Ingredients d'un recital de lied

Dos al passadís - E. Hopper

Aquestes darreres setmanes s'està parlant molt a les xarxes del sector cultural, tan castigat per les mesures de protecció contra la pandèmia. Diria que del llibre, que ha viscut un Sant Jordi confinat, se n'ha parlat amb rigor, potser perquè és més “senzill” (amb cometes, amb moltes cometes) d'identificar els quatre agents que hi intervenen: autors, editorials, distribuïdores i llibreries. En canvi, em fa la sensació que molts dels usuaris que participen en els debats no acaben de veure l'abast del problema en el cas de la música o el teatre, posem per cas. No em refereixo als que fan servir amb menyspreu l'expressió titellaires (habitualment en castellà, titiriteros); arribats a aquest punt, deixo de llegir-los. Em refereixo a persones de bona fe i sincerament amoïnades per les circumstàncies.

Per això he pensat il·lustrar la situació amb un exemple concret, només a tall de breu reflexió; els lectors que assistiu a recitals de lied sabeu que el format de concert és prou senzill per repassar en un parell de paràgrafs les persones que treballen per fer-los possible, els ingredients del recital des del punt de vista organitzatiu.

Tot comença quan un programador convida un duo a fer un recital. Caldrà acordar-ne els detalls i preparar el contracte, sovint amb els agents del cantant i del pianista. Un cop està tot lligat comença la difusió del concert: als materials impresos, al web corporatiu, a les xarxes socials o als mitjans de comunicació, a partir de continguts i materials gràfics que s'hauran de preparar també. Un cop el recital s'ha presentat en societat es comencen a vendre entrades, presencialment o en línia; caldrà encarregar-se de la taquilla fins uns minuts abans que comenci.

Si els artistes venen de fora se'ls haurà de gestionar el transport i l'allotjament. Un cop hagin arribat, algú estarà amatent a les seves necessitats durant els assajos i s'encarregarà que el dia del concert els camerinos siguin un lloc acollidor. I si, com passa de tant en tant, les seves maletes no arriben i necessiten algú per anar de compres, també el tindran. Ja a l'escenari, no cal ni dir que sempre que el necessitin trobaran el piano perfectament afinat. Una estona abans que comenci el recital s'obriran les portes de l'auditori; això mobilitza bastants treballadors, siguin visibles per al públic, com el control d'entrades o el personal de sala, o invisibles, com el regidor i els tècnics de llum i de so. El programa de mà no hi pot faltar, hi trobem la informació bàsica sobre les obres que s'interpretaran, les biografies dels artistes, un comentari signat per l'autor, els poemes i les traduccions igualment signades; algú ho haurà aplegat tot i ho haurà fet maquetar i imprimir. A més, no descartem que abans del recital hi hagi una conferència entorn de les obres que s'interpretaran i és molt probable que el pianista necessiti un girafulls.

Comença el concert i només tenim ulls i orelles per als artistes, que ens tindran absorbits durant un parell d'hores; ni ens adonarem si hi ha un fotògraf o si el concert l'estan retransmetent per la ràdio o l'enregistren. En acabat, marxarem a casa feliços... i acabem aquí el repàs? No ben bé. És possible que entre el públic hi hagués algun crític, que encara ha de fer la seva feina; podrem llegir les seves impressions l'endemà o l'altre, sovint en un mitjà especialitzat.

I tota, absolutament tota la gent que he mencionat forma part directament del sector cultural. I a tota l'afecta l'aturada forçosa que està patint. Ara pensem en esdeveniments més complexos: una funció d'òpera, de teatre o de circ, un rodatge de cinema, una exposició a un museu. Moltíssima gent implicada, oi?

Li he demanat a la M., que ha repassat que no em descuidés de cap dels ingredients del recital, que triï una cançó per il·lustrar aquest article i ha triat Die Kartenlegerin [La tiradora de cartes]. Schumann el va escriure el juliol de 1840, tot just acabat el cicle Frauenliebe und -leben, i el poema és també d'Adalbert von Chamisso, una versió del poema francés de Pierre Béranger. La protagonista no encaixa gens amb l'ideal romàntic, més aviat ens recorda a un personatge de Mozart, la Philine d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister o els personatges femenins de l'Italienisches Liederbuch de Wolf. És una jove que així que sa mare s'adorm amb el devocionari a les mans deixa estar l'avorrida labor d'agulla i s'afanya a tirar-se les cartes per saber quines aventures amoroses l'esperen. A cada tirada li arriba una nova expectativa (Schumann no va musicar la penúltima estrofa, en què la jove veu a les cartes un home gran que se l'endurà a París, com a Manon Lescaut) fins que l'última li mostra una vella desagradable que li arruïnarà la diversió i la mare es desperta. Les cartes no enganyen!

Escoltarem Die Kartenlegerin en la versió de Juliane Banse i Graham Johnson. Esperem que aviat puguem tornar a anar a un recital, amb tots els seus ingredients!

Die Kartenlegerin

Schlief die Mutter endlich ein
Über ihrer Hauspostille?
Nadel, liege du nun stille,
Nähen, immer nähen, nein!
Legen will ich mir die Karten.
Ei, was hab ich zu erwarten,
Ei, was wird das Ende sein?

Trüget mich die Ahnung nicht,
Zeigt sich einer, den ich meine,
Schön, da kommt er ja, der eine,
Coeur-Bub kannte seine Pflicht.
Eine reiche Witwe? Wehe.
Ja, er freit sie, ich vergehe,
O verruchter Bösewicht.

Herzeleid und viel Verdruss,
Eine Schul’ und enge Mauern,
Karo-König, der bedauern
Und zuletzt mich trösten muss.
Ein Geschenk auf artge Weise,
Er entführt mich, eine Reise,
Geld und Lust im Überfluss.

Dieser Karo-König da
Muss ein Fürst sein oder König
Und es fehlt daran nur wenig,
Bin ich selber Fürstin ja.
Hier ein Feind, der mir zu schaden
Sich bemüht bei seiner Gnaden,
Und ein Blonder steht mir nah.

Ein Geheimnis kommt zu Tage,
Und ich flüchte noch bei Zeiten,
Fahret wohl, ihr Herrlichkeiten,
O, das war ein harter Schlag.
Hin ist einer, eine Menge
Bilden um mich ein Gedränge,
Dass ich sie kaum zählen mag.

Kommt das dumme Fraungesicht,
Kommt die Alte da mit Keuchen,
Lieb und Lust mir zu verscheuchen,
Eh’ die Jugend mir gebricht?
Ach, die Mutter ist’s, die aufwacht,
Und den Mund zu schelten aufmacht.
Nein, die Karten lügen nicht.

S’ha adormit finalment la mare
sobre el seu devocionari?
Agulles, reposeu ara tranquil·les,
prou de cosir i sempre cosir!
Ara em vull tirar les cartes.
Ai, què puc esperar?
Ai , quin serà el final?

No m’enganya el pressentiment,
ja es mostra aquell en qui jo penso,
bé, ja arriba aquest,
la sota de cors coneixia el seu deure.
Una vídua rica? Ai de mi!
Sí, ell la pretén, em moro,
Oh malvat miserable!

Angoixes i moltes contrarietats,
una escola i parets estretes,
el rei de diamants, el que m’ha de compadir
i al final consolar.
Un present de bona mena,
em rapte, un viatge,
diners i plaers en abundància!

Aquest rei de diamants
deu ser un príncep o un rei,
i per tant ja em falta poc
per a convertir-me en princesa.
Aquí un enemic, que amb la seva gràcia
s’esforça en perjudicar-me,
i un noi ros està a prop meu.

Es descobreix un secret,
i jo encara fujo a temps,
bon viatge, Senyories!
Oh, això ha estat un cop dur!
Un se n’ha anat, molts
venen al meu voltant,
ni tan sols els puc comptar.

Ve la ximpleta cara femenina,
ve la vella panteixant,
ve per a foragitar l’amor i el plaer
abans que em passi la joventut?
Ai, és la mare, que es desperta,
i obre la boca per renyar-me.
No, les cartes no enganyen!

(traducció de Manuel Capdevila)