The Sower - Vincent van Gogh
El sembrador - V. van Gogh

És possible separar la vida de l'obra d'un artista? Fa uns mesos escoltava a Músiques empoderades, el programa de Catalunya Música, un debat sobre aquesta qüestió recurrent. Les tertulianes es dividien entre el sí i el no; hi havia qui opinava que l'obra no té per què reflectir els costats més foscos de la vida de l'autor, mentre hi havia qui sostenia que l'obra forma part de la vida, i que totes dues són inseparables. Mentre les escoltava dubtava, perquè si bé és cert que l'obra forma part de la vida, no necessàriament la reflecteix; per exemple, no sóc capaç de percebre a la música meravellosa de Gesualdo la seva crueltat. També podem fer el camí invers: que òperes com Otello, Carmen o Wozzeck parlin de violència masclista no implica que autors, intèrprets o públic siguin maltractadors, igual com escriptors i lectors de novel·la negra no necessàriament tenen tendència al crim.

Torno a la pregunta inicial: és possible separar la vida de l'obra d'un artista? Ho fem contínuament: gaudim de peces de música, pintures o novel·les sense que en la nostra valoració influeixin (per bé o per mal) circumstàncies personals que no coneixem; no és habitual que abans d'acostar-nos a una obra creativa ens informem sobre la vida dels artistes. Si de cas, ho fem a posteriori; sovint, en aquest món sobreinformat, més que no voldríem. I si per cas descobrim coses que ens desagraden, comença el nostre conflicte interior i no sabem com reaccionar davant de l'obra. Una obra no s'ha mogut d'allà on era.

Penso que la nostra reacció depèn sobretot del vincle que tinguem amb l'autor, i us en posaré alguns exemples personals. M'agrada molt la música de Richard Wagner, i admiro tant el creador d'una obra musical magnífica com menyspreo l'autor del pamflet Das Judentum in das Musik [El judaisme en la música]. L'antisemitisme estava molt arrelat al segle XIX, que ho preguntin a Felix Mendelssohn, Heinrich Heine o Gustav Mahler, però Wagner es devia quedar descansat. En canvi, no vaig obrir una tesi doctoral sobre Christoph Wilhelm Schütz perquè l'havia escrit Joseph Goebbels; potser algun dia. Us dono també alguns exemples recents sense donar noms; feu servir la imaginació, si és el cas. Hi ha escriptors que ens regalen a les xarxes comentaris tan masclistes o tan alineats amb el franquisme (ho poso junt perquè sovint va junt) que no tinc gens d'interès a llegir res del que escriguin, potser perquè no tenia cap vincle previ amb ells. En canvi, em van entristir unes declaracions d'un dels meus escriptors preferits, una persona a la qual admirava molt; el que va dir faltava al respecte a molta gent i es demostrava amb facilitat que era mentida. Aquestes coses es fan per desconeixement o per mala fe, i com que és un senyor molt culte, la meva admiració se'n va anar per l'aigüera.

I què me'n dieu, del #metoo? Un dels meus actors preferits el van acusar; no vaig seguir el cas per si descobria detalls que no necessito saber, i no fa gaire vaig tornar a veure una pel·lícula seva. No tinc ni idea de si és innocent o culpable, però és un gran actor. I després tenim el cas de cert cantant que va admetre que les acusacions eren certes (sí, aquest que esteu pensant), ovacionat llargament fa uns quants dies després d'un concert. En reconeixement del seu art? Ho entenc (i ho trobo inoportú). Per donar-hi suport? No ho entenc gens.

Us estareu preguntant a quina persona non grata us proposaré aquesta setmana, heu-lo aquí: Gabriele D'Annunzio (el seu nom real, Gaetano Rapagnetta, no era tan sonor com el pseudònim), considerat per molts el més gran poeta italià des de Dante i considerat també el pare (inspirador, creador) del feixisme. Per poc que remenem, trobem escrits seus que fan venir ganes de tenir-lo com més lluny millor, però el que ens interessa aquí és la seva poesia, en concret la quarantena de poemes que va musicar Tosti. El mes d'abril va fer 175 anys del naixement de Paolo Tosti, i em vaig apuntar a la llibreta un dels seus romanze di salotto, un dels més coneguts, L'alba sepàra dalla luce l'ombra, amb poema de D'Annunzio. És una cançó que associo a l'estiu, segurament per la força amb la qual el sol es fa present, remarcada per Tosti amb l'agut final sobre la paraula "eterno". M'agrada molt la cançó, però em repugna el feixisme, i per això he compartit les meves cabòries abans de compartir la cançó i posar l'art per davant de la vida de l'artista.

L'alba sepàra dalla luce l'ombra és la segona de les quatre Canzoni d'Amaranta, compostes el 1907. És una cançó lluminosament italiana, amb una línia vocal àmplia, acuradament escrita per afavorir la intel·ligibilitat de les paraules, com correspon al gènere; segueix la norma habitual "una síl·laba, una nota", sense pràcticament ornamentacions. És una peça exigent i de lluïment, i durant el segle XX la van enregistrar un munt de tenors cèlebres. Però sabeu què em passa, amb moltes d'aquestes interpretacions? Em fa la sensació que els cantants arriben de cantar Radames (per als no operòfils, és el tenor protagonista d'Aida) i ho fan amb la mateixa embranzida. I no cal tanta energia per cantar a l'albada, quan tot és en silenci; a la partitura, Tosti indica "con anima", i el primer forte no arriba fins a l'últim vers. He triat una interpretació del segle XXI, també d'un gran tenor que, pel seu repertori, serà difícil que ens torni a visitar: Juan Diego Flórez. Se'm va guanyar ja amb la primera frase, delicada i, realment, amb ànima; és una versió treballada i cantada amb aquesta naturalitat aparent que és marca de la casa. Fixeu-vos en la primera frase de la tercera estrofa, i en cop treballa a poc a poc el crescendo fins a arribar al final. Trobo que en fa una interpretació preciosa.

No estic segura que l'acompanyament orquestral, a càrrec de la Filarmonica Gioachino Rossini, dirigida per Carlo Tenan, sigui l'habitual, però no n'he trobat l'autor.

Que gaudiu de L'alba sepàra dalla luce l'ombra i del cant de Juan Diego Flórez!

 

L'alba sepàra dalla luce l'ombra

L'alba sepàra dalla luce l'ombra,
E la mia voluttà dal mio desire.
O dolce stelle, è l'ora di morire.
Un più divino amor dal ciel vi sgombra.

Pupille ardenti, O voi senza ritorno
Stelle tristi, spegnetevi incorrotte!
Morir debbo. Veder non voglio il giorno,
Per amor del mio sogno e della notte.

Chiudimi, O Notte, nel tuo sen materno,
Mentre la terra pallida s'irrora.
Ma che dal sangue mio nasca l'aurora
E dal sogno mio breve il sole eterno!

L'alba separa de la llum l'ombra,
i la meva voluptat del meu desig.
O dolços estels, és hora de morir.
Un amor més diví us bandeja del cel.

Pupil·les ardents, o estels tristos
sense retorn, extingiu-vos incorruptes!
Haig de morir. No vull veure el dia,
per amor al meu somni i a la nit.

Acull-me, o nit, en la teva sina materna,
mentre la terra pàl·lida es banya en la rosada.
Però que de la meva sang neixi l'aurora
i del meu somni breu, el sol etern!

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

Please enable the javascript to submit this form

LIFE Victoria Tardor 2021

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

El Buch der Lieder i deu compositors
serie tristes
Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més felices
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto