Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

alt
 
Si alço la vista del paper, veig dos gavians posats a la casa del costat, esperant per si troben res per endrapar. Quan els gavians marxin potser vindran coloms, però no s'hi estaran plegats: els coloms van aprendre fa anys que calia fugir-ne. A casa hi viuen merles, i uns ocellets que no sé què són. Són petits com pardals però més esvelts, més entremaliats i més sorollosos; sempre van en colla. També s'hi acosten tòrtores, però són més prudents. Quan surti al carrer hi veuré coloms, cotorres i pardals, potser alguna garsa, i poca cosa més. Però vet aquí que un dia hi vaig veure un corb. I quan el meu cervell va haver processat aquesta informació em vaig aturar i em vaig tombar. El corb seguia allà, picant per terra, compartint espai en pau i harmonia amb els coloms, i una persona tan astorada com jo li estava fent una fotografia. No sé si els veïns de més amunt reben la visita dels corbs a més de la dels porcs senglars, però a una placeta de la Vila de Gràcia era una visita insòlita, no n'havia vist mai cap.

Posats a insistir en la meva ignorància ocellaire, el cert és que no us puc dir si aquell ocell de plomatge negre, tan negre i lluent que gairebé era blau, era un corb o una cornella, perquè només els distingeixo si els veig alhora (perquè els corbs són més grans que les cornelles). Tan inusuals com són a Barcelona aquestes bèsties i tan habituals com són a moltes ciutats d'Europa! N'he vist llançar-se en bandada sobre les taules de la terrassa d'un bar per arreplegar-ne les engrunes, com aquí ho fan les gavines, o campar tranquil·lament pels parcs com aquí els coloms (la foto que il·lustra aquesta entrada la vaig fer a l'Stadparkt de Viena, molt a prop del monument a Schubert). La seva presència es considera (o es considerava, no ho sé ben bé) com un mal presagi; són ocells omnívors que es poden alimentar de carronya, i d'aquí a relacionar-los amb la mort hi ha un pas. Com que no hi tinc, diguem-ne, tracte freqüent, les meves referències, bastant esbiaixades pel que fa a la seva mala fama, són obres com El corb d'Edgar Allan Poe o Els ocells d'Alfred Hichtcock. Però quan vaig veure aquell corb (o aquella cornella), vaig pensar immediatament en Schubert, Müller i el seu Winterreise.

Müller dedica un poema a la cornella, Die Krähe; l'onzè de la col·lecció, entre Der greise Kopf i Letzte Hoffnung; en el cicle de Schubert queda en la quinzena posició, entre les dues mateixes cançons (recordeu que el compositor es va adonar després d'escriure'n la primera part que havia treballat amb una edició incompleta dels poemes). La cornella és el primer ésser viu que troba el caminant; de fet, no és que se'l trobi, és que l'ha estat acompanyant des que va marxar de casa. En la cançó anterior es lamenta perquè encara és jove i la mort li queda lluny; en canvi, ara relaciona la cornella amb la seva pròpia mort, diu que no trigarà gaire a arribar i li demana fidelitat fins a la tomba. Potser li està demanant la fidelitat que no li va guardar la seva estimada?

Hi ha cançons "vall" dins Winterreise? "Vall" en el sentit que ens permeti una mica de respir entre sotragades. I si n'hi ha, n'és una Die Krähe? Diria que això depèn molt dels intèrprets. A la primera estrofa de Die Krähe, el cantant adopta normalment un to descriptiu. El piano acompanya doblant la veu amb la mà esquerra i amb unes notes agudes a la mà dreta que representen la cornella que voleteja damunt del caminant. Segons com tracti el pianista aquestes notes la música pot ser inquietant, com si el caminant estigués tenint una al·lucinació; o no, pot ser només una imatge de l'ocell. En qualsevol cas, segurament ens suggerirà per on seguiran els intèrprets.

A la segona estrofa, el caminant s'adreça a l'ocell com "wunderliches Tier", animal estrany; estrany, diferent, que no encaixa amb la resta. Sempre m'han cridat l'atenció aquestes paraules en un context on és un animal ben comú. És estrany, desarrelat, com ho és el mateix caminant? Com sempre en aquest cicle, moltes preguntes. A la tercera estrofa retornen al piano les notes agudes i el caminant demana a la cornella que, si més no, l'acompanyi fins a la tomba. El cantant pot adreçar-se de diverses maneres a la cornella: amb ràbia, amb ironia, amb sarcasme, amb resignació... fins i tot amb dolçor, i creieu-me que sentir algú que s'adreça a un ocellot de mal averany amb tendresa i li suplica que no el deixi sol és una de les coses més colpidores que es poden sentir en un Winterreise, com si en aquell moment ens adonéssim que hem perdut el caminant irremissiblement.

La impressió que traiem d'aquesta cançó dependrà del recorregut que estiguin fent els intèrprets, i és difícil valorar-la si la sentim aïllada, però a veure quina sensació us fa la versió que comparteixo. És la de Christopher Maltman i Graham Johnson, enregistrada en directe al Wigmore Hall. Jo hi sento serenitat, fins i tot amb un pessic d'ironia...

Per acabar, un detall més sobre corbs i cornelles. Veureu que a la seva traducció, el Salvador Pila fa servir "corb", i ho fa perquè un amic seu ornitòleg li va explicar que, tot i que tots dos ocells són omnívors, les cornelles s'estimen més grans i llavors, mentre que els corbs els agrada més la carn i la carronya. Així que, si es tractava d'acompanyar el caminant fins a la tomba, millor un corb. Sort en tenim, dels experts!
 
 
El corb
 

Eine Krähe war mit mir
Aus der Stadt gezogen,
Ist bis heute für und für
Um mein Haupt geflogen.

Krähe, wunderliches Tier,
Willst mich nicht verlassen?
Meinst wohl, bald als Beute hier
Meinen Leib zu fassen?

Nun, es wird nicht weit mehr geh'n
An dem Wanderstabe.
Krähe, laß mich endlich seh'n,
Treue bis zum Grabe!

Un corb ha marxat amb mi
fora de la ciutat,
i, fins avui, sense parar,
ha voletejat sobre el meu cap.

Corb, estranya criatura,
no em vols deixar?
Potser penses que aviat,
prendràs aquí el meu cos com a despulla?

Doncs bé, jo no podré  seguir gaire temps
caminant amb el meu bastó.
Corb, mostra'm almenys,
fidelitat fins a la tomba!

(traducció de Salvador Pila)

 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web!

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Traductor automátic

Cercador

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Entrevistes

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto