La setmana passada parlàvem de les Cigánské Melodie d'Antonín Dvořák, centrant-nos en l'autor dels poemes, Adolf Heyduk, i aquesta setmana n'escoltarem una altra cançó després de parlar del tenor que les va encarregar, Gustav Walter.
Walter havia nascut a Bohèmia el 1834; va començar a estudiar violí de petit al Conservatori de Viena, però quan va arribar l'edat d'estudiar per guanyar-se la vida el pare li va dir que prou de música, que havia de dedicar-se a alguna cosa seriosa. I el noi va estudiar enginyeria. Que no és que precisament jo tingui res en contra de l'enginyeria, però en fi. Gustav va treballar com a enginyer, però no gaire temps; en el seu temps lliure cantava en un quartet vocal d'aficionats, i va ser aquí que el va descobrir un professor de cant; el noi va tornar al conservatori i el 1855 va debutar en un teatre d'òpera a Brno. L'any següent, amb vint-i-dos anys, va debutar a l'Òpera de Viena, i hi va cantar fins al 1887. En aquests anys va interpretar noranta-dos papers diferents en vora 2.500 funcions (em surten unes vuitanta funcions l'any).
Sembla que era un gran intèrpret de Mozart; va cantar el paper de Don Ottavio a la inauguració del nou teatre de l'Òpera de Viena el 1869 i el de Belmonte a la de la sala gran del Musikverein; el 1891, quan es commemorava el centenari de la mort de Mozart, el Festival de Salzburg va convidar-lo a participar a l'homenatge. Walter també va ser reconegut com un gran wagnerià, i un dels seus papers més celebrats va ser el de Lohengrin, que va estrenar a Viena el 1861. I acabo aquest resum de les seves fites operístiques, no me'n puc estar, amb l'estrena d'Alfonso und Estrella de Schubert a Viena, en la qual va cantar el paper d'Alfonso.
En paral·lel, va fer carrera també com a liederista, una cosa bastant inusual a l'època. S'hi va dedicar intensament després de plegar de l'Òpera de Viena, fent gires per tot Europa (a Anglaterra l'adoraven), però també hi ha moments a destacar abans: per exemple, el 1870 va cantar a la primera audició pública dels Liebesliederwalzer de Brahms, amb el compositor i Clara Schumann al piano, i va estrenar-li al seu amic altres cançons, com ara Feldseinsamkeit. I menciono aquest lied perquè se'n conserva el seu enregistrament; si voleu saber com sonava interpretat per algú proper a Brahms, aneu a aquest enllaç, i tingueu en compte que Walter tenia setanta anys i molt probablement cantava amb el cap ficat a la botzina del fonògraf; del pianista, que se'l sent lluny, molt lluny, no tenim cap informació.
Va ser quan encara estava en actiu com a cantant d'òpera que va encarregar les Cançons gitanes a Dvořák. I tornem a l'entrebanc amb la llengua que us deia la setmana passada: el tenor, bohemi com el compositor, li va demanar que les cançons fossin en alemany, tot i que els poemes originals eren en txec. Walter les volia cantar a Viena, i en aquell context tothom esperava que fossin en alemany; la singularitat d'un país diferent amb una llengua diferent no entrava en el cap dels vienesos, que, en el millor dels casos, consideraven la resta de llengues que es parlaven a l'Imperi Austrohongarès com pròpia de la plebs i, per tant, irrellevant.
Però és que, a més, és molt probable que Walter no sapigues parlar txec, perquè era bohemi, sí, però de Bílina, als Sudets, una regió que tenia l'alemany com a llengua pròpia des de l'Edat Mitjana. Així que el tenor va cantar les cançons en alemany, com ell volia. Si més no, la primera i la tercera, que va estrenar el febrer de 1884; no he sabut trobar cap informació sobre l'estrena del cicle complet.
Malgrat l'origen de les cançons, és poc habitual que les canti un tenor. Les he escoltat en recital a sopranos, mezzosopranos i barítons, però a cap tenor, i d'enregistraments no n'hi ha gaires, tampoc. Per sort n'hi ha dos de molt recomanables, el de Peter Schreier i Marían Lapšanský (en alemany) i el de Pavol Breslik i Robert Pechanec (en txec), que és el que vam escoltar la setmana passada i escoltarem també aquesta.
La nostra cançó serà LA cançó, la quarta del cicle, Když mne stará matka [Quan la vella mare]. L'única que se n'ha emancipat, una cançó que moltíssima gent coneix sense saber exactament d'on ve i que, a més, puntuaria molt alt en un rànquing de propines (per ser precisos, la que puntuaria seria la versió alemanya, Als die alte Mutter).
És una cançó preciosa que parteix d'un poema que diu moltes coses en només quatre versos. Massa sovint, sobretot quan es canta com a propina, els intèrprets s'acosten perillosament a l'embafament, però escolteu la versió que us proposo, i ja em direu si no és una cançó preciosa. I després, si teniu uns minuts més, escolteu el cicle complet.
podivno, že často, často slzívala.
A ted' také pláčem snědé líce mučim,
když cigánské děti hrát a zpívat učim!
era estrany que sovint, sovint plorava.
I ara jo també ploro i tormento les meves galtes morenes
quan ensenyo els infants gitanos a tocar i a cantar!
Articles relacionats
Compadiu-vos de mi
Antonín Dvořák va viure a Nova York des del setembre de 1892 fins a l'abril de 1895; l'hi havien convidat per dirigir el Conservatori Nacional de Música d'Amèrica, amb l'objectiu que impulsés una música americana pròpia que no s'emmirallés tant en la música europea com fins a aquell moment. Va ser durant aquella estada que va compondre la seva obra més coneguda, la Simfonia Nou Món, estrenada el 16 de desembre de 1893. Poques setmanes després, el març de 1894, Dvořák va compondre les Biblické Písně (Cançons bíbliques), un cicle de deu cançons escrites a partir de textos de la Bíblia, en concret del Llibre dels Salms.
Deixeu-me sola
Als anys 80 del segle XIX Antonín Dvořák era un compositor en plena maduresa, conegut no només als països d'àmbit alemany sinó també a la resta d'Europa i als Estats Units; l'estrena de l'Stabat Mater a Londres el 1883 l'havia convertit en un autor aclamat i reclamat al món anglosaxó.
SV18 - Ach, není tu
Segona entrada dedicada als recitals de la Schubertíada Vilabertran que, recordeu, comença demà passat. La setmana passada vam repassar-ne els tres primers, l'últim dels quals era el de Matthias Goerne i Alexander Schmalcz, el 21 d'agost; aquesta setmana en repassarem quatre més, començant pel de l'endemà.
