NOM_QUADRE
Els desapareguts - L. Rosowsky

Quan tenia tres anys va preguntar a la mare: “Per què riu, la música? Per què plora, la música?” Aquesta criatura espavilada va ingressar al conservatori de Würzburg el 1922, als dotze anys, i als disset, després de conèixer Richard Strauss, va tenir clar que volia ser director d'orquestra. Dit i fet. Poc després era assistent del director del teatre d'òpera de la ciutat, on va dirigir l'única òpera d'Hugo Wolf, Der Corregidor, i quan el teatre va plegar va tenir el mateix càrrec al d'Aquisgrà, on va ser assistent d'Alban Berg i Belà Bartók.

El primer tomb a la seva carrera el va fer el 1930, quan va marxar a Berlín. Allà el va contractar l'UFA, la gran companyia de cinema alemanya, i va posar música a una de les primeres pel·lícules de Billy Wilder, Der falsche Ehemann. No podia haver començat millor: una de les cançons va tenir un èxit extraordinari i va ser declarada la cançó de l'any. Però va cridar també l'atenció de Goebbels, que li va donar el primer avís des del seu diari Der Angriff: aquell petit jueu treia el pa de la boca als joves aris. Ell, i el director Wilder, i els Comedian Harmonists, intèrprets de la cançó, i Max Ophüls, per qui va compondre la segona banda sonora; de manera que el segon avís va arribar l'any següent, dirigit a tots els jueus que treballaven a la indústria del cinema. L'endemà de l'incendi del Reischstag la mestressa de la casa on s'estava el va avisar que no hi tornés, perquè l'esperaven dos homes de la Gestapo.

Va fugir a França. La majoria dels cineastes exiliats van acabar marxant a Hollywood, així ho van fer els mateixos Wilder i Ophüls, però el nostre home va restar a França, tot i que els seus pares i la seva germana sí que havien marxat als Estats Units. No li va ser gens fàcil tirar endavant durant la guerra; se'n va sortir amb l'amistat i el suport de Django Reinhardt, Georges Auric, Paul Éluard o Louis Aragon. Va ser aquells anys que va iniciar la tercera part de la seva carrera, fent música també per al cinema i component per als grans noms de la chanson: Tino Rossi, Charles Trennet, Ives Montand o Edith Piaf. Quin tomb que hem fet, oi?

Parlem de Norbert Glanzberg, i el seu nom segurament us serà tan poc familiar com m'ho era a mi quan me'n va parlar el Lluís Emili, un amabilíssim lector de Liederabend; si voleu saber més detalls de la biografia del compositor, us recomano que llegiu l'article en dues parts (primera i segona) que va escriure al seu blog, El piset.

Si el Lluís Emili me'n va parlar, és perquè sabia que m'interessaria especialment la quarta i última etapa de la seva carrera. A finals dels anys setanta, Glanzberg es va retirar; els cantants amb qui havia treballat tant de gust s'havien retirat també o havien mort, i la nova música pop no li interessava gaire. I llavors va trobar en una biblioteca un exemplar de Der Tod is ein Meister aus Deutschland (“La mort és un mestre vingut d'Alemanya”, entenent aquí mestre com a expert), una antologia de poemes escrits per víctimes del nazisme que havia publicat l'escriptor Bernd Jentzsch el 1979. Va tornar a compondre, aquesta vegada un cicle de dotze cançons amb dotze d'aquells poemes, Holocaust-Lieder, amb un llenguatge molt lligat al post-romanticisme que havia deixat enrere en fugir del nazisme. D'aquesta manera, en els seus últims anys tornava als orígens; l'any següent, el 1984, va compondre una obra per a dos pianos, la Suite Yiddish, basada en textos d'Isaac Bahevis Singer.

Glanzberg va morir el 2001, als noranta-un anys; se li van fer molts homenatges, però, per sort, el més emotiu li havien fet en vida, el 1998, quan va tornar a Würzburg per primer cop des de feia més de seixanta anys. I en aquell llarg concert, va durar més de tres hores, Hanna Schygulla va cantar una selecció dels Holocaust-Lieder.

Com us podeu imaginar, el cicle és colpidor, només cal llegir títols com Transport o Der Ofen von Lublin [El forn de Lublin] per esgarrifar-se. La cançó que he triat per compartir amb vosaltres, Versprich mir eins [Promet-me una cosa] ens remet a un episodi cèlebre del final de la guerra, l'atemptat fallit contra Adolf Hitler. La resposta del tirà va ser terrible, amb més de set mil persones detingudes i milers de morts, ja fossin executats cruelment (us n'estalvio els detalls), a causa de les tortures durant els interrogatoris, per suïcidis (també induïts, com alternativa a un judici que arrossegaria tota la família), als batallons de càstig o, simplement, assassinats.

El tinent coronel Ernst Munzinger devia estar entre l'última tanda de detinguts, perquè l'abril de 1945 encara no l'havien jutjat. Al començament del nazisme n'havia estat un partidari convençut, però el seu entusiasme es va anar refredant i després de la Nit dels vidres trencats va començar a col·laborar amb la resistència. La nit del 22 al 23 d'abril d'ara fa setanta-cinc anys, en plena batalla de Berlín, era a una presó de la ciutat i tenia certes esperances que l'alliberarien, com ja havien fet aquell mateix dia amb altres presoners. Efectivament, Munzinger i altres quinze companys de la resistència van rebre instruccions de recollir les seves coses i van sortir de la presó, custodiats. Els van assassinar al carrer, d'un tret al clatell; tots menys un, que va sobreviure perquè el van donar per mort. Nou anys després, un poema que Munzinger va escriure a la presó es va publicar a Du hast mich heimgesucht bei Nacht [Em vingueres a buscar de nit], una col·lecció d'últimes cartes i altres escrits de membres de la resistència.

D'aquí va passar a l'antologia de Jentzsch i al cicle de Glanzbert. Versprich mir eins és una súplica commovedora, la cerca d'un últim consol, que escoltarem interpretada per Ute Gfrerer i, suposo, William Merrill. I dic suposo perquè, per increïble que sembli, la cantant no menciona en cap moment el nom del pianista als seus canals de Youtube i Vimeo.

Gràcies per posar-me sobre la pista dels lieder de Glanzberg, Lluís Emili!

 

Versprich mir eins

Versprich mir eins, ich weiss es kommen Stunden
Die werden dunkler sein als alles was geschah.
Ich weiss, was ich an Trost und Kraft gefunden,
Dann wird es sein, als wär es niemals da.

Durch tiefe Nacht, werd' ich dann zu dir gehen
Auf müden Sohlen und in aller Not.
Ich werde lang in deiner Nähe stehen
Und furchtlos harren auf den stummen Tod.

Versprich mir eins, du wirst ein Zeichen geben,
Das mir das Tor der düstren Nacht erschliesst.
Du wirst die reine Schale deiner Hände heben,
Daraus das Licht von deiner Seele fliesst.

Du wirst mich segnen wenn ich dann mich wende
Und schmerzlich lang, ein süsses, letztes Mal
Die Stirne drück’ in deine lieben Hände.
Versprich es, bald schon wird der Morgen fahl.

Promet-me una cosa. Sé que vindran hores
que seran més fosques que tot el que ha passat;
sé que llavors, tot allò en què he trobat consol i força
serà com si no hagués existit mai.

A través de la nit profunda aniré llavors cap a tu
amb les soles cansades i necessitat,
m'estaré molta estona al teu costat
i sense por esperaré la mort callada.

Promet-me una cosa, que faràs un senyal
que m'obrirà la porta de la nit funesta,
que alçaràs la conca pura de les mans
perquè en vessi la llum de la teva ànima.

Que em beneiràs quan em tombi
i una última i dolça vegada, dolorosament llarga
premi el front contra les teves mans estimades.
Promet-m'ho, aviat clarejarà el matí.

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris (2)

  • Josep Varela Serra

    Emocionant història- especialment dramàtica , la del militar Munzinger i companys. Música i poesia bellíssimes. Moltes gràcies.

  • Sílvia

    Gràcies a tu, Josep. Cal que no oblidem...

Cartell Schubertiada 2020

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto