penúltima de la sèrie. No ha estat una lletra fàcil de relacionar amb una paraula; de fet, és la més difícil després de la Z, però ja hi arribarem, a això. Les meves alternatives per a la lletra X eren les xarxes socials i els xiuxiuejos. Us heu fixat, que al lied es xiuxiueja i es murmura molt? Vaig trobar prop de trenta lieder on es parla fluixet. Al final, però, m'han semblat més representatives les xarxes socials, perquè són el meu canal de comunicació més important, juntament amb les converses entaulades (o a peu dret, tant li fa).

El juny de 1825, Schubert va rebre una carta del seu pare on li deia que sabien per tercers que estava bé, però que trobaven a faltar tenir notícies seves; ell i la seva mare (en realitat, la segona dona del seu pare) li demanaven que escrivís i els expliqués com li anaven les coses. Schubert va trigar un mes i mig a respondre, però almenys ho va fer amb una carta llarga i detallada. Entre d'altres coses hi explicava la bona acollida que havien tingut les seves darreres cançons sobre textos de La dama del llac de Walter Scott i la sorpresa de molta gent per la religiositat d'Ellens Gesang III. És interessant el que diu respecte a això: [...]

No recordo si us he preguntat mai si teniu un lied preferit de Schubert (o dos, o cinc); endavant amb les respostes, si us ve de gust compartir-ho. Per converses aquí i allà, per la unció amb què es canta, pel silenci amb què s'escolta, per la bibliografia, que el situa entre l'obra mestra i la perfecció, tinc pocs dubtes que el que escoltarem avui és dels més estimats.

Amb aquest costum que tenia Schubert de posar el mateix nom a dues cançons (o a tres, o a quatre), passa sovint que un dels lieder acaba sent per sempre més "l'altre". Provem-ho: Ständchen. Heu pensat en aquesta preciositat del Cant del cigne? Doncs no. Em referia a l'altre Ständchen, la nostra cançó d'avui.

Durant les primeres dècades del segle XIX es van publicar les traduccions de moltes obres de Shakespeare, que no feia gaire que els cercles millor informats havien [...]