Brahms i Feuerbach

Us heu trobat mai que heu entrat en una sala d'un museu i us ha cridat l'atenció una de les obres, que ha eclipsat la resta? No una de molt coneguda, ni una que estiguéssiu desitjant de veure, sinó una que no coneixíeu i us ha enamorat des de l'altre extrem de la sala. Em va passar a l'Alte Nationalgalerie de Berlín amb el retrat d'un home, vestit amb robes fosques i destacat sobre un fons gris clar, que mira cap a la seva esquerra. De lluny, el quadre ja és prou atractiu com per acostar-t'hi directament, i llavors els ulls blau-gris de l'home atrapen la teva mirada. La lletra petita al costat del quadre diu que és un autoretrat d'Anselm Feuerbach, que en aquell moment era per a mi l'autor d'un d'aquells quadres que no em cansaria de mirar, Peònies (que no és a Berlín, sinó a Múnic).

Amb el temps vaig saber que Johannes Brahms i Feuerbach havien estat amics. Bé, potser no amics, exactament; almenys, no íntims. Es van conèixer el 1865 a Baden-Baden; llavors el pintor vivia a Roma i passava l'estiu al mateix balneari que Brahms, amb la seva mare, i allà es van anar retrobant els anys posteriors. Brahms i Feuerbach tenien caràcters molt diferents; el pintor era un home de món, amb molt d'encant personal, mentre que el compositor era un home amb poques habilitats socials; en aquell ambient cosmopolita i segurament un pèl frívol del balneari, Brahms devia sentir-se una mica intimidat per la presència aclaparadora de Feuerbach.

Potser no hi havia gaire afinitat personal entre tots dos, però Brahms, que tenia bon ull per a la pintura, sentia una gran afinitat amb l'obra de Feuerbach, que s'emmirallava en els clàssics (en el seu cas, els mestres italians), i creia que tots dos cercaven el mateix en l'art. Va intentar ajudar-lo a establir-se a Viena i el pintor es va molestar; el va molestar encara més un comentari de Brahms sobre una de les seves obres (ai, la manca de tacte d'aquest home quan es tractava d'expressar opinions!), fins al punt que sembla que va destruir un retrat seu que tenia a mig fer.

El compositor no s'ho va agafar malament, o va relativitzar-ne la importància, perquè quan el pintor va morir el 1880, als cinquanta anys, va escriure un lament fúnebre en memòria seva i li va dedicar a la seva mare, Henriette, després de demanar-li permís en una carta afectuosa i (ara sí) escrita amb molt de tacte.

Feuerbach havia pintat moltes obres inspirades en la Grècia clàssica (Ifigènia, Medea, La batalla de les amazones o El banquet de Plató), així que no és estrany que Brahms triés per al seu homenatge un poema amb nombroses al·lusions al món grec. El poema, de Friedrich Schiller, comença amb les paraules “Auch das Schöne muss sterben” [També el que és bell ha de morir]; és realment commovedor i un bàlsam per als cors que estan de dol. Ens recorda que Hades és immune a la bellesa i a l'amor, i posa els exemples d'Orfeu i Eurídice (l'única vegada que el déu va cedir, tot i que la història té un final tan trist com previsible), d'Afrodita i el seu estimat Adonis, i de Tetis i el seu fill Aquil·les. Però, al final, reflexiona sobre el valor de les llàgrimes que vessem per les persones estimades, i ens fa veure que ser recordat i plorat és una forma d'immortalitat.

Brahms va escriure una obra bellíssima amb aquest poema, una obra que, us haig de dir, queda fora de l'abast de Liederabend, perquè no crec que s'hagi interpretat mai en un recital de lied, ni tan sols amb un recital amb cor. Sabeu, però, que a final de la temporada, quan la calor ens castiga i molts de vosaltres feu una saludable desconnexió digital, aprofito que em quedo pràcticament sola per compartir obres diguem-ne perifèriques. En aquest cas tinc una excusa feble, que és una cançó composta a partir d'un poema, i m'acullo a la bellesa: la de les paraules de Schiller, la música de Brahms i la pintura de Feuerbach. Si sou per aquí, apugeu el volum i deixeu-vos abraçar per Nänie, interpretada pel Cor de la Ràdio i l'Orquestra Filharmònica de Berlín dirigits per Claudio Abbado.