Després de marxar de casa (Das Wandern) i seguir el camí que li indica un rierol (Wohin?), el jove moliner arriba a un molí on demanarà feina (Halt) i s'enamorarà de la filla del moliner (Danksagung an der Bach). Així el trobem a la cinquena cançó de Die schöne Müllerin, Am Feierabend [A l'hora de plegar].
A la primera estrofa hi sentim tot de condicionals, que venen a dir, bàsicament, que el noi voldria ser tan fort com l'home més fort del molí per treballar més i millor. I no, no és que aspiri a ser “treballador del mes”: el que vol és cridar l'atenció de la bella molinera, que trobem anomenada així per primera vegada. La segona estrofa té dues parts. A la primera, els condicionals deixen pas a la crua realitat del present: el noi és conscient que els seus braços són febles –segurament tan febles com els de la resta d'aprenents. A la segona part veiem l'escena completa: ha acabat la jornada, i els treballadors estan asseguts en cercle, amb el moliner i la filla, que (com és possible!) ni s'adona de la presència del jove. El moliner els lloa la feina, la molinera els desitja bona nit, i el nostre protagonista acaba el dia decebut.
La música de Schubert per a la primera estrofa transmet l'energia i la feina infatigable que somia el jove, que s'imagina com un nou Hèrcules; la repetició dels dos últims versos referma el seu desig que la molinera el distingeixi per damunt dels altres. A la segona estrofa, la música es calma; per una banda, perquè el noi no és tan fort com voldria –i el seu sospir ens entendreix–; per l'altra, perquè reflecteix l'ambient tranquil després d'un dia de feina. La clau interpretativa de la cançó la trobem, diria, en la repetició de l'últim vers del poema de Wilhelm Müller: aquest “allen”... Hi ha ràbia, decepció, tristesa, indignació...?
Sigui quin sigui el matís, ens queda clar que el noi no està satisfet de com ha anat el vespre (i podem imaginar que cada vespre es repeteix el mateix, tots els treballadors aplegats i unes paraules amables per acabar el dia). Aquesta insatisfacció la remarca Schubert reprenent la primera estrofa, que ara sembla encara més enèrgica que al començament. La diferència més significativa la trobem a l'últim vers: ara el moliner ja no diu “merkte meinen treuen Sinn”, sinó “merkte meinen, meinen treuen Sinn”; potser sí que està enfadat amb la noia, que no s'ha dignat mirar-lo? A ELL? La cançó encara té una coda: una vegada més, es repeteixen els dos últims versos, i ara la seva frustració se'ns farà més evident en les frases tan lentes, i en tot de notes del piano que baixen fins acabar en uns acords que sonen com si el noi hagués clavat un cop de puny a un arbre, per desfogar-se.
Els nostres intèrprets de Am Feierabend seran Fritz Wunderlich i Hubert Giesen, en el primer dels seus tres enregistraments del cicle que es conserven, del 1964. Amb això agraïm al tenor la seva música, avui que fa cinquanta-nou anys de la seva mort.
Només una cosa més, abans de passar a la música: darrerament tinc problemes amb els comentaris dels articles, alguns de vosaltres ho haureu notat. Disculpeu si no us he respost, intentaré solucionar-ho; com sempre, gràcies per deixar aquí les vostres reflexions, malgrat els imponderables.
I, ara sí, la música.
Hätt ich tausend
Arme zu rühren!
Könnt ich brausend
Die Räder führen!
Könnt ich wehen
Durch alle Haine!
Könnt ich drehen
Alle Steine!
Daß die schöne Müllerin
Merkte meinen treuen Sinn!
Ach, wie ist mein Arm so schwach!
Was ich hebe, was ich trage,
Was ich schneide, was ich schlage,
Jeder Knappe tut es nach.
Und da sitz ich in der großen Runde,
Zu der stillen kühlen Feierstunde,
Und der Meister spricht zu allen:
Euer Werk hat mir gefallen;
Und das liebe Mädchen sagt
Allen eine gute Nacht.
Si tingués mil braços
per bellugar!
Podria fer girar
les rodes bramulant!
Si pogués bufar
per tots els boscatges!
Podria aixecar
totes les pedres!
De forma que la bella molinera
s’adonés de la meva fidel intenció!
Però, ai! El meu braç és tan feble!
Tot el que aixeco, tot el que porto,
tot el que tallo, tot el que colpejo,
ho podria fer qualsevol vailet.
I heu-me aquí, seient en gran cercle,
a l’hora fresca i tranqui-la del descans,
i l’amo ens parla a tots:
m’ha agradat la vostra feina;
i l’amable donzella ens diu
bona nit a tots.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Febre tardoral
Benvolguts, aquests dies faig vacances, per això us envio una postal musical, vinculada no a un lloc sinó a una veu, la de Fritz Wunderlich. Ahir feia cinquanta-vuit anys de la mort del tenor als trenta-cinc, i la setmana vinent en farà noranta-quatre del naixement. Com cada any, a Liederabend ens aturem per recordar-lo i agrair-li la música.
Els veïns
An die Laute [Al llaüt] conté tots els ingredients d'una serenata: una nit de lluna, tèbia i perfumada; una dona a la seva cambra, i un home al peu de la finestra que li vol traslladar el seu amor. Però al poema, l'home no s'adreça a la dona, sinó al seu llaüt. El llaüt és el vehicle del missatge amorós, ha de ser persuasiu… i discret. La música ha d'arribar-li a ella, i només a ella; els veïns [...]
Pregària del vespre
Com us deia la setmana passada, faig vacances; per això rebeu una segona postal que, en aquesta ocasió, ens porta la veu de Fritz Wunderlich. Fa uns dies va ser l'aniversari de la seva mort, en feia cinquanta-sis anys, i dilluns va fer noranta-dos anys del seu naixement; com cada any, voldria fer-li un petit homenatge.
