Oblit de tot

Els Wagner i els Wesendonck es van conèixer a Zúric el 1852. Richard i Minna Wagner s'hi estaven de no feia gaire; el fracàs de la revolució de Dresden el 1849 els havia empès a l'exili, primer a París i després a la ciutat suïssa. Otto i Mathilde Wesendonck, per la seva banda, també acabaven d'arribar-hi des de Nova York, on el ric empresari tenia negocis. De seguida es van avenir, i no va passar gaire temps fins que Otto va esdevenir mecenes d'un Wagner sempre curt de diners, que en aquell moment, després de l'estrena de Lohengrin –que havia hagut de deixar en mans de Franz Liszt–, treballava en una obra tan complexa com L'anell del nibelung. La relació entre totes dues parelles va anar afiançant-se fins al punt que els Wagner es van instal·lar l'abril de 1857 en una caseta de la nova finca dels Wesendonck, que anirien a viure a la casa principal a l'agost.

Aquell estiu va canviar alguna cosa, i aquí podem començar amb les especulacions. Segons les seves cartes i escrits, Richard es va enamorar fins al moll de l'os de Mathilde, però no va haver-hi res d'inapropiat; era un amor impossible. Mathilde va ser més discreta, o més prudent, i per la seva banda no hi ha cap escrit que aclareixi quina va ser la seva relació. Hi ha pocs dubtes, però, que ella va ser la causa per la qual a mitjan juliol Wagner va deixar de banda l'obra en què estava treballant, Siegfried, per centrar-se en una de nova: a mitjan agost va començar el llibret de Tristan und Isolde i en un mes el tenia enllestit. La lectura que va fer davant d'un grup d'amics, entre ells els Wesendonck, va impressionar Mathilde i, si ella havia estat la musa de Richard, ara els papers canviaven, perquè la dona va començar a desenvolupar (o, si més no, a compartir) la seva vena poètica.

El novembre va ensenyar-li al compositor un poema que uns dies després es convertiria en el lied Der Engel; a primers de desembre arribaria un altre poema que seria una altra cançó, Träume; el tercer el van tenir de seguida, Schmerzen, i el quart (Stehe still) i el cinquè (Im Treibhaus) van arribar al febrer i l'abril de 1858, respectivament, quan Wagner va tornar d'una estada a París. En aquells moments les relacions de Minna i Richard eren complicades i, el que era pitjor, la gelosia d'ella posava en un compromís els Wesendonck. Suposo que la situació devia ser cada vegada més feixuga, i a l'agost els Wagner van deixar Das Asyl (així li deien a la caseta) i ell va marxar cap a Venècia –sense que això signifiqués una ruptura definitiva amb els Wesendonck– amb la partitura del primer acte de Tristany i Isolda sota el braç. L'òpera completa l'enviaria al seu editor el març de 1859.

Wagner va revisar les cinc cançons que avui coneixem com els Wesendonck Lieder i les va estrenar el juliol de 1862; llavors ja li havia venut al seu editor, que es va fregar les mans en veure l'èxit que tenien. Que tenien i que continuen tenint, perquè l'obra és una de les imprescindibles del repertori. En termes moderns, ens podríem referir a Wagner, en el terreny liederístic, com a un one-hit wonder, és a dir, algú que és molt famós per una sola obra, però a penes recordem el nom de qualsevol altre. Tant les cançons compostes el 1832 amb textos del Faust de Goethe com les compostes entorn el 1840, quan maldava per fer-se un nom a París, s'interpreten només de manera testimonial, i després ja no en va escriure més.

Els Wesendonck-Lieder són un cicle extraordinari, i no només musicalment; és l'única obra, des de les cançons de París, precisament (si no vaig errada), que no compon a partir d'un text seu. En una carta a Franz Liszt durant els mesos a l'Asyl li diu que ha rebut uns poemes que “ha de posar-hi música”, una cosa que “no li havia passat mai abans”. Si fa no fa, la definició de lied, oi? I no només va tenir la necessitat imperiosa de fer-ho, sinó que n'estava molt orgullós, d'aquelles cançons, com va escriure també a Liszt.

Dels cinc lieder que té el cicle, n'hem escoltat aquí tots excepte un, Träume, el segon per ordre de composició i l'últim segons l'ordre de publicació. L'atmosfera del poema i, sobretot, la música, ens porta al segon acte de Tristany i Isolda, allà on els amants invoquen la nit (“O sink' hernieder...”). En la partitura que Wagner va enviar a l'editor va afegir sota el títol “Studie zu Tristan und Isolde” (també ho fa afegir a Im Treibhaus); això implicaria que va compondre la cançó pensant ja en l'òpera, però no es pot descartar que fos al contrari, que quan componia aquest fragment de l'òpera recordés la cançó i la hi incorporés. La qüestió és que ara les dues peces estan lligades de tal manera que quan escoltem una ens remet a l'altra.

Wagner va escriure i publicar els Wesendonck Lieder per a veu i piano, i només en va orquestrar un, precisament Träume, del qual va fer una versió per a violí i orquestra de cambra com a regal d'aniversari per a Mathilde, una versió que va publicar molts anys més tard. L'orquestració que escoltem habitualment del cicle complet és la que en va fer el 1880 Felix Mottl, gran coneixedor de l'obra del compositor, amb la seva aprovació. Serà la versió de Träume que escoltarem avui, interpretada per Lise Davidsen i la London Philharmonic Orchestra dirigida per Mark Elder. Perquè... per casualitat no haureu percebut una mena d'electricitat wagneriana a l'ambient aquests primers dies de l'any?