Gioachino Rossini va compondre els seus Péchés de vieillesse entre 1857 i 1858, l'any de la seva mort. La col·lecció s'estructura en catorze quaderns, quatre dels quals contenen obres per a veu i piano i set, per a piano sol; un quadern està dedicat a la música de cambra i per a piano sol i altres dos a la música vocal i per a piano sol. Juntament amb l'Stabat Mater i la Petite messe solennelle, és l'única música que Rossini va escriure un cop es va haver retirat el 1829. Els Péchés de vieillesse eren peces pensades per a ser interpretades en el concorregut saló musical que Rossini obria cada dissabte a casa seva a París; eren divertimenti, gairebé per definició, i el compositor no va pensar mai a publicar-los. Va ser la seva vídua qui els va posar en circulació.
El primer quadern conté un petit cicle de tres cançons que és gairebé irresistible per a les mezzos: La regata veneziana. Com el nom indica, ens parla de la gran regata que se celebra anualment a la Llacuna des del segle XIII gairebé sense interrupcions. I ens en parla des del punt de vista d'una jove, Anzoletta, que dona tota mena de consells, anima i celebra el seu enamorat, Momolo, que participa (i farem spoiler, guanya) a la regata. Els títols de les tres cançons són prou descriptius: Anzoleta avanti la regata, Anzoleta co passa la regata i Anzoleta dopo la regata. És a dir, Anzoleta abans, durant i després de la regata. Els textos, en dialecte venecià, són de Francesco Maria Piave; si esteu pensant que aquest nom us és familiar, teniu raó, perquè Piave va ser llibretista d'onze òperes de Verdi, entre elles La Traviata o Rigoletto.
La regata veneziana és una delícia rossiniana, lleugera, divertida i amb una dosi de virtuosisme marca de la casa. N'escoltarem la segona cançó, Anzoleta co passa la regata, interpretada per Cecilia Bartoli i Charles Spencer; no costa gaire imaginar-se la noia expectant a la línia d'arribada.
Aquesta cançó i les altres dues del cicle les escoltarem a Vilabertran interpretades per Beth Taylor i Hamish Brown, en el recital del dilluns 26. Com sempre, després de la cançó trobareu el repàs d'aquest concert i dels dos anteriors: Andrè Schuen i Daniel Heide el divendres 23, i Johannes Martin Kränzle i Hilko Dumno, dissabte 24.
I xe qua, vardeli,
povereti i ghe da drento,
ah contrario tira el vento,
i gha l’acqua in so favor.
El mio Momolo dov’elo?
Ah lo vedo, el xe secondo.
Ah! che smania! mi confondo,
a tremar me sento el cuor.
Su coragio, voga,
prima d’esser al paleto se ti voghi,
ghe scometo,
tutti indrio ti lassarà.
Caro, par che ei svola,
el li magna tutti quanti,
meza barca l’è andà avanti,
ah capisso, el m’a vardà.
Ja venen, mireu-los,
pobrets, com remen!
Tenen el vent en contra,
però l’aigua a favor seu.
On és el meu Momolo?
Ah, ja el veig, va el segon.
Ah, quins nervis! Estic confosa,
sento com tremola el meu cor.
Apa, valor, rema, rema!
abans d’arribar al palet2,
mentre remis, estic segura
que els deixaràs tots enrere.
Estimat, estimat, sembla estar volant,
avança tots els altres
ja els guanya per mitja barca,
ah, ja ho entenc, em mirava a mi.
(traducció de Manuel Capdevila i Font)
Divendres 23 d'agost: Andrè Schuen & Daniel Heide
Comments powered by CComment