O d'orquestra

• Hi ha les cançons orquestrals i prou, sense versió per a piano (que jo sàpiga). Així que les poso amb orquestra o no les poso. I les poso, és clar. Poques, perquè tampoc és que n'hi hagi tantíssimes, si les comparem amb les cançons només amb piano. Per exemple, hem escoltat un dels Poèmes d'automne d'Ernest Bloch, o l'Hymnus de Richard Strauss.
• Hi ha també les cançons amb "doble versió", les que es publiquen simultàniament amb piano i amb orquestra. És a dir, sobretot, Mahler, el compositor que més sovint hem sentit amb orquestra. De vegades perquè m'agradava especialment la versió, com en el cas de les Cançons d'un camara errant amb Dietrich Fischer-Dieskau o els Kindertotenlieder amb Kathleen Ferrier; de vegades perquè la imaginació i el domini orquestrals de Mahler són per treure's el barret, i les cançons de Des Knaben Wunderhorn, també. Mireu, si no, tres cançons tan diferents com Rheinlegendchen, Der Tambourg'sell o Des Antonius von Padua Fischpredigt.
• Tenim també les cançons escrites originalment per a orquestra que els mateixos compositors van arranjar posteriorment per a piano. En aquest cas, el criteri per triar una versió o una altra va anar sorgint cançó a cançó. Amb La rosa als llavis, vaig optar per compartir una interpretació amb orquestra que molts havíem pogut escoltar al Palau de la Música poc temps abans; de les Five Mystical Songs n'hem escoltat una cançó, Easter, amb piano i una altra, The Call, amb orquestra. I encara podrem escoltar una tercera versió que en va fer Vaughan-Williams, amb piano i quintet de corda.
• Hi ha un cas particular de cançons orquestrals amb versió de piano a posteriori. A més d'un li devia agafar un cobriment quan, per fi!, presento els Vier letzte Lieder, unes cançons que Strauss va compondre per a orquestra, i ho faig... amb piano. A sobre, amb una versió que ni tan sols havia fet el mateix compositor. Quin interès té aquest arranjament? Entre d'altres coses, que el puguin cantar altres cantants, més enllà de les sopranos. Per exemple... efectivament, un baríton. Vam escoltar la preciosa versió de Beim schlafengehen de Konrad Jarnot. Per compensar, quan vaig tornar a l'ortodoxia vam escoltar dues versions orquestrals de September.
• Finalment, els lieder escrits originalment per a piano i orquestrats posteriorment, bé pel mateix compositor, bé per algú altre. D'aquests n'he compartit pocs, en la versió orquestral. Confesso que en sóc bastant reticent, i no és per purisme (si fos tan purista no us presentaria barítons cantant cançons escrites per a soprano). Més aviat és perquè, en línies generals, no crec que hi aportin gran cosa (estic sentit com us esgarrifeu). Un cas clar és un lied de Wolf, Harfenspieler III, orquestrat per ell mateix que us vaig posar com a curiositat tot i que, francament, pel meu gust no hi ha color.

També s'interpreten sovint amb orquestra els lieder de Strauss. Si us interessa el tema i el qui va orquestrar què, aquí podeu llegir unes notes que vaig escriure al respecte. En aquest cas, tinc pocs dubtes. Sense tenir Strauss el mestratge component per a piano que tenia Wolf i sent molt millor compositor per a orquestra, les seves cançons amb piano tenen alguna cosa especial que forma part del seu encant, alguna cosa que perdo quan les escolto amb orquestra (a casa, gairebé mai; en concert, gairebé sempre). Per exemple, per preciós que sigui l'obligato de violí de Morgen, l'atmosfera màgica, irreal, que crea el piano és incomparable. I les delicades passes de l'elf que camina sobre les flors a Ständchen es difuminen amb l'orquestra (tot i que, en aquest cas, vaig compartir totes dues versions, més que res perquè les cantava Wunderlich).

• Un altre cas particular: hi ha un cicle que s'interpreta sobretot en la versió orquestrada, els Wesendonck Lieder; Felix Mottl coneixia molt bé l'obra de Wagner i va fer molt bona feina. L'única cançó d'aquest cicle que he compartit, Im Treibhaus, la vam escoltar amb orquestra... i cantat per un tenor, Jonas Kaufmann. Per cert, que està anunciat que la temporada vinent canti els Vier letzte Lieder (no patiu, amb orquestra) i per poc que pugui el convidarem per aquí.
• Per mirar de redimir-me una mica, us recordaré que no fa gaire us vaig presentar un disc acabat de publicat amb unes noves orquestracions de lieder de Sibelius, fetes per Einojuhani Rautavaara; vam escoltar Die stille Stadt en les versions de tots dos compositors.