Le Mont Parnasse ou Apollon et les Muses” - Simon Vouet
Mont Parnàs o Apol·lo i les muses (detall) - S. Vouet

Fa unes setmanes en Jordi, un lector de Liederabend, em va enviar l'enllaç d'un vídeo en el qual David Hurwitz parlava sobre "El problema del lied". Hurwitz, per als qui no el conegueu, és un crític musical novaiorquès, fundador de la revista de música clàssica en línia Classics Today, i autor de diversos llibres de divulgació musical (sobre Mahler, Mozart, Dvořák, Haydn i Xostakóvitx, entre d'altres). A més, té un canal de Youtube molt actiu amb 17.000 subscriptors, i és en aquest canal on es va publicar fa dos anys la xerrada que em va enviar en Jordi, que podeu veure aquí.

El vídeo conté afirmacions i opinions contundents. La primera vegada que el vaig veure em va sorprendre (tot i que estava advertida); la segona vaig prendre'n notes per pensar-hi. D'aquelles notes i aquelles cabòries ha sortit aquest article (una versió resumida de tot el que havia apuntat); m'agradarà molt llegir les vostres opinions sobre les diferents qüestions que Hurwitz planteja. I també m'agradarà llegir els seus comentaris, si és que es passa per aquí.

David Hurwitz comença dient que allà on diu "el problema del lied" hauria de dir "el meu problema amb el lied", i confessa que és un gènere que no li agrada (es refereix al lied, a la mélodie, etc.) Fins aquí, tot normal; a la majoria d'aficionats a la música clàssica no li agrada el lied, prou que ho sabem. Diu que prefereix escoltar cançons contemporànies; fins aquí, tot normal, també. Però llavors diu, i cito tan literalment com puc, que "no té cap raó per escoltar cançons clàssiques perquè no són millors que les contemporànies". Això realment em crida l'atenció. No entro a valorar si Frank Zappa és o no millor que Franz Schubert (després us explicaré per què no hi entro), però no veig perquè escoltar Zappa anul·la l'interès per escoltar Schubert, o a l'inrevés. I menciono aquests dos músics perquè es mencionen a la xerrada.

Aquesta declaració ens acosta al moll de l'os de l'exposició, una afirmació que Hurwitz fa diverses vegades en el quart d'hora que dura el vídeo, i que jo he convertit en pregunta en el títol d'aquest article: "una cançó és només una cançó". El crític sosté que les cançons de Paul Simon o d'Hugo Wolf (altres dos autors que menciona) comparteixen forma: una peça musical generalment breu, de caràcter líric, interpretada per una veu i algun tipus d'acompanyament. És a dir, des del punt de vista formal són el mateix. i, per tant, són comparables. El problema, per a Hurwitz, és que "el món de la clàssica ha d'acceptar el fet que una cançó és només una cançó", i abandonar el to "pretensiós" amb què es presenten. Diu també que la tendència que té el món de la clàssica a considerar-se tan especial, "enlloc és més ofensivament esnob, ridícul i desagradable que quan es refereix al lied". I afegeix que tracta de persuadir-nos que "el lied és un subjecte artístic increïblement sofisticat i important que en realitat no ho és perquè..." efectivament, perquè una cançó és només una cançó.

Bé, si heu fet un cop d'ull al vídeo, ja us haureu adonat que Hurwitz tendeix a la sobreactuació, però això no és obstacle perquè els aficionats fem examen de consciència. Que el món de la clàssica es considera especial, segur, com s'hi considera el món del jazz o del flamenco; sembla inevitable si t'allunyes dels gustos més estesos. I que ens hi considerem no vol dir que ho siguem, evidentment. Només som... diferents. Però centrem-nos en el lied.

Les cançons existeixen de tota la vida; molt possiblement, per la seva immediatesa, devien ser la primera forma musical. I molt probablement és també l'única que, tenint origen popular, ha accedit a les sales de concert (deixo de banda, deliberadament, la música religiosa o militar, també molt antiga, però amb un origen diferent); vull dir que les simfonies o els quartets tenen un origen acadèmic (o culte), mentre que la pastora de l'Himàlaia que parlàvem la setmana passada canta espontàniament seguint una tradició no escrita. Fins aquí, tothom més o menys d'acord, diria jo.

A partir d'aquí, és pretensiós, un recital de lied? Hurwitz es refereix al que ell considera l'afectació dels cantants, i sí, estem d'acord que l'afectació no lliga gens amb el lied, però molt em temo que ell considera que tots els cantants lírics (ell diu trained; entenc que es refereix als lírics, perquè suposo que qualsevol cantant que surti a un escenari té una formació) tots, tots, canten amb afectació: "No crec que els cantants lírics puguin aportar res a la partitura, més enllà d'una tècnica estilitzada i afectada que la música no necessita." Perquè, és clar, el que canten només és una cançó. L'afirmació té un corol·lari: com que els cantants lírics fan més nosa que servei, troba a faltar que altres cantants facin les seves versions, que sonaran molt millor (com les que tenim en aquesta sèrie oberta, Lied goes pop?). I tot això perquè originalment els lieder es cantaven en reunions casuals i informals d'amics.

I aquí sí que penso que David Hurwitz omet moltes coses.

Que a la primera meitat del segle XIX les cançons es cantaven sobretot en reunions socials, és cert. Que fossin casuals, unes sí, i d'altres no. I que fossin informals, el mateix, unes sí, i altres no. És a dir, aquelles cançons podien cantar-se com a entreteniment familiar una tarda de pluja, o bé en la vetllada musical que algun ciutadà prominent organitzava un cop al mes, a la qual només assistien un centenar de convidats afortunats (i dic "només" perquè molta gent que maldava per anar-hi es quedava al carrer). Però si alguna cosa tenien en comú totes aquestes reunions és que els cantants tenien la formació musical lírica necessària, i sempre hi havia pianistes a mà. Perquè era la cosa més natural del món en aquell context. I els compositors ho sabien, i ho tenien en compte. Aquelles cançons les podia interpretar tothom perquè tothom tenia formació musical; una altra qüestió és que no tothom tingués les aptituds necessàries i més d'una vegada calgués dissimular un badall o horroritzar-se en silenci i amb circumspecció.

Així que el lied sempre l'han interpretat artistes amb formació musical. Llavors en privat i ara en sales de concerts que, efectivament, tenen poc a veure amb reunions informals, com hi tenen poc a veure els concerts de Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic. Poques vegades veiem el format íntim del cantant amb la seva guitarra (i no, no penso ara en Juan Diego Flórez), i pocs formats són més íntims que el del cantant i el pianista, és a dir... és clar, el recital de lied!

Bé, hi podria donar més voltes, però, per ser que comencem temporada, Déu n'hi do! Per acabar, us explico per què no entro a valorar si Zappa és millor que Schubert, o Schubert és millor que Zappa. Hurwitz diu que es poden comparar obres que comparteixen forma (dues cançons), però no obres de diferent estil (pop i clàssic), i hi estic d'acord. Tanmateix, no tinc gaires dubtes que el lied té un estil propi, que no sorgeix de la gent del carrer sinó d'uns quants cervells privilegiats que un bon dia (gràcies, cervells privilegiats!) van dir: i si animéssim els nostres compositors a fer cançons a la manera de les cançons populars, que tot just estem redescobrint, però partint dels poemes meravellosos que està creant la literatura alemanya després d'una bona temporada de silenci? En aquesta simplificació hi apareixen dos trets claus: l'origen acadèmic i els poemes (que Hurwitz ignora en tot moment perquè, com diu als comentaris, a ell li interessa la música, i no el contingut literari de les cançons), que fan que allò que es va batejar com kunstlied per diferenciar-ho del volkslied sigui una cançó, però diferent d'altres cançons. Val a dir, també, que els cervells privilegiats tornaven a una separació que no era precisament nova: a tots ens van explicar a escola les diferències entre trobadors i joglars, i la mitologia grega ens parla de les diferències entre la lira, associada a Apol·lo i les muses, i la flauta, associada a Dionís i Màrsies.

Per il·lustrar musicalment aquest article anem fins a un dels comentaris del vídeo, en el qual un subscriptor recorda que Paul McCartney contava fa uns anys que Gustav Mahler havia influït molt els Beatles i que John Lennon i ell es passaven hores interpretant Des Knaben Wunderhorn i els Kindertotenlieder. Hi ha qui diu que és una boutade de McCartney, i Lennon ja no és aquí per confirmar-ho o desmentir-ho, però avui escoltarem Mahler gràcies als Beatles. Per no allargar-ho més, repetirem Wer hat dies Liedlein erdacht; una cançó, per cert, composta en una època en què ja s'interpretaven als concerts i estaven escrites, sobretot, per a cantants lírics professionals. La Belén Roig ens en va parlar fa uns anys, quan era alumna del Master en Lied de l'ESMUC. En aquesta ocasió l'escoltarem interpretada per Felicity Lott i Graham Johnson.

 

Wer hat dies Liedlein erdacht

Dort oben in dem hohen Haus,
Da gucket ein fein's, lieb's Mädel heraus,
Es ist nicht dort daheime,
Es ist des Wirts sein Töchterlein,
Es wohnt auf grüner Heide.

Mein Herze ist wund,
Komm, Schätzel, machs gesund.
Dein schwarzbraune Äuglein,
Die haben mich verwundt.

Dein rosiger Mund
Macht Herzen gesund.
Macht Jugend verständig,
Macht Tote lebendig,
Macht Kranke gesund.

Wer hat denn das schöne Liedlein erdacht?
Es haben's drei Gäns übers Wasser gebracht,
Zwei graue und eine weiße;
Und wer das Liedlein nicht singen Kannada,
Dem wollen sie es pfeifen. Ja!

En una casa allà dalt de la muntanya,
una encisadora noia mira cap avall.
No és a casa seva!
És la filla de l’hostaler,
i viu en la verda prada!

El meu cor està ferit!
Vine, tresor, i guareix-lo!
Els teus ulls bruns i obscurs
m’han ferit!

La teva boca rosada
guareix els cors,
fa sensats els joves,
ressuscita els morts
i guareix els malalts.

Qui ha compost aquesta bella cançoneta?
L’han portada pel riu tres ànecs,
dos de grisos i un de blanc.
I el que no sàpiga cantar la cançoneta,
que la xiuli! Sí.

Traducció de Manuel Capdevila i Font

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

Si us plau, activeu el javascript per enviar aquest formulari

LIFE Victoria 2022

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

El Buch der Lieder i deu compositors
serie tristes
Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més felices
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc