[Actualització 20/10/2016] Al final de l'article trobareu el comentari de la direcció de la Schubertiade Schwarzenberg sobre l'incident al recital d'Ian Bostridge i Julius Drake.
 
Scriptores Historiae Augustae
E il·luminada (Història Augusta)
 
Reprenem l'abecedari després de l'estiu amb el bon propòsit de fer-ne una lletra al mes. Hem arribat a l'E, que és pels espectadors. Estava previst que aquesta entrada fos, senzillament, per mirar-nos el melic, però vet aquí que fa unes setmanes va haver un incident en un recital que va alterar la placidesa d'aquest text, en parlaré cap al final.

Els aficionats al lied tendim a considerar-nos un públic exquisit, educadíssim, silenciós... ideal! Ho som? És cert que som silenciosos, perquè necessitem molta concentració; no fos cas que badéssim dos minuts i ens perdéssim un lied sencer. A més, tenim les mans ocupades amb el programa de mà, no podem enviar missatges amb el mòbil alhora. És cert també que estem ben informats; en general, sabem què anem a escoltar i coneixem bé el protocol dels recitals. Per exemple, sabem que els silencis formen part de la música, i respectem aquells instants màgics de silenci al final del recital abans d'aplaudir. I no ho fem només perquè el pianista encara tingui les mans damunt del teclat; sovint ho fem perquè necessitem aquest silenci per tornar a la realitat, per agafar aire si les emocions han estat intenses o fins i tot per eixugar-nos una llàgrima. Sovint les ovacions més tancades van precedides dels silencis més llargs. En les grans ocasions, s'hi senten bravos. Esbroncades, no, mai. Si un recital no ha agradat es despatxa amb un aplaudiment cortès i breu. Vol dir això que som més educats que el públic de l'òpera? Jo diria que només vol dir que el protocol de l'òpera inclou l'opció de l'esbroncada quan una cosa no t'agrada i el del lied no.

La necessitat del silenci final, però, no és exclusiva del lied; quantes vegades un aplaudiment intempestiu no ha espatllat un final de Tristany i Isolda, per més que el director mantingués la batuta alçada durant uns segons? El recolliment durant el concert és exigible sempre, i tots tenim mil i una anècdotes per explicar sobre veïns de butaca molestos durant una gran simfonia. Llavors, els espectador del lied som o no millors que els d'altres gèneres? Diria que no és una qüestió de qualitat sinó de quantitat. No som millors, som menys. Estadísticament, hi haurà més senyores amb polseres sorolloses i més despistats que no posin el mòbil en silenci en una audiència de dues mil persones que en una de quatre-centes; també hi haurà més passavolants i nouvinguts, que coneixen menys els protocols, en el primer cas que en el segon. La veritat és que quan hi ha dues mil persones en un recital de lied, amb la corresponent quota de polseres sorolloses, despistats que no apaguen el mòbil, passavolants i nouvinguts, el soroll sol superar el de qualsevol altre concert. És a dir, que mentre ens mantenim en el petit comitè habitual tot va bé, i tant com sospirem perquè el públic s'ampliï, quan això passi deixarem de ser el públic ideal. Millor que ens ho agafem amb humor.

I aquesta era la idea, agafar-m'ho amb humor, fins que un dia a finals d'agost vaig llegir a Twitter que a la Schubertíada a Schwarzenberg (insisteixo, a Schwarzenberg!), durant les propines del recital d'Ian Bostridge i Julius Drake, un espectador s'havia adreçat al cantant des de la platea amb un agre Deutsch lernen! (aprengui alemany!). Entre la confusió pròpia dels missatges breus i dispersos, vaig arribar a entendre que Bostridge, després de cantar encara un lied, havia baixat de l'escenari, havia arribat fins a l'espectador i li havia demanat educadament que l'acompanyés a l'escenari per explicar-se; el senyor havia refusat i havia marxat enmig de l'esbroncada del públic. Érem en plena Schubertíada a Vilabertran, i em va venir suor freda només d'imaginar-hi una escena similar.

Poc després s'explicava aquesta notícia al blog de Norman Lebrecht, i el que més em va sorprendre va ser que molts comentaris se centressin en si l'alemany d'Ian Bostridge era o no prou bo*. El problema no era la dicció del cantant, el problema era la mala educació de l'espectador! A un article publicat al Frankfurter Allgemeine, Patrick Bahners ho enfocava d'una altra manera: el públic, en quedar-se callat després de l'estirabot de l'espectador, se n'havia fet còmplice. De fet, després d'uns instants de desconcert, el públic havia aplaudit per mostrar el seu suport a Bostridge i Drake, però l'articulista hagués desitjat que és reprovés l'espectador i se'l forcés a marxar immediatament. Què haguéssiu fet vosaltres? Jo m'ho he rumiat i penso que en una situació així hagués restat tan parada que no hagués reaccionat més enllà de l'aplaudiment del públic. El periodista encara plantejava que el senyor havia tractat Bostridge amb tant de menyspreu des d'una posició de superioritat moral, com a alemany adreçant-se a un estranger. Si la grolleria de l'espectador m'havia anguniejat, el que suggeria l'articulista em va deixar glaçada.

Encara quedava per conèixer la versió del cantant, recollida en una entrevista de Lucas Wiegelmann a Welt uns dies després. Amb l'elegància que el caracteritza, Bostridge diu que li sap greu no haver-se controlat, perquè segurament l'espectador no hi era tot. Un recital sempre és una situació estressant i després de l'agressió estava tan indignat que no havia pogut evitar anar a buscar-lo i demanar-li que pugés a l'escenari. Per acabar-ho d'adobar, en el desconcert inicial, va interpretar que el públic aplaudia per donar suport a l'espectador i diu que fins que es va adonar del seu error "es va sentir molt sol". Quan vaig llegir això em va caure l'ànima als peus. Què podrien haver fet els espectadors per emparar més clarament el cantant?

En fi, una situació violenta en qualsevol cas i, a més, injusta; els dos artistes sobre l'escenari han demostrat durant molts anys la seva professionalitat i la seva bona feina. Mel's estimo tots dos (és un privilegi dels espectadors estimar-te una persona que ni tan sols sap que existeixes) i em va saber molt de greu l'incident. Voldria pensar que parlem d'un fet aïllat, però l'incident recorda massa un altre que va haver l'hivern passat a Colònia, quan en un concert de cambra (amb públic cosí germà al dels recitals de lied), un espectador va escridassar un intèrpret perquè es va dirigir a l'audiència en anglès. No m'agradaria que la proximitat que hi ha entre públic i músics en un recital, m'atreviria a parlar fins i tot de confiança, comencés a esquerdar-se.

Mirem de treure'ns el regust d'aquesta història escoltant Ian Bostridge, Julius Drake i una preciositat de Franz Schubert? Erster Verlust (Primera pèrdua), compost el 5 de juliol de 1815 amb un poema de Goethe.
 
 
Erster Verlust
 

Ach, wer bringt die schönen Tage,
Jene Tage der ersten Liebe,
Ach, wer bringt nur eine Stunde
Jener holden Zeit zurück?

Einsam nähr' ich meine Wunde,
Und mit stets erneuter Klage
Traur' ich ums verlorne Glück,

Ach, wer bringt die schönen Tage,
Jene holde Zeit zurück!

Ah, qui ens tornarà els bells dies,
aquells dies del primer amor,
ah, qui ens tornarà només una hora
d'aquell temps tan tendre?

A soles nodreixo la meva ferida
i amb renovats planys
em lamento per la felicitat perduda,

ah, qui ens tornarà els bells dies,
aquell temps tan tendre!

 
*No em puc estar de dir-ho: no he sentit mai les meves amigues M. i A., alemanyes, professores d'alemany i aficionades al lied, posar cap però a l'alemany de Bostridge.
 
[Actualització 20/10/2016] Afegeixo la resposta, en forma de carta oberta, de Gerd Nachbauer (director de la Schubertiade Schwarzenberg) a Axel Brüggeman, que en aquest article a la revista Crescendo, insistia sobre la xenofòbia implícita a l'estirabot de l'espectador. La resposta està en alemany i en anglès, tradueixo aquí el paràgraf més significatiu:

Com a promotor de concerts, no estic autoritzat a especular públicament amb diagnòstics relatius al nostres espectadors. Per això m'agradaria deixar de banda els detalls i centrar-me en els fets següents: la persona que va interrompre el concert era un home d'una ciutat gran d'Alemanya, que venia a la Schubertíada per segon cop (i, com ell mateix va dir, per darrer cop), i va actuar de manera evident contra el personal de les taquilles i els espectadors amb qui va parlar. La prova que el seu comportament no té res a veure amb una actitud de "nacionalisme alemany" o "xenofòbia" és que ja havia escridassat el baríton Matthias Goerne el dia abans i (segons el seu veí de localitat) lloat de manera entusiasta la interpretació de les darreres sonates per a piano de Beethoven pel pianista rus Igor Levit a l'endemà de l'incident.

Comments powered by CComment

Please enable the javascript to submit this form

LIFE Victoria Tardor 2021

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més felices
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto