Brahms, Johannes

 

Si féssim una llista de les deu cançons més apassionades (m'ho apunto a la llibreta), la d'avui tindria molts números per entrar-hi: Meine Liebe ist grün, de Johannes Brahms. Breu i intensa,  romàntica en tots els sentits de la paraula. Una cançó èbria d'amor, com diu el darrer vers del poema, però, sobretot, una cançó entorn de la qual hi ha molt d'amor. En coneixeu la història?

Robert Schumann va ingressar al sanatori d'Endenich el febrer de 1854 i s'hi va estar fina a la seva mort el juliol de 1856. El juny de 1854 va néixer el seu vuitè fill, Felix (dit així en record del seu bon amic Felix Mendelssohn) i Johannes Brahms en va ser el padrí. Brahms tenia llavors només vint-i-un anys; havia conegut [...]

 

Segons la Viquipèdia, l'expressió "crisi dels quaranta" es va establir el 1965, i es refereix a la crisi viscuda pels adults en adonar-se de la seva pròpia mortalitat i del temps que els pot quedar de vida. Gairebé cinquanta anys després, em fa la sensació que la xifra rodona, els quaranta anys, ja no té les mateixes connotacions; si "un jove de 35 anys" pot gaudir encara de descomptes per a joves, no pot ser que només cinc anys més tard estiguis abocat a una crisi existencial perquè t'ha caigut a sobre la maduresa de cop. O sí, vés a saber.

 

Cap allà el 1870, Dante Gabriel Rossetti escrivia a Anglaterra el sonet Silent noon, a partir del qual Ralph Vaughan Williams va escriure la cançó que comentàvem i escoltàvem la setmana passada. A la mateixa època, al nord d'Alemanya, Hermann Allmers escrivia un poema que comparteix amb el de Rossetti, entre altres coses, haver-se convertit en una cançó cèlebre, Feldeinsamkeit (Solitud al camp), de Johannes Brahms.

 

La primera cançó de Brahms que vam escoltar al blog va ser Nicht mehr zu dir zu gehen. Com vaig comentar llavors és una cançó commovedora com poques, Brahms en la seva versió més trista. L'esmento ara perquè us proposo d'escoltar un altre lied del mateix recull amb un esperit ben diferent; si la majoria dels Neun Lieder und Gesänge, Op. 32 (Nou cançons i cants) ens parlen d'amants separats, l'últim lied, Wie bist du, meine Königin (Reina meva, com n'ets, de deliciosa), es una cançó més lluminosa.

 

Johannes Brahms era molt amic del violinista Joseph Joachim, que era qui l'havia presentat als Schumann, Robert i Clara. El 1864 Joachim i la seva dona Amalie va tenir el seu primer fill, Johannes, i Brahms els va regalar una cançó de bressol.

 

Així com Joseph Joachim era un prestigiós intèrpret, Amalie Schneeweiß havia estat de soltera una reconeguda cantant d'òpera (un cop casada es va dedicar al concert i l'oratori, activititats socialment més acceptades); no és estrany que Brahms els escrivís una exquisida cançó...

 

Entrem al setembre, ben tornats tots aquells que hàgiu fet vacances. També comencem temporada i per celebrar-ho i per alleujar la síndrome postvacacional aquesta setmana tenim una gran cançó i una gran cantant.

 

M'agradaria poder dir que també tenim un gran poeta però em temo que no és així; sí que us puc dir que en el món del lied és un dels més estimats. Si un cantant preparés un programa dedicat íntegrament a cançons amb textos de Friedrich Rückert podria oferir almenys una vintena d'obres mestres...

 

 

Cinc mesos ja de blog i encara no hem escoltat Brahms; no perquè no m'agradi ni perquè no tingui cançons destacables, m'agrada molt i és un gran compositor de lieder, sinó perquè... no sé, perquè el temps passa molt de pressa. Alguns lectors m'heu dit que trobaveu a faltar aquest compositor o aquell altre, però així com dic "cinc mesos ja de blog" dic també "només cinc mesos de blog"; vindran aquests compositors que trobem a faltar i molts d'altres. De moment comencem per posar remei a l'absència de Johannes Brahms.