Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

logo palabrab750

Cabeza de coco, grano de café.
Con lindas motitas,
Con ojos grandotes como dos ventanas que miran al mar.

nubeclarah500

[Actualització 20/10/2016] Al final de l'article trobareu el comentari de la direcció de la Schubertiade Schwarzenberg sobre l'incident al recital d'Ian Bostridge i Julius Drake.
 
Scriptores Historiae Augustae
E il·luminada (Història Augusta)
 
Reprenem l'abecedari després de l'estiu amb el bon propòsit de fer-ne una lletra al mes. Hem arribat a l'E, que és pels espectadors. Estava previst que aquesta entrada fos, senzillament, per mirar-nos el melic, però vet aquí que fa unes setmanes va haver un incident en un recital que va alterar la placidesa d'aquest text, en parlaré cap al final.

Els aficionats al lied tendim a considerar-nos un públic exquisit, educadíssim, silenciós... ideal! Ho som? És cert que som silenciosos, perquè necessitem molta concentració; no fos cas que badéssim dos minuts i ens perdéssim un lied sencer. A més, tenim les mans ocupades amb el programa de mà, no podem enviar missatges amb el mòbil alhora. És cert també que estem ben informats; en general, sabem què anem a escoltar i coneixem bé el protocol dels recitals. Per exemple, sabem que els silencis formen part de la música, i respectem aquells instants màgics de silenci al final del recital abans d'aplaudir. I no ho fem només perquè el pianista encara tingui les mans damunt del teclat; sovint ho fem perquè necessitem aquest silenci per tornar a la realitat, per agafar aire si les emocions han estat intenses o fins i tot per eixugar-nos una llàgrima. Sovint les ovacions més tancades van precedides dels silencis més llargs. En les grans ocasions, s'hi senten bravos. Esbroncades, no, mai. Si un recital no ha agradat es despatxa amb un aplaudiment cortès i breu. Vol dir això que som més educats que el públic de l'òpera? Jo diria que només vol dir que el protocol de l'òpera inclou l'opció de l'esbroncada quan una cosa no t'agrada i el del lied no.

La necessitat del silenci final, però, no és exclusiva del lied; quantes vegades un aplaudiment intempestiu no ha espatllat un final de Tristany i Isolda, per més que el director mantingués la batuta alçada durant uns segons? El recolliment durant el concert és exigible sempre, i tots tenim mil i una anècdotes per explicar sobre veïns de butaca molestos durant una gran simfonia. Llavors, els espectador del lied som o no millors que els d'altres gèneres? Diria que no és una qüestió de qualitat sinó de quantitat. No som millors, som menys. Estadísticament, hi haurà més senyores amb polseres sorolloses i més despistats que no posin el mòbil en silenci en una audiència de dues mil persones que en una de quatre-centes; també hi haurà més passavolants i nouvinguts, que coneixen menys els protocols, en el primer cas que en el segon. La veritat és que quan hi ha dues mil persones en un recital de lied, amb la corresponent quota de polseres sorolloses, despistats que no apaguen el mòbil, passavolants i nouvinguts, el soroll sol superar el de qualsevol altre concert. És a dir, que mentre ens mantenim en el petit comitè habitual tot va bé, i tant com sospirem perquè el públic s'ampliï, quan això passi deixarem de ser el públic ideal. Millor que ens ho agafem amb humor.

I aquesta era la idea, agafar-m'ho amb humor, fins que un dia a finals d'agost vaig llegir a Twitter que a la Schubertíada a Schwarzenberg (insisteixo, a Schwarzenberg!), durant les propines del recital d'Ian Bostridge i Julius Drake, un espectador s'havia adreçat al cantant des de la platea amb un agre Deutsch lernen! (aprengui alemany!). Entre la confusió pròpia dels missatges breus i dispersos, vaig arribar a entendre que Bostridge, després de cantar encara un lied, havia baixat de l'escenari, havia arribat fins a l'espectador i li havia demanat educadament que l'acompanyés a l'escenari per explicar-se; el senyor havia refusat i havia marxat enmig de l'esbroncada del públic. Érem en plena Schubertíada a Vilabertran, i em va venir suor freda només d'imaginar-hi una escena similar.

Poc després s'explicava aquesta notícia al blog de Norman Lebrecht, i el que més em va sorprendre va ser que molts comentaris se centressin en si l'alemany d'Ian Bostridge era o no prou bo*. El problema no era la dicció del cantant, el problema era la mala educació de l'espectador! A un article publicat al Frankfurter Allgemeine, Patrick Bahners ho enfocava d'una altra manera: el públic, en quedar-se callat després de l'estirabot de l'espectador, se n'havia fet còmplice. De fet, després d'uns instants de desconcert, el públic havia aplaudit per mostrar el seu suport a Bostridge i Drake, però l'articulista hagués desitjat que és reprovés l'espectador i se'l forcés a marxar immediatament. Què haguéssiu fet vosaltres? Jo m'ho he rumiat i penso que en una situació així hagués restat tan parada que no hagués reaccionat més enllà de l'aplaudiment del públic. El periodista encara plantejava que el senyor havia tractat Bostridge amb tant de menyspreu des d'una posició de superioritat moral, com a alemany adreçant-se a un estranger. Si la grolleria de l'espectador m'havia anguniejat, el que suggeria l'articulista em va deixar glaçada.

Encara quedava per conèixer la versió del cantant, recollida en una entrevista de Lucas Wiegelmann a Welt uns dies després. Amb l'elegància que el caracteritza, Bostridge diu que li sap greu no haver-se controlat, perquè segurament l'espectador no hi era tot. Un recital sempre és una situació estressant i després de l'agressió estava tan indignat que no havia pogut evitar anar a buscar-lo i demanar-li que pugés a l'escenari. Per acabar-ho d'adobar, en el desconcert inicial, va interpretar que el públic aplaudia per donar suport a l'espectador i diu que fins que es va adonar del seu error "es va sentir molt sol". Quan vaig llegir això em va caure l'ànima als peus. Què podrien haver fet els espectadors per emparar més clarament el cantant?

En fi, una situació violenta en qualsevol cas i, a més, injusta; els dos artistes sobre l'escenari han demostrat durant molts anys la seva professionalitat i la seva bona feina. Mel's estimo tots dos (és un privilegi dels espectadors estimar-te una persona que ni tan sols sap que existeixes) i em va saber molt de greu l'incident. Voldria pensar que parlem d'un fet aïllat, però l'incident recorda massa un altre que va haver l'hivern passat a Colònia, quan en un concert de cambra (amb públic cosí germà al dels recitals de lied), un espectador va escridassar un intèrpret perquè es va dirigir a l'audiència en anglès. No m'agradaria que la proximitat que hi ha entre públic i músics en un recital, m'atreviria a parlar fins i tot de confiança, comencés a esquerdar-se.

Mirem de treure'ns el regust d'aquesta història escoltant Ian Bostridge, Julius Drake i una preciositat de Franz Schubert? Erster Verlust (Primera pèrdua), compost el 5 de juliol de 1815 amb un poema de Goethe.
 
 
Erster Verlust
 

Ach, wer bringt die schönen Tage,
Jene Tage der ersten Liebe,
Ach, wer bringt nur eine Stunde
Jener holden Zeit zurück?

Einsam nähr' ich meine Wunde,
Und mit stets erneuter Klage
Traur' ich ums verlorne Glück,

Ach, wer bringt die schönen Tage,
Jene holde Zeit zurück!

Ah, qui ens tornarà els bells dies,
aquells dies del primer amor,
ah, qui ens tornarà només una hora
d'aquell temps tan tendre?

A soles nodreixo la meva ferida
i amb renovats planys
em lamento per la felicitat perduda,

ah, qui ens tornarà els bells dies,
aquell temps tan tendre!

 
*No em puc estar de dir-ho: no he sentit mai les meves amigues M. i A., alemanyes, professores d'alemany i aficionades al lied, posar cap però a l'alemany de Bostridge.
 
[Actualització 20/10/2016] Afegeixo la resposta, en forma de carta oberta, de Gerd Nachbauer (director de la Schubertiade Schwarzenberg) a Axel Brüggeman, que en aquest article a la revista Crescendo, insistia sobre la xenofòbia implícita a l'estirabot de l'espectador. La resposta està en alemany i en anglès, tradueixo aquí el paràgraf més significatiu:

Com a promotor de concerts, no estic autoritzat a especular públicament amb diagnòstics relatius al nostres espectadors. Per això m'agradaria deixar de banda els detalls i centrar-me en els fets següents: la persona que va interrompre el concert era un home d'una ciutat gran d'Alemanya, que venia a la Schubertíada per segon cop (i, com ell mateix va dir, per darrer cop), i va actuar de manera evident contra el personal de les taquilles i els espectadors amb qui va parlar. La prova que el seu comportament no té res a veure amb una actitud de "nacionalisme alemany" o "xenofòbia" és que ja havia escridassat el baríton Matthias Goerne el dia abans i (segons el seu veí de localitat) lloat de manera entusiasta la interpretació de les darreres sonates per a piano de Beethoven pel pianista rus Igor Levit a l'endemà de l'incident.
Afegir comentari

Comentaris (3)

  • Sílvia

    Vaig preguntar a dos fòrums (el grup de Facebook "Amigos del Lied - Friends of the Lied - Liedfreunde" i el grup de LinkedIn "Living Art Song", als quals sou tots convidats) quins trets ens descriuen o ens fan diferents com a aficionats al lied. Copio aquí les respostes dels amics Aurelio Viribay i Elisa Rapado i, si continua el debat, potser el més còmode serà que el seguim a les xarxes corresponents.

    ------------------

    Aurelio Viribay:

    Hola Sílvia! Personalmente creo que los rasgos distintivos del público de recitales de canción tienen que ver con:

    -Interés no sólo por la música sino también por la poesía y la palabra.

    -Conocimiento de idiomas o interés por ellos, teniendo una actitud propensa a seguir durante el concierto textos extranjeros en un programa de mano (o proyectados).

    -Tener la actitud proclive a prepararse antes de asistir a un recital, informándose sobre el contenido de las canciones que se va a escuchar: argumento, historias, temáticas, etc.

    En resumen diría que el mundo de la canción, al integrar palabra y poesía en diferentes idiomas, es un género de mayor complejidad que la mera música instrumental, por lo que el público de los recitales de canción responde a esta complejidad mostrando interés por la combinación de música, voz, palabra e idiomas, con una preparación y formación en consecuencia. La mayor complejidad del género demanda una mayor inversión en preparción por parte del público.

    ----------------

    Elisa Rapado

    Cuando yo era solamente público, recuerdo preparar con calma lo que iba a escuchar, querer conocerlo. O si no lo conocía, llegar a casa y buscarlo para tenerlo en los oídos para una próxima vez. Creo que esa curiosidad es esencial para diferenciar al público del Lied. También la falta de miedo a los distintos idiomas, sus fonéticas, sus bellezas específicas.

  • Manuel Aguila

    Leí la noticia del incidente de Bostridge en Schwarzenberg en varios medios alemanes. En todos se alabó la actuación de Bostridge además de explicar que tiene un alemán excelente que le ha servido para publicar un estudio sobre "Winterreise" en el qué el propio cantante ha traducido los poemas de Wilhelm Müller.

    No he vuelto a buscar los artículos pero por lo que recuerdo, el (grosero) espectador gritó el "aprende alemán" y se llevó ya los abucheos del público. Cuando se marchaba le interceptó Bostridge y le hizo subir al escenario, allí le preguntó qué es lo que no le había gustado. El espectador no fue capaz de hablar y volvió a ser abucheado mientras un empleado de la sala le acompañaba hacia la salida.

  • Sílvia

    Hola Manuel, quina alegria llegir-te! La veritat és que no m'havia acabat de quedar clar si l'espectador va arribar a pujar o no a l'escenari; pel que dius sí ho va fer, i també va ser esbroncat prèviament a la segona propina de Bostridge (que també, quina presència d'ànim, continuar cantant en aquelles circumstàncies i quan ja no estava obligat a fer-ho). Gràcies per les teves impressions més properes!

    No he entrat en detalls per no allargar-me més però en algun article s'explica que el senyor en qüestió havia carregat contra Goerne uns dies abans, va dir alguna cosa així com que bramava. Ho va fer igualment a crits, però al guardarroba, i va passar més desapercebut.

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web!

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Traductor automátic

Cercador

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Entrevistes

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto