Charing Cross Bridge, London - Claude Monet
Charing Cross Bridge, London - C. Monet
 
Les cançons de Sibelius han tingut fins ara una difusió limitada, ja que gairebé totes parteixen de poemes en suec, que no és la llengua més immediata per la majoria dels cantants; tan lògic és que el compositor fes servir la seva llengua com que pels intèrprets això sigui un entrebanc. A la seva època, bona part dels beneficis de les cançons venien de la venda de partitures, i el mercat natural de Sibelius era reduït; potser per això el seu editor, Robert Lienau, li va proposar de compondre un cicle a partir de poemes en alemany; Sibelius havia viscut una temporada a Alemanya i coneixia prou bé la llengua com perquè no li suposés cap problema. Desconec si aquesta iniciativa per eixamplar el mercat potencial va repercutir en les butxaques de compositor i editor, espero que sí, però si es tractava de fer unes cançons que fossin realment conegudes, en això no van reeixir. Les sis cançons alemanyes, aplegades en l'opus 50, no són precisament cèlebres i la majoria d'enregistraments són, com els de la resta de cançons, de cantants suecs o finlandesos.

Darrerament, però, hi ha més cantants valents que s'atreveixen a cantar Sibelius. Gerald Finley, per exemple. Fa unes setmanes va sortir al mercat un enregistrament del baríton i l'Orquestra Filharmònica de Bergen, dirigida per Edward Gardner, dedicat a la música de Sibelius. Inclou algunes obres orquestrals, d'altres per a baríton i orquestra i cançons que originalment eren per a veu i piano. Les orquestracions d'aquestes peces corresponen en alguns casos al mateix compositor, en d'altres són orquestracions fetes per altres autors en vida de Sibelius i n'hi ha sis que són del compositor finlandès Einojuhani Rautavaara. Aquestes orquestracions noves són un encàrrec de Gerald Finley; Rautavaara va triar les cançons, les va orquestrar entre 2013 i 2016 (l'any de la seva mort) i les va reunir sota el nom In the Stream of Life. Les cançons són tres de les vuit que formen l'opus 57, dues de les set de l'opus 13, la cançó segurament més coneguda de Sibelius, Svarta rosor, op. 36/1, i un dels lieder alemanys, Die stille Stadt, op. 50/5. Aquest darrer lied és el que he triat per compartir amb vosaltres.

Sibelius va compondre pràcticament totes les seves cançons, unes cent, entre 1888 i el final de la Primera Guerra Mundial; les cançons de l'opus 50 són de 1906, quan el compositor tenia quaranta-un anys. Totes sis parteixen de poemes de poetes contemporanis; en el cas de Die stille Stadt, de Richard DehmelRichard Dehmel, a qui coneixem aquí per dos lieder d'Strauss. Quan vaig escoltar la nostra cançó vaig pensar que m'era familiar, tant la música com els versos em recordaven alguna cosa i no era Strauss. Vaig tornar-la a escoltar uns quants cops més fins que vaig acabar trobant què era: Schoenberg, un altre contemporani de Sibelius, Strauss i Dehmel, que el 1900 havia compost Erwartung, op. 2/2 amb uns versos del mateix poeta (especifico el número d'opus perquè no la confonguem amb el monodrama Erwartung del mateix compositor). En realitat, no és que s'assemblin, és l'atmosfera: en totes dues hi trobem la nit i totes dues tenen un aire misteriós. Un altre dia escoltarem Erwartung (intentaré complir tots els "un altre dia" abans no acabi la temporada) i avui ens centrarem en el misteri de Die stille Stadt.

Amb aquest títol, La ciutat tranquil·la, potser esperem una escena apacible: la nit cau sobre la ciutat, la boira ho desdibuixa tot... Però pasa com amb un lieder de Schubert que sí hem escoltat, Meeres Stille, hi ha alguna cosa d'inquietant. Llavors descobrim que hi ha un viatger, i que està aterrit. Ah, una cosa és contemplar la boira a recer i una de molt diferent ser a la intempèrie. Finalment el poema ens parla d'una llum, d'un cant de lloança i d'uns nens; no sabem qui són i a qui lloen, però ens fa la sensació que el viatger és sa i estalvi. O no, perquè potser la veu i l'acompanyament diuen coses diferents. El cantant té les indicacions mezza voce primer i pp després, i la seva línia de cant és continguda i serena. Però l'acompanyament no m'ho sembla tant... He pensat que era interessant compartir la versió orquestrada per Rautavaara i la versió original de Sibelius, interpretada per Soile Isokoski i Ilkka Paananen. Escolteu-les totes dues i a veure què us sembla aquesta nit tranquil·la...
 
 
Die stille Stadt
 
Die stille Stadt (versió orquestral)
 

Liegt eine Stadt im Tale,
Ein blasser Tag vergeht.
Es wird nicht lange dauern mehr,
Bis weder Mond noch Sterne
Nur Nacht am Himmel steht.

Von allen Bergen drücken
Nebel auf die Stadt,
Es dringt kein Dach, nicht Hof noch Haus,
Kein Laut aus ihrem Rauch heraus,
Kaum Türme noch und Brücken.

Doch als dem Wandrer graute,
Da ging ein Lichtlein auf im Grund
Und durch den Rauch und Nebel
Begann ein leiser Lobgesang
Aus Kindermund.

Una ciutat reposa a la vall,
un dia pàl·lid s'esvaeix.
No passarà gaire més temps
fins que ni la lluna ni els estels,
només la nit al cel es vegi.

De totes les muntanyes
cau la boira sobre la ciutat,
no s'albira cap teulada, cap pati, cap casa,
cap so la travesa,
a penes una torre o un pont.

Però quan el caminant s'espantà
veié una feble llum abaix,
i a través del fum i la boira
començà un cant de lloança
cantat pels nens.


 

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.