Margaret_MacDonald - Ophelia
Ophelia- M. MacDonald

Fa catorze setmanes que escoltem cançons en alemany, potser que canvien de llengua. Aquesta setmana ens passem al francès, amb una mélodie d'Ernest Chausson, Chanson perpétuelle, l'última obra que va acabar: es va estrenar el gener de 1899 i el juny d'aquell any el compositor va morir en un accident, amb quaranta-quatre anys.

Chanson perpétuelle és d'una tristesa profunda, com ho eren bona part de les seves cançons, per a les quals triava poemes sovint elegíacs (és també el cas, per exemple, de Le temps des lilas, composta un parell d'anys abans). En aquest cas va triar el poema Nocturne, el n. 3 de Chansons perpétuelles de Charles Cros, una sèrie inclosa en el poemari Le coffret de santal, publicada el 1873; Chausson va donar a la seva cançó el nom genèric de la sèrie de poemes, potser perquè ja en tenia un anomenat Nocturne.

Admirat per Verlaine i per Rimbaud, el poeta Cros era també inventor, i per deformació professional aquesta és la part del seu currículum que em crida més l'atenció. El 1867 va presentar una important millora per al telègraf; el 1869, un sistema per fer fotografia en color, precedent de l'actual sistema de tricromia; el 1877, el mateix any que Edison feia el seu primer enregistrament amb el fonògraf, va presentar un projecte per desenvolupar un aparell que enregistrava el so, el paléophone. I encara va maldar perquè el govern li aprovés un projecte que era impossible de dur a terme, però hem vist recreat a pel·lícules de ciència ficció: volia construir un gran mirall que servís per comunicar-se amb la vida intel·ligent d'altres planetes.

Doncs bé, entre invent i invent, i entre classe i classe, perquè durant un temps va ser professor de química, Cros tenia temps d'escriure poemes com el que va musicar Chausson, que ens parla d'una noia abandonada pel seu amant que no troba cap altra remei per al seu dolor que la mort. Dels setze tercets que té Nocturne, el compositor en va fer servir dotze; dels quatre suprimits n'hi ha tres que penso que val la pena comentar aquí. Un n'és el sisè, que trobaríem després del vers “il est devenu mon amant” [esdevingué el meu amant], el més explícit sobre la relació amorosa:

Et, bien qu'il me fût inconnu,
Je l'ai pressé sur mon sein nu
Quand dans ma chambre il est venu.

I, tot i que m'era desconegut,
el vaig estrènyer contra el meu pit nu
quan vingué a la meva cambra.

 

Els altres dos tercets són els dos últims, que insisteixen en la vinculació entre la mort i l'abraçada de l'amant:

Que mon dernier souffle, emporté
Dans les parfums du vent d'été,
Soit un soupir de volupté!

Qu'il vole, papillon charmé
Par l'attrait des roses de mai,
Sur les lèvres du bien-aimé !

Que el meu darrer alè, transportat
en els perfums d'un vent d'estiu,
sigui un sospir de voluptat!

Que voli, papallona seduïda
pels encants de les roses de maig
fins als llavis del meu estimat!

 

La mélodie de Chausson és tan trista com elegant; indubtablement és francesa, però hi ha alguna cosa que ens fen pensar en el lied, com ho fan les de Duparc; tots dos compositors compartien admiració per Wagner. Segurament, el major encert del compositor va ser fer l'acompanyament per a piano i quartet de corda, que aconsegueix un encertat equilibri entre delicadesa, intensitat i intimitat que, al meu parer, no acaba de tenir la versió per a veu i orquestra; trobo que la primera, que escoltarem aquí, és més punyent.

La profunda desolació de la dona la sentim ja a les dues primeres estrofes, molt lentes, en un ambient romàntic: un bosc a la nit, el vent i els rossinyols com a missatgers. Després d'un interludi, la jove ens explica la seva història d'amor a les cinc estrofes següents; no us recorda aquest relat el de Gretchen am Spinnrade? No trobeu un paral·lelisme musical entre la frase “Ach, sein Kuss” [ah, la seva besada!] de Schubert i la frase “et me baisa près des cheveux” [em besà prop dels cabells] de Chausson? Aquesta jove ens diu el que Gretchen calla, “il est devenu mon amant” [esdevingué el meu amant], i aquesta confessió la sentim com una fatalitat, reblada per un altre vers, “je ne dormais bien qu'en ses bras” [Només dormia bé entre els seus braços].

A les cinc últimes estrofes de la cançó, la noia ens diu com serà la seva mort, i penso que la connexió amb un altre personatge literari és inevitable: com Ofèlia, es deixarà endur pel corrent fins a ofegar-se. La nostra narradora fa un paral·lelisme entre els seus últims moments i l'amor: l'abraçada dels joncs serà com la del seu amant i morirà il·luminada pels records dels moments més dolços. Els últims versos de la veu aniran en crescendo fins a l'última síl·laba, i seran les cordes les que decreixeran lentament fins al silenci.

És una cançó llarga, Chausson es recrea morosament en els versos de Cros; gaudiu-la en la veu de la mezzosoprano Federica von Stade acompanyada per Charles Wadsworth (piano), Joe del Maria i Ani Kavafian (violins), Ida Kavafian (viola) i Laurence Lesser (violoncel).

Chanson perpétuelle

Bois frissonnants, ciel étoilé,
Mon bien-aimé s'en est allé,
Emportant mon coeur désolé!

Vents, que vos plaintives rumeurs,
Que vos chants, rossignols charmeurs,
Aillent lui dire que je meurs !

Le premier soir qu'il vint ici
Mon âme fut à sa merci.
De fierté je n'eus plus souci.

Mes regards étaient pleins d'aveux.
Il me prit dans ses bras nerveux
Et me baisa près des cheveux.

J'en eus un grand frémissement;
Et puis, je ne sais plus comment
Il est devenu mon amant.

Je lui disais : "Tu m'aimeras
Aussi longtemps que tu pourras!"
Je ne dormais bien qu'en ses bras.

Mais lui, sentant son coeur éteint,
S'en est allé l'autre matin,
Sans moi, dans un pays lointain.

Puisque je n'ai plus mon ami,
Je mourrai dans l'étang, parmi
Les fleurs, sous le flot endormi.

Sur le bord arrêtée, au vent
Je dirai son nom, en rêvant
Que là je l'attendis souvent.

Et comme en un linceul doré,
Dans mes cheveux défaits, au gré
Du flot je m'abandonnerai.

Les bonheurs passés verseront
Leur douce lueur sur mon front;
Et les joncs verts m'enlaceront.

Et mon sein croira, frémissant
Sous l'enlacement caressant,
Subir l'étreinte de l'absent.

Boscos estremidors, cel estelat,
el meu estimat se n'ha anat,
enduent-se el meu cor desolat!

Vents, que les vostres remors afigides,
que els vostres cants, rossinyols encisadors,
vagin a dir-li que em moro!

El primer vespre que vinguè
la meva ànima restà a la seva mercè.
La meva dignitat ja no m'importava.

Les meves mirades tot ho deien.
Em prengué entre els seus braços forts
i em besà prop dels cabells.

Em vaig estremir fortament;
i llavors, no sé com,
esdevingué el meu amant.

Li deia: "M'estimaràs
tant de temps com podràs!"
Només dormia bé entre els seus braços.

Però ell, sentint que el cor se li refredava,
se n'anà a l'endemà,
sense mi, a un país llunyà.

Com que ja no tinc el meu amic,
moriré a l'estany, entremig
de les flors, sota les aigües tranquil·les.

Aturada a la riba, al vent
diré el seu nom, tot remembrant
que sovint el vaig esperar allà.

I com en un sudari daurat,
amb els cabells deixats anar,
m'abandonaré al caprici del corrent.

Les felicitats passades vessaran
la seva dolça llum sobre el meu front
i els joncs verds en cenyiran.

I el meu pit creurà, estremint-se
amb l'abraçada que l'acaronarà,
sentir l'abraçada de l'absent.

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

LIFE Victoria 2019

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto